Del no n’hi ha prou, al ja n’hi ha prou!

Diguin el que diguin, enguany tampoc farem Santes. La pandèmia n’ha estat una altra vegada la responsable.  És precisament quan falta poc per la Festa Major quan els mataronins i mataronines acostumem a fer balanç.  Fins ara, quan albiràvem els actes festius, ens tornàvem més positius i ens augmentava l’autoestima, que ens feia veure la ciutat, segurament, molt millor de com era realment.  Era “com si” l’optimisme de finals de juliol ens curés dels mals presagis del nou curs que s’anunciava per a principis de setembre.

Molt em temo que enguany, l’autoestima no ens acompanyarà, com si ja  trobéssim a faltar el bullici de nans i gegants o la munió de ciutadans que tradicionