No es poden posar portes al camp del 28 de juliol

Aquella que diu que no es poden posar portes al camp és una de les dites més fetes servir, descolorida després de tant temps a la intempèrie. Ve a teoritzar que no es pot impedir allò inevitable. Per tant no es pot intentar contenir allò que per naturalesa és desbordant. La nit del 28 de juliol, a Mataró, funciona així. Com una rierada maresmenca. No hi podràs fer massa, et passa per sobre.

La penúltima nit de Santes nota cansament però també les cuques de l’ocasió subratllada, dels elements únics. Té tota una ritualitat i uns ingredients que el subratllen, cap altre com l’elixir màgic de la Juliana que al Parc Central va provocar les cues per tiquets més llargues que s’hi recordin. El còctel estrella de Les Santes, servit de forma preuada com a quelcom excepcional dels Requisits, té requesta i quan és tan bona com la servida per la Germandat del Captiu i els Dolors, encara més. Deurien ser els tres anys d’espera ansiosa que en van ampliar la set selecta, però va tenir un gust sensacional. Era deliciosa. Massa deliciosa i tot.

Mentre fer cua es feia feixuc, la Principal de la Bisbal semblava voler treure’s la imatge més carrossa de sobre i fins i tot sorprenia amb un repertori més modern que l’habitual d’un ball d’envelat com aquest. Quan s’assolien els tiquets, la barra era la cosa més ràpida. Ració de Juliana al punt de fred del granissat, glop i tot quadrava. Cada queixalada recuperada d’aquestes Santes té més bon gust que l’anterior.

Riera plena a vessar

A la vora de l’Ajuntament entre l’anar i venir del Ball de Dracs i la imminència del No n’hi ha prou! es notava nervi. I consciència que o s’hi és aviat o no s’hi estarà de totes totes. Al punt de les dues arrencava l’esclafit festiu per antomàsia. El No n’hi ha prou! és una bogeria. Omple més que cap altre acte el reduït espai de davant de l’Ajuntament i fa l’impossible que és que s’hi puguin moure i ballar les figures enmig d’una eufòria incontenible. Amb els mateixos controls que per la Nit Boja, es van veure menys ampolles però l’actitud era canalla, desbarrada i incontenible. La Riera baixava d’ample a ample i tot era eufòria.

Amb la cançó pròpia de l’acte de punt de partida i retorn, van sonar el tramvia i totes les melodies habituals fins a l’única dormida de totes amb cobla. Llum, so, bases, marea humana anant i venint: ja fa temps que aquest acte és la provisió d’estampes més espectacular de tota la Festa Major de Mataró. Un acte que cal xarrupar, perquè vessa. I volien que aquí s’acabés la cosa...

Matinada de les altres Santes

Però no es poden posar portes al camp del 28 i per més que l’oficialitat aspirés a que la gent anés a dormir a les tres, enllestit l’acte, els plans de milers (sí, milers) de persones no eren pas aquests. Just enllestit el No n’hi ha prou! sortia la tradicional i apòcrifa Cursa a Pèl amb una quinzena d’atletes tal i com es dorm amb la calor per Santes: nus i amb alguna copeta de més. És llavors que comencen unes altres Santes, que han convertit el 28 a la matinada en el dia per excel·lència fora de programa. Dormir a les tres? Ni parlar-ne. Després de la Cursa a Pèl i amb els bars amb permís d’una hora més oberts, un altaveu entaforat sobre els lavabos de darrere l’Ajuntament van convertir la plaça en una mena de discoteca a l’aire lliure mentre també la Riera i els voltants mantenien el formigueig.

Cap a les cinc de la matinada, per postres, començava la darrera dormida o ‘dormida dels borratxos’ amb balls sense figures en un davant de l’Ajuntament a vessar. Un acte que quasi està formalitzat i protocolitzat com els de debò. I una constatació més, final, que el 28 és el 28 i més val no voler-lo acotar, perquè sobreixeix pels marges.