Imatges i memòria

Coincideixen aquestes setmanes a Mataró dues magnífiques exposicions, d’aquelles que il·luminen la grisor. Ens referim a la dels gravats de Goya del Museu de Mataró, que s’exposen a Ca l’Arenas, i a la de les fotografies de Cristina García Rodero a la Nau Gaudí.

No cal fer elogis dels extraordinaris gravats de Goya, la seva espectacular qualitat tècnica ha estat sobradament destacada, la seva indiscutible mestria en el dibuix de figures, cares i ambients són sobradament conegudes.

El que ens ha corprès, un cop més, és constatar la capacitat del pintor per l’observació i descripció del fet humà amb totes les seves dimensions. Ningú com ell ha estat capaç de mostrar-nos la por, la ràbia, la maldat i la tristesa que som capaços d’infligir, de patir i de suportar. Va aconseguir com ningú el retrat cru, despietat i precís de qui som. Ens va retratar i, per fer-ho, va entrar a la nostra ànima amb un bisturí afilat amb el qual ens burxa fins al dolor. Poques imatges s’han creat tan clares i valentes per explicar allò que som.

Amb aquestes sèries de gravats, que ara tenim el privilegi de poder contemplar a Mataró, va aconseguir fer el retrat d’un país dominat per unes classes altes depredadores i amb pocs escrúpols, ajudades per una església còmplice i obscurantista.  Una societat que patia retards i pobresa, que era víctima de supersticions i que, a més a més, va passar per un dels molts moments convulsos i terribles que han sovintejat a la nostra hisória, la Guerra de la Independència. Goya, gran artista com era, ho va saber captar i ens explica el que va veure i viure.

Cristina García Rodero, a la Nau Gaudí, amb les seves fotografies ens mostra un seguit d’imatges de festes i tradicions de l’Espanya dels anys 70-80 del segle passat, el mateix país que Goya havia vist cent setanta anys abans. Tampoc aquí cal parlar de la qualitat tècnica del seu treball, ja que està acreditat de sobres; volem fer notar, això sí, la precisió de la seva mirada, i hi veiem altre cop la mateixa gent, besnets de qui va dibuixar Goya, i hi podem reconèixer les mateixes cares, el mateix poble: oprimit, pobre, orgullós i maltractat.

Podem veure els mateixos nens espantats i expectants; les mateixes dones marcades i desgastades per les feines i massa sovint maltractades; la mateixa pobresa física i espiritual, les supersticions i el retard social. Per sort, al període de les fotografies de Garcia Rodero no hi havia les salvatjades de la guerra. Amb la darrera, la Guerra Civil del 1936-39, semblava que, per fi, aquest país havia après la lliçó.

Les mirades d’aquests dos grans artistes ens poden ajudar a veure d’on venim, a fer memòria del que, en aquests temps d’opulència i frivolitats, no volem recordar; aquestes imatges ens posen a davant d’un mirall, als fills i nets dels personatges que surten a les fotografies de la Nau Gaudí, i ens poden servir per entendre més bé qui som.

Les imatges produïdes pels artistes, si les sabem mirar, ens poden ajudar a ser millors persones.