La intrahistòria de la bandera de Mataró de Lamine Yamal

14 de juliol de 2024. Els mataronins i mataronines es preparen per gaudir d'un assolellat i calorós dia d'estiu. Aquest, però, no és un dia qualsevol: és la final de l'Eurocopa i la selecció espanyola intentarà guanyar el quart trofeu de la seva història, aquesta vegada amb un mataroní de disset anys acabats de fer en el seu onze titular i com a una de les grans estrelles de l'equip nacional i, permetin-me que ho digui, del futbol mundial. A Mataró, són molts i moltes els qui compten les hores per a la final, perquè a la ciutat el futbol, i particularment la selecció, té molts seguidors. Molts s'aproparan a la pantalla gegant que l'Ajuntament ha instal·lat a l'esplanada del Parc Central vell, sobretot gent jove. I és que la iniciativa municipal s'ensuma que serà tot un èxit, tothom en parla i segur que hi haurà un ambient extraordinari (com així va ser). La febre Lamine Yamal, si hi ha un lloc al món on ha calat, és a la ciutat de Mataró, la "ciutat trencada" a què es referia Huertas Claveria en un memorable reportatge de març de 1968 a la revista Tele Estel, fent referència al nom arcaic de la vil·la, Civitas Fracta. Trencada o no, el cert és que aquest noi de Rocafonda, orgullós del seu barri i la seva ciutat, fa que es parli de Mataró arreu. També dels seus problemes, perquè no podem negar que els té.

La final va acabar amb un 2 a 1 a favor de La Roja, que es va imposar a Anglaterra en un partit que ja ha passat a la història. Milers de mataronins i mataronines van celebrar-ho, alguns a casa i uns altres sortint al carrer. L'esplanada del Parc Central va omplir-se de gom a gom amb 5.000 persones i després del partit els entorns de la Plaça Itàlia van ser una festa absoluta, amb molts joves vestint la samarreta de la selecció i, com no, el dorsal 19 i el nom de Lamine Yamal. També lluint banderes espanyoles noves de trinca comprades als basars xinesos de la ciutat, que van fer el seu agost amb l'Eurocopa. Perquè no podem negar la realitat: una de les conseqüències de l'extint "Procés" ha estat el desacomplexament de la gent a l'hora de mostrar el seu sentiment nacional, el que sigui, que en el cas del nostre país és majoritàriament dual, és a dir, la majoria de catalans i catalanes se senten, en major o menor mesura, catalans i espanyols a la vegada, amb plena normalitat. Això és una evidència ben fàcil de palpar als barris populars de Mataró i de tota Catalunya. Volien banderes? Doncs dues tasses.

El que molt pocs sabien el passat 14 de juliol al vespre era que el jove davanter mataroní lluiria durant la celebració de la victòria, sobre la gespa de l'estadi Olímpic de Berlín, la bandera de la nostra ciutat. Adoptada formalment per l'Ajuntament l'any 1985, es tracta de la contrasenya naval de l'antiga província marítima de Mataró, una bandera apaïsada de proporcions dos d'alt per tres de llarg, blau marí, amb una creu vermella plena centrada al mig, de braços d'amplada 1/5 de l'alt de la bandera, segons la descripció de l'Associació Catalana de Vexil·lologia. La veritat és que, malgrat que es tracta d'una ensenya cada cop més popular a la nostra ciutat, no compta amb el coneixement general de la població.

Com diem, durant la celebració de l'Eurocopa molts es van sorprendre que en Lamine Yamal lluís orgullosament, lligada a la seva cintura, la bandera de Mataró. Molts la vam identificar de seguida, però fora de la capital del Maresme la gent es preguntava què representava aquella ensenya. El cert és que, a partir d'ara, moltes persones de fora de la nostra ciutat reconeixeran un dels nostres símbols principals. La pregunta és: com va arribar a mans del jove futbolista la bandera? Qui va tenir la bona pensada de fer-li arribar? Com es va desenvolupar tot això? Ho expliquem a continuació.

