Capgròs
La cançó més coneguda i aclamada dels valencians Zoo, ja feliçment retirats, fa mofa de les comoditats de la gent de pela de Manacor i entona de manera encomanadissa allò de “un tobogan, li falta un tobogan, que vaja algú i li pose que estan passant-ho mal” en referència a la renglera de cases del propi Rafa Nadal. La cançó, com tantes d’altres que avui en dia desfermen el personal, va sonar al Parc Central quan la Nit Boja ja cremava els seus darrers cartutxos. Metafòricament va ser un moment molt maco: perquè sense Ruixada ho seguim tenint quasi tot però ens fixem en la manca. A la Nit Boja li falta un tobogan.
La Nit Boja és com un deliri compartit, una escena continuada a cinc temps, res que sigui assumible ni càpiga en cap pla escrit de Protecció Civil. La Nit Boja és una capgrossada però com que fa festa, tirem milles. La Nit Boja és un nom perfectament posat i sincer. I la bogeria ens agrada tot i que fins i tot en el seu clímax calguin uns mínims i un ordre. La Nit Boja de 2024 va tornar a ser aclaparadora, intensa i catàrquica. Però va anar coixa en dos moments concrets: la baixada del Desvetllament va veure una insòlita aturada de la música per perill dels músics primer. I després al Parc era evident que hi mancava el tobogan festiu, l’aigua que asserena i el gest que amansa i bressola fins que vagis a dormir. El Parc era ple però hi faltava l’essència. Això de la Ruixada, ni que sigui amb quatre glops d’aigua de forma evocativa i simbòlica, s’ha de solventar.
Desvetllament interruptus
La baixada del Desvetllament Bellugós és dels moments més tensos de Les Santes. Com una deflagració controlada, s’ha de dominar i controlar perquè tanta gent esclatant alhora fa de mal conduir. Enguany, cosa que no es recorda, fins i tot es va aturar fins a tres minuts la concatenació de Bequeteros perquè el cordó de la Banda Banda era insuficient, una, i perquè la gent empenyent posava en perill els músics, dues. Es va poder controlar amb complicitat i ajuda popular i el Desvetllament Interruptus va quedar feliçment en anècdota. Un avís que Mataró cal seguir esmerçant esforços en cuidar la seva explosió anual i que són els braços, el cap i sobretot el cor dels mataronins els que han de fer rotllana perquè no es pari de comptar a quinze. Res, superat. Però sent divendres l’any que ve caldrà anticipar-se a l’avís.
Superat aquest entrebanc, la baixada es va completar amb el fervor habitual, que després del concert de Fetus i fent el mateix recorregut cap amunt va ser de molt més bon fer. Van tornar Gegants i banda amunt i un cop van entrar a l’Ajuntament va començar una hora i mitja d’’espurnes i espetecs. Un banquet de foc, un àpat generós, un dona-me’n dona-me’n.
Sensacional, l’Escapada va semblar que li costava de fer camí de tanta gent i enmig de diables i bestioles hi havia el Godrac, content i responsable, com a colla local que vol tenir quota en el gran correfoc mataroní. A enceses i batzegades, entre sostres i traques, amb pirotècnia sense parar l’acte va anar parar sota l’Ajuntament on es va encendre el final i tot va quedar ja a mercè dels tabals primer i de la voluntat de gresca del Dj després.
Al Parc es va ballar. I beure. I celebrar. I també es va enyorar un component fresc i necessari com l’aigua. Per reparadora, ritual i transcendent.. Sense Ruixada ens falta un tobogan. Que la Nit Boja és una a l’any i ja falta menys per la de l’any que ve.
Comentaris (4)