Capgròs
Per què Puig i Cadafalch mereix tot un any en homenatge seu?
És difícil respondre, no perquè no sigui raonable dedicar-li aquest homenatge, sinó perquè és un personatge amb una activitat tan àmplia que és molt difícil resumir-ne el motiu. Se’l mereix en molts aspectes, perquè no es pot dir només que fos un gran arquitecte, també va ser un magnífic historiador i arqueòleg, i un polític de gran importància. La seva transcendència en la història contemporània catalana és extraordinària.
Què el fa tan important com a arquitecte?
Puig i Cadafalch pertany a la segona generació d’arquitectes modernistes, que són els que despleguen i donen tot l’esplendor al moviment. Durant la seva joventut treballa sobretot a Mataró i al Maresme i més endavant se centra a Barcelona, amb grans obres com la Casa de les Punxes o la Casa Amatller. S’ha parlat molt de la seva relectura de l’estil gòtic, però és un aspecte enganyós, no es pot dir que els seus edificis siguin neogòtics o neomedievals, sinó que són modernistes; és a dir, pertanyen a un estil completament nou, que no és cap ‘revival’, tot i que es basa en elements històrics de diferents èpoques.
“Durant el seu mandat s’assenten les bases dela Catalunya actual,de les seves infraestructures i institucions”
També era un gran coneixedor la tradició arquitectònica catalana
Ja de ben jove, amb Domènech i Montaner, que va ser el seu mentor, va elaborar una història de l’art i l’arquitectura, i durant la seva carrera també va participar en la restauració de monuments com el monestir de Sant Joan de les Abadesses. Però Puig i Cadafalch no només va dissenyar edificis; a ell l’arquitectura li resultava poca cosa, el que volia era fer ciutats, no només edificis isolats El seu caràcter va ser el d’organitzador, el de promotor de sistemes i processos, en el vessant arquitectònic i en el polític. Construir ciutats és quelcom molt polític.
És això el que va fer quan va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona?
El seu objectiu va ser que Barcelona passés de ser una mera capital de província a la capital nacional de Catalunya. Des del seu càrrec va impulsar projectes com la millora de la xarxa de clavegueram, tal i com ja havia fet a Mataró; la racionalització del sistema d’aprovisionament d’aigua per donar resposta a l’augment de la demanda, o un nou pla d’enllaços amb les ciutats del seu entorn. Puig i Cadafalch era enemic acèrrim del Pla Cerdà, que considerava que no tenia capacitat d’absorbir aquesta futura funció de Barcelona com a capital d’un país. També va impulsar dos grans projectes que no va poder veure assolits: la reforma urbanística de la plaça de Catalunya, que es va acabar fent però de manera molt aigualida pel règim de Miguel Primo de Rivera; i la urbanització de la muntanya de Montjuic.
“No només va dissenyar edificis, l’arquitectura en realitat li resultava poca cosa: el que volia fer era ciutats”
Projectes similars als que va acabar desenvolupant com a president de la Mancomunitat de Catalunya.
Puig i Cadafalch va ser un polític molt destacat dins del catalanisme conservador. Com a president de la Mancomunitat no es pot dir que mantingués una gran activitat pública ni que li interessessin especialment l’oratòria i els discursos. Ell era més de gabinet, de despatx, d’organitzar i decidir. La seva activitat política va ser de govern, entès sempre com la creació de serveis a la ciutadania. Tots els grans actius polítics creats en aquella època porten d’alguna manera la seva firma: des de la Biblioteca de Catalunya al Servei Meteorològic, passant pel desplegament de la xara telefònica, el Servei de Monuments o l’excavació de les ruïnes d’Empúries. Tot plegat en un moment de gran convulsió social que, tot i això, ni molt menys és un moment d’estancament, sinó que genera una gran capacitat d’acció. Durant el seu mandat s’assenten les bases de la Catalunya actual, de les infraestructures i institucions que avui tenim.
No veure amb mals ulls el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera.
El cop d’estat té un vessant de contenció del moviment sindicalista, del pistolerisme i del terrabastall social que es viu en aquell moment, amb el triomf de la Revolució Russa encara molt recent i amb les esperances reals dels obrers d’assolir el poder a l’Europa occidental. Primo de Rivera es presenta com un restabliment de l’ordre, i en un primer moment neutre respecte a les revindicacions nacionalistes catalanes. Això fa que Puig i Cadafalch, que és un antirevolucionari que no creu en la capacitat transformadora del moviment obrer, no presenti resistència al nou règim. No es pot dir que l’abraci, però hi intenta contemporitzar. Però ben aviat se n’adona que al règim no li interessa gens això, que el seu nacionalisme espanyol és rampant. Se n’adona que ha comès un error, se’n desentén i s’autoexilia a França, deixant completament la política a banda.
“No només va ser un gran arquitecte, també va ser un magnífic historiador i arqueòleg, i un polític de gran importància”
Això sempre va pesar sobre d’ell.
Aquest error el deixarà marcat per la resta de la seva vida, i des del catalanisme se li retraurà per sempre. Però també serà determinant perquè anys més tard sigui un dels pocs membres de la Lliga que mantinguin una actitud absolutament crítica amb el cop d’estat de Franco. Ell va ser antifranquista des del primer moment.
Malgrat aquest antifranquisme, és una figura que no ha estat còmode de reivindicar
Fins ara només se l’ha valorat com a arquitecte, des d’una neutralitat asèptica. Des de certs sectors del catalanisme se l’ha considerat un venut a Primo de Rivera; però des d’alguns àmbits de l’acadèmia històrica espanyola se l’ha castigat just pel contrari, pel seu ferm catalanisme i antifranquisme. El Puig i Cadafalch polític ha rebut per les dues bandes, i per això ha estat tan oblidat. Durant aquest 2017 hem d’explicar la seva figura als ciutadans en totes les seves facetes, contradiccions i virtuts, però posant èmfasis en aquells aspectes de la seva personalitat fins ara més ignorats, com ara la seva capacitat de govern, d’organització de les ciutats i de país. Pensem que la idea de Puig i Cadafalch com a arquitecte de Catalunya, més enllà de ser un eslògan, respon prou bé a la realitat.
Comentaris