Quan Espanya es va classificar per a la final després de guanyar la semifinal a França, l'alcalde de la ciutat, David Bote, va tenir la idea que Lamine Yamal lluís algun símbol de Mataró durant la celebració de l'Eurocopa, en el cas que Espanya es proclamés campiona de la competició. Quan marca un gol, el jugador acostuma a fer el ja famós gest del 304 amb els seus dits, en referència al codi postal de diferents barris de la ciutat, entre ells Rocafonda. Però l'alcalde volia que el futbolista pogués mostrar algun símbol que representés a tota la ciutat. Va comentar-ho amb el seu equip de Presidència i es va arribar a la determinació de fer arribar a l'hotel de concentració de la selecció espanyola una bandera de la ciutat. Es tracta d'un dels símbols principals, òbviament, i si tenia una grandària determinada seria fàcil de veure i identificar per televisió. L'equip es va posar a treballar i, parlant amb el departament de Protocol, van trobar una bandera d'una grandària ideal. Si s'aconseguia que arribés a mans de Lamine Yamal, la selecció guanyava el campionat i el jugador decidia mostrar-la durant la celebració, Mataró seria present en un esdeveniment esportiu de primer ordre internacional com és l'Eurocopa. Ara, però, calia portar a terme la idea. De seguida es va pensar en l'Oficina d'Oportunitats de l'Ajuntament, que depèn de l'Àrea de Presidència i Estratègia, per pensar la manera que permetés fer realitat la idea inicial de l'alcalde. Quedaven només dos dies per a la final i el primer que es va pensar era enviar la bandera (junt amb una samarreta de Les Santes i una targeta amb un missatge de felicitació i ànims de l'alcalde) mitjançant una empresa de missatgeria. Però van aparèixer dos problemes: el primer, que no s'asseguraven que el paquet arribés en mà a en Lamine, perquè havia de passar diversos filtres entre el personal de la Federació Espanyola de Futbol, com és lògic, i el segon, que el cost de l'enviament ascendia a 1.440 euros més IVA, una barbaritat. Es va trucar per telèfon a l'hotel de concentració de la selecció, situat a la Selva Negra, però malgrat que la responsable de l'Oficina d'Oportunitats es defensava amb l'alemany i va poder dialogar amb la recepció, van aparèixer dos nous problemes: el primer, que el dia següent l'equip marxava a Berlín per jugar la final, i segon, que el personal de l'hotel tenia ordres estrictes de no molestar els futbolistes. Paral·lelament, des de Presidència es va aconseguir establir contacte directe amb el cap de premsa de la Federació Espanyola de Futbol, que en tot moment es va mostrar amable i receptiu, i a partir d'aquí tot va ser més fàcil. Aquesta persona es va comprometre a fer arribar la bandera a en Lamine, però calia que algú la portés a Alemanya, més concretament a la seva capital.

Llavors és quan va sorgir la idea d'enviar directament algú de l'Ajuntament a Berlín per lliurar en persona el paquet. Buscant bitllets d'avió, es van trobar uns per al dissabte dia 13, dia previ a la final i dissetè aniversari d'en Lamine, a través de la companyia de baix cost Ryanair, per 760 euros, gairebé la meitat del que costava l'enviament per correu. Dit i fet, la responsable de l'Oficina d'Oportunitats es va oferir per fer personalment el viatge, sortint a les 5 del matí de Barcelona, fent escala a Munic i arribant a Berlín a primera hora de la tarda, per presentar-se a l'hotel en què estava concentrada la selecció espanyola. El cap de premsa de la Federació s'havia compromès a rebre el paquet i fer-lo arribar al jove futbolista mataroní, a qui ja havien transmès la idea i que es va mostrar il·lusionat i absolutament predisposat a col·laborar. La treballadora municipal va arribar a l'hotel a temps per lliurar el paquet en mà al cap de premsa i, minuts després, aquest confirmava via whatsapp a la responsable de Presidència que en Lamine tenia la bandera i que, si guanyaven la final, la lluiria orgullosament sobre la gespa de l'estadi.

El dia de la final, tant l'alcalde com la responsable de l'Oficina d'Oportunitats van seguir el partit en directe des de la sala internacional de premsa situada al costat de la pantalla gegant del Parc Central. Quan el partit va finalitzar amb victòria espanyola i amb en Lamine Yamal recollint el trofeu que l'acreditava com a millor jugador jove de l'Eurocopa, ells dos i també altres treballadors municipals que tenien coneixement de la idea i el procés per fer arribar el paquet a en Lamine, estaven expectants, i en el moment que van veure el jove futbolista ensenyant la bandera de la ciutat sobre la gespa de l'estadi, van esclatar d'alegria. L'audiència mitjana del partit per televisió, només a Espanya, va ser de 13,5 milions de persones (15,6 milions en el moment de màxima audiència). A nivell mundial, no es coneixen de dades oficials, però en l'anterior edició del torneig van ser 328 milions d'espectadors els que van seguir la final per televisió a tot el món. Això pot donar una idea de la magnitud que assoleix un esdeveniment esportiu com aquest, i podem imaginar la quantitat de persones que van preguntar-se què representava aquella bandera que Lamine Yamal portava lligada a la seva cintura durant tota la celebració. L'impacte a nivell comunicatiu és innegable: sense anar més lluny, el tuit que es va fer des del compte corporatiu de l'Ajuntament fent referència a la bandera d'en Lamine va tenir un abast de 136.000 usuaris, i ningú no pot negar que Mataró va estar present a la final de l'Eurocopa: perquè tothom sap que és la ciutat d'una de les estrelles de l'equip campió, perquè aquest reivindica els seus orígens sempre que té ocasió, en aquest cas concret lluint la bandera de la ciutat. Com es deia en aquell tuit, "Lamine, enhorabona i gràcies per portar Mataró al món!".

Finalment, una bona idea de l'alcalde Bote va poder fer-se realitat gràcies a la feina d'un grapat de persones del seu equip de l'Ajuntament. Perquè malgrat que sovint hi ha qui, per suposat des de l'anonimat, escampa comentaris negatius per desprestigiar Mataró a les xarxes a la mínima ocasió i se n'alegra de les males notícies que genera la ciutat, perquè aquestes existeixen, els mataronins i les mataronines tenim motius de sobres per sentir-nos orgullosos de la nostra ciutat. Visca Mataró i visca en Lamine Yamal!