'En Nona sempre va tenir una espina clavada amb Mataró'

El 13 de novembre es compliran deu anys de la mort de Josep Cardona, en “Nona”, ninotaire artesà que es va fer molt popular a Mataró els anys 80 i 90 pel seu tarannà i el taller al número 46 del carrer de Sant Benet. Un grup de ciutadans, entre els quals el seu fill Pere, li preparaven un homenatge que no es durà a terme per motius econòmics.

La crisi, ja se sap...
L’únic que demanàvem a l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC) era l’àpat, ni que fos un entrepà, per a la gent que aquell dia venia a participar a l’homenatge. Vam anar a explicar a l’IMAC tot el que volíem fer i al principi vam quedar encantats, vam sortir amb un somriure d’orella a orella de la reunió. Vàrem començar a moure-ho i al cap d’uns dies ens diuen que res de res, que no hi poden destinar ni un euro.

I fer una cosa més senzilla?
Hi havíem posat tantes ganes que hem quedat destrempats i no hem tingut ni esma per reaccionar, ha estat un gerro d’aigua freda. Havíem contactat amb un munt de colles geganteres, unes 180 figures estaven confirmades, l’actor Boris Ruiz i el locutor Jordi Tardà havien de fer uns parlaments... L’IMAC fins i tot havia establert el traçat del recorregut de la gegantada.

Sense homenatge, com hem de recordar al seu pare, doncs?
Són molts els que el segueixen recordant avui perquè era tot un personatge, amb aquella barba, les sandàlies de set vetes, els cabells sovint tenyits... El seu taller era un món d’il·lusions, els nens al·lucinaven. Era un artista en el seu conjunt, i ben igual a casa que a la botiga. Un apassionat de la seva feina i sempre amb projectes i idees al cap.

I si se li dedica algun carrer?
I veure tots els polítics allí penjant-se medalles quan descobreixin la placa i després cruspint-se els canapès? Ui, no, no!

En Nona ja no es va entendre gaire amb els polítics en vida, i sembla que un cop mort tampoc.
Sempre va tenir una espina clavada amb la ciutat perquè els governs municipals d’aquells anys mai van ser sensibles a la seva creació. Tenien discrepàncies en la manera d’entendre la cultura, a ell li agradava la cultura de la gent, del poble. Va treballar molt per a fora de Mataró, per als Comediants, la Patum de Berga, per a TV3, va fer dotzenes de figures que avui són patrimoni del nostre folklore. Sort en va tenir, perquè si s’hagués hagut de guanyar la vida només amb el taller del carrer de Sant Benet o amb els encàrrecs que tenia aquí, hauria plegat de seguida.

Ningú és profeta a la seva terra.
És aplicable al meu pare, i tant. Però gens d’estranyar en una ciutat com Mataró, que fa pena culturalment parlant. Si no fos per iniciatives privades dels darrers anys, això seria un desert. I a la que un aixeca una mica massa el cap, ja li tallen. Ara ja no tenim Cruïlla de Cultures, ni Mostra de Cinema...

Ja li ho deia. La crisi, ja se sap...
En moments de crisi precisament s’hauria de recolzar més la cultura popular, les iniciatives ciutadanes. En canvi, es dediquen a fer cultura d’aparador, com el Festival Shakespeare. Copiem el que es fa a Barcelona, i no potenciem el que tenim o el que pensa la gent de la ciutat. La cultura a Mataró està pitjor ara que quan se’n queixava el meu pare, que ja és dir.