El mataroní que va compondre l'himne que canta Messi al Mundial

Una de les estampes característiques dels mundials de futbol és aquella que té lloc abans de cada partit, quan els jugadors escolten, en posició ferma, els himnes dels seus països. En molts casos, a més, els canten, en una exaltació patriòtica que els anima (a ells i als afeccionats que hi ha a la graderia de l'estadi) en la prèvia del matx. És el cas dels argentins, que (no sempre ha estat així) canten a ple pulmó un himne que va composar un mataroní, Blai Parera i Moret.

En el moment d'escriure aquest article, l'himne argentí ja ha sonat dues vegades a Qatar i els Messi, Lautaro, Di María, Otamendi i companyia l'han entonat amb més o menys encert, no sigui dit que no tenen cap sentiment vers la pàtria que els va veure néixer malgrat que, en la majoria de casos, faci temps que no hi viuen. Perquè en un món en què tot s'escruta fins al més mínim detall, que algun jugador no canti l'himne del seu país o faci qualsevol gest que se surti d'allò normal pot suposar-li una allau de crítiques. En un passat no massa llunyà, el fet que molts jugadors argentins no cantessin l'himne en les prèvies dels partits de la selecció de futbol va fer córrer rius de tinta. Al final, ara tots els futbolistes l'entonen, segurament per evitar que les crítiques tornin a revifar, encara més quan la situació esportiva no acompanyi.

Doncs bé, un mataroní, Blai Parera i Moret, va ser el compositor de la "Marcha Patriótica" argentina, avui coneguda com a "Himno Nacional Argentino". Nascut el 1777 a Múrcia de pares catalans, sent encara nen va venir a viure a la nostra ciutat amb la seva família. Tal i com recull la Gran Enciclopèdia Catalana, Parera va formar part de la capella de música del Col·legi de Santa Anna, on va estudiar. L'any 1793 va emigrar a Argentina, establint-se a Buenos Aires, on va treballar com a compositor, guanyant-se la vida fent classes de violí, piano i llaüt, tocant el violí i el clavicordi i composant algunes "tonadillas". Va treballar també com a organista a la Catedral Metropolitana. Amb el temps, va aconseguir cert prestigui, sent director de les orquestres del Teatro Porteño (1804) i del Teatro Argentino (1809). El 1806, arrel de la invasió anglesa del país sudamericà, Parera es va oferir com a voluntari per lluitar contra l'invasor. En acabar el conflicte armat, va retornar a la seva feina com a organista, mentre que seguia donant classes de piano i oferia algun recital. El 1809 es va casar amb Facunda del Rey, una de les seves alumnes.

Una de les versions de la participació de Parera en la creació de l'himne argentí té a veure amb una suposada casualitat i és la següent: un dia, a l'hora de plegar de la seva feina a la Catedral Metropolitana, va trobar una cartera que algú s'havia deixat oblidada en un banc del temple, amb força diners i diverses targetes amb un nom: Vicente López Planes, advocat. Com que aquestes targetes contenien també una adreça, va dirigir-se a aquesta i allà el va rebre el propi López, un jove de 22 anys que va oferir a Parera una recompensa econòmica per la troballa, recompensa que el mataroní va rebutjar. Entre tots dos va sorgir una amistat que va ser clau quan, alguns anys després, López escrivia una proposta de lletra de l'himne argentí i va pensar en Parera per tal que li posés la música, com així va ser.

Una altra versió explica que la lletra de López està inspirada en un himne corejat pels actors de l'obra teatral "El 25 de Mayo", de Luis Ambrosio Morante, amb música de Blai Parera. López, en assistir a una representació a la Casa de la Comedia de Buenos Aires, es va sentir inspirat a escriure la primera estrofa d'un nou himne, començant amb la famosa frase "Oíd, mortales, el grito sagrado". El cas és que el text de López va ser aprovat per l'Assemblea General Constituent com a "Marcha patriótica" el dia 11 de maig de 1813. Es diu que l'endemà es va encarregar a Parera una nova música per al text de López. Tot i que en un principi el mataroní va accedir, després s'hauria negat a fer-ho, al·legant-hi que la lletra era ofensiva contra Espanya. Llavors, sembla que va ser empresonat i obligat a compondre la música sota pena d'afusellament, cosa que va fer en una nit, fent servir la música que ja havia composat anteriorment per a l'obra de teatre de Morante. Llavors, va ser alliberat i en el primer vaixell va abandonar per sempre més Argentina, vivint alguns anys a Río de Janeiro (Brasil) abans de retornar a Espanya. Aquesta teoria, però, no està plenament acceptada. Una altra explica que certament el 1813 Parera va traslladar-se a Río de Janeiro, però va ser per estudiar amb el mestre Marcos Antonio Portugal, retornant a Argentina el 1815 i sent pare de tres fills: Juan Manuel, Dolores i Juana. L'any 1817, Parera va retornar a Espanya per residir primer a Barcelona i després a Madrid. Finalment, va establir-se a Mataró, treballant com a interventor de Correus. A la nostra ciutat va morir el 1840, sent enterrat al Cementiri dels Caputxins. Malauradament, les seves restes es van perdre i probablement van acabar en un ossari.

El cert és que l'himne amb lletra de López i música de Parera va ser aprovat el 1813 pel triumvirat que regia el país durant l'etapa de consolidació de la independència (proclamada el 1816). Després, va experimentat algunes modificacions al llarg de les dècades per suavitzar el contingut de la lletra, sent declarat oficial al país com a "Himno Nacional Argentino" el 1944, amb l'arranjament musical que va fer el 1860 Juan Pedro Esnaola.

En l'actualitat, Parera és una figura recordada a Argentina: un poble de 3.600 habitants situat a La Pampa, Parera, porta aquest nom en el seu honor, de la mateixa manera que diferents escoles, corals i fins i tot un carrer a Buenos Aires. A Mataró, un carrer al barri de Rocafonda també el recorda.