Maria Sans, Ernest Hemingway a Mataró i la connexió cubana

Portem un inici d’any difícilment equiparable quant a actes relacionats amb la recuperació de la memòria històrica a Mataró. L’últim acte, la presentació del llibre “Fins on arriba la memòria”, de Pere Anglas, editat per Columna. Segons se’ns diu a la presentació, va ser l’arquitecte, urbanista i, sobretot, humanista, Agàpit Borràs, el savi i infatigable divulgador, qui va descobrir en un viatge a Cuba el lligam entre Ernest Hemingway amb una infermera comunista de la Joventut Socialista Unificada de Catalunya (JSUC) de l’Hospital dels Salesians en temps de la guerra. Així ho va exposar al diari La Vanguardia de l’1 de novembre de 1996. Ja ha plogut des d’aleshores. Deu anys més tard, a finals de maig del 2006, l’escriptor i historiador Josep Puig Pla va reblar la història amb un relat llaminer i molt inspirador a la revista “Presència” que, de ben segur, ha impulsat aquesta història d’amor i també de militància que ens presenta Anglas. La bellesa de la protagonista ajuda, i també els revessos de la vida.

Probablement per a Hemingway va ser una mena de síndrome d’Stendhal, que s’ha convertit en un referent de la reacció romàntica davant l’acumulació de bellesa. I, segons sembla, així va passar amb el corresponsal de guerra i futur escriptor afincat a Cuba, tot inspirant-se en una bellesa serena com la de Maria Sans i Moià. “Per qui toquen les campanes” està dedicada a ella.

Maria Sans va treballar a Can Julià, com ho va fer després una altra bellesa, Montserrat Mompart, La Pasionaria dels Molins, un nom que li van posar els seus camarades del PSUC de Santa Coloma als anys setanta. Allí va conèixer un home ja fet i represaliat, en Ponce, un cenetista destacat amb qui es va casar. Maria Sans segurament va conèixer una noia tres anys més jove que ella i que avui ja és centenària, Teresa Cortina, que també va participar en la vaga dels 15 duros en la primera postguerra. La Teresa ens explicava com va deixar l’escola i va anar a treballar al Socors Roig. A la Teresa, que va passar de formar part dels Pioners del PSUC a la JSUC, se li va encarregar cobrar les quotes dels socis, de distribuir els paquets i la correspondència dels brigadistes estrangers que estaven hospitalitzats en el col·legi dels Salesians.

Gairebé quaranta anys més tard que ho fes Hemingway, Alejo Carpentier, l’immens escriptor cubà, va escriure el 1978 una obra magnífica, “La Consagración de la primavera”. Aquest cop una ballarina acomodada russa, refractària a la revolució, s’enamora d’un brigadista francès que combat a la guerra civil espanyola... Vera, la protagonista, després de moltes peripècies acaba a Cuba i dona suport a la rebel·lió contra Batista.

Però retornem a Mataró. En arribar les tropes franquistes a la nostra ciutat, el pare de la Teresa i ella havien decidit exiliar-se. El pare així ho feu, però ella va decidir, en el darrer moment, romandre, perquè algú tenia que saber on eren les criatures de les mares refugiades, doncs ella era una de les responsables de trobar aixopluc a les famílies que venien de Madrid... Això m’ho ha fet recordar la història de la Maria Sans: la seva família no la va autoritzar a marxar fora del país, per ser menor d’edat i per la necessitat de portar un sou a casa.

La història de la Maria Sans es va repetir en molts casos. També la de la Teresa Cortina. “Per qui toquen les campanes” volia recollir les experiències dels brigadistes i de la gent que tenia molt clar que ningú no és una illa, que formem part d’una comunitat humana, que la mort de qualsevol persona em fa minvar perquè estic lligat a la humanitat, i quan això passa les campanes a mort també estan tocant per a tu, que t’ho mires.

Maria Sans no va marxar; tampoc la Teresa. Totes dues van romandre a Mataró. Maria va ser cotitzant del PSUC fins a la seva mort. Pagava la quota d’amagat. Passava pel local del carrer Sant Joaquim per pagar, o bé a Rossend Dalmau, un altre repressaliat de la JSUC, o bé a la Teresa. Si hi havia cap convocatòria de reunió, ja en la legalitat, li havíem de fer arribar verbalment, perquè la seva família no s’assabentés: va ser l’altra pèrdua de la Maria. Com molt encertadament va dir el presentador de l’autor, no es pot escollir el temps que et toca viure, perquè la geopolítica et cau al damunt, però sí com el vius, i amb prou feines. Aquestes tres dones esmentades van decidir viure amb solidaritat internacionalista i ideològicament compromeses. Compromeses amb unes idees i unes organitzacions concretes, no ho oblidem.