Maria Salicrú-Maltas: “Fer aquesta recerca era una responsabilitat històrica”

La Maria Salicrú-Maltas és mestra del Cor de Maria, mataronina de cap a peus, apassionada de la història i especialitzada sobretot en la del segle XX a casa nostra, és segurament l’autora mataronina més llegida dels últims temps gràcies al seu darrer llibre que és alhora la seva tesi doctoral.

Durant més de vint anys, Maria Salicrú-Maltas ha aprofundit en el silenci imposat pel règim franquista sobre els músics de la Nova Cançó, un moviment cultural que va esdevenir una obsessió per a la dictadura. Ara, la historiadora i etnomusicòloga mataronina publica ‘Aquesta cançó, no! Cara a cara amb els censors de la Nova Cançó’ (Comanegra), un llibre que combina assaig històric i testimoni personal per treure a la llum qui eren els censors, com actuaven i amb quins motius. L’obra posa veu, per primer cop, a alguns d’ells i reivindica la resistència d’aquells músics entre els anys seixanta i el 1978. Amb una dedicació quasi detectivesca, l’autora ha aconseguit identificar aquests censors, sovint amagats darrere pseudònims, i fins i tot entrevistar-ne alguns, desmuntant idees preconcebudes sobre els protagonistes d’una repressió implacable.

“Vaig obrir carpetes que mai havia obert ningú; allà hi era tot!”

No és casual que hagi estat entre els llibres més venuts durant setmanes i que a Mataró omplís a vessar el Foment en la seva presentació. 

T’esperaves l’èxit del llibre?

Per a res. Pensava que el tema podia tenir interès però tant mai ho hauria dit. M’han trucat de tots els mitjans, de moltes presentacions, he anat a València, Madrid... i m’ha sorprès molt. Ser el quart llibre més venut de Catalunya durant setmanes és molt fort. No sabia que La Nova Cançó tirava tant…

Com va començar?

Jo vaig fer alhora les carreres de musicologia i història i plantejo de fer un treball sobre La Nova Cançó. En Borja de Riquer, l’historiador, és el que em posa sobre la pista de l’arxiu del govern civil i hi vaig pitant. D’aquell treball ve el llibre perquè quan veu el plantejament és ell mateix el que em diu que si mai en faig una tesi me la vol dirigir. Durant la carrera faig diferents treballs ja encarats cap aquí.

La clau són sempre les fonts.

Quan començo a estudiar la documentació de l’arxiu del Govern Civil ja veiem que allò és una mina. D’entrada sorprèn pel que és: una repressió contra la Nova Cançó sistemàtica i documentada. 

Què hi trobes?

Papers i papers de concerts i discos autoritzats i denegats. Carpetes de papers ronyosos, grocs i bruts. Empolsegats de 40 anys. Era espantós. Jo els obria i sentia una responsabilitat d’estudiar-ho i dedicar-hi temps. Molt de temps. Hi he dedicat anys, més de 20. Vaig començar fa més de 20 anys i encara no he acabat, tot i que la tesi ja estigui publicada. 

“Cal fer perquè les injustícies antidemocràtiques surtin a la llum”

Com descriuries la censura als teus alumnes?

És una forma de repressió que ha existit, existeix i existirà. La majoria de vegades ve donada d’altres persones i d’altres d’un mateix. La censura és una repressió de la llibertat creativa de la persona. El que pretén qui censura és no divulgar la ideologia del qui pensa diferent que tu, talla les ales a les ganes de canvi.

Censura que fan els censors. Com eren?

Gent reputada, en contra del que es pugui creure. Els censors tenien un component intel·lectual que convé no desmerèixer. Eren gent culta, funcionaris la majoria, que sabien el que feien. I també hi havia censores, que és una part curiosa i que no entra a l’imaginari col·lectiu. Hi havia de tot: funcionaris, religiosos, militars, gent retirada que es fa un sobresou. Hi havia diferents censures. S’organitzaven segons la temàtica de les lletres de discos o cançons, segons especialitat. Una mena de segona lectura, com deien ells. Pura censura.

Fa com un cens de censors.

Jo en tota aquella paperassa hi trobo de tot. Documents signats, d’altres que no. Quan veig l’abast de tot em sento amb l’obligació com a historiadora de mirar de lligar-ho tot. De saber. Connectar, mirar, comprovar… Ha estat una feina detectivesca però ho he aconseguit. Els hi he posat noms i cognoms. I fins i tot n’he trobat de vius, de censors, i hi he parlat.

Com ho feies? Els trucaves?

Amb el cor a mil agafava, em presentava com a estudiant de tesi i els hi deia que havia trobat informació sobre ells al Ministeri d’Informació i Turisme. Directament. Tots s’estranyaven: “Com m’has trobat?”, deien. I els explicava que si la lletra, el BOE… i a partir d’aquí n’hi ha alguns que directament t’obren la porta. I d’altres que òbviament declinaven. Sabien que els havia enxampat.

Per què triomfa tant el llibre?

Pel component morbós, especialment. Pel fet que de censors n’hi havia a tot arreu, aquí a Mataró, a cada zona. Hi ha aquest morbo de saber com era aquesta gent. Jo l’he fet per dignificar La Nova Cançó: als cantants, als professionals i al públic que van patir la censura. Però la part que interessa més i pel que la gent llegeix és per saber qui eren els censors. Com eren, com van reaccionar, què em van dir.

El cos de censors desapareix amb la democràcia?

No. Muta. La majoria eren funcionaris i s’havien de col·locar en altres estaments estatals. El Ministeri de Cultura dels primers anys de democràcia estava ple d’antics censors. Hi ha molts quadres i treballadors del franquisme que es van recol·locar. N’hi ha també que acaben entrant en política i amb responsabilitat fins i tot actual. Que llegeixin el llibre i veuran de quin partit és?

Hi ha gaire cançons de les que mai es publiquen?

Moltes. Hi dedico un annexe. Hi ha cançons que mai han sortit a la llum i que ara procurarem recuperar en un concert. Són cançons senceres o estrofes, fins i tot d’en Llach, en Raimon o d’en Pi de la Serra. Van quedar a un calaix i prou. Hi ha part de La Nova Cançó que no va sortir mai, tatxada per sempre. N’he trobat i fins i tot les he fet arribar al seu creador com a en Lluís Llach. 

L’embalum de tot plegat et deuria espantar...

Sí. Ho trobava inacabable però alhora vaig anar fent. Jo mai he tingut una beca i vaig començar a treballar pel que la tesi l’he feta sobretot a còpia de vacances i temps lliure agafat de per aquí i per allà. Va haver-hi un moment que vaig haver de tancar la tesi i, un cop presentada, encara he pogut refilar cosetes. Jo estic molt orgullosa de mi mateixa per la feina que he fet perquè sentia una responsabilitat de fer-ho bé. Quan seia amb un censor m’armava de paciència perquè notava que aquella possibilitat, aquella conversa podia ser única. He perseverat i perseverat. Tots amb els que vaig parlar menys dos són morts. La feina que he fet era una responsabilitat històrica. 

Hi segueixes treballant?

Encara hi ha document classificats que cal estudiar. El 2 de gener se’n desclassifiquen i seré quan obrin a Alcalá de Henares, a l’arxiu de l’administració estatal, perquè es desclassifiquen expedients d’en Raimon i d’en Quico Pi de la Serra que porten 40 anys tancats. Què deu haver-hi a dins? Hi aniré. Necessito fer-ho i ho he de fer jo. Els historiadors sabem que sempre queden fils per estirar.

No és el teu únic projecte.

No. Hi ha tot el referent a la memòria històrica. Amb el meu pare Ramon Salicrú estem preparant un llibre sobre tots els soldats mataronins que van anar a lluitar a la Guerra Civil. On van anar i què els hi va passar. Fa molts anys que hi estem al darrere per dignificar-los. Des del Grup de Recerca anem fent feina. L’important és que les injustícies antidemocràtiques surtin a la llum. 

Estem lliures de censura, ara?

De censura n’hi ha actual i ja no és un senyor o senyora. Ara és la discogràfica, la família, la mateixa persona que s’autocensura, els mitjans, els caps. No sé si és pitjor.

Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp

• Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
• Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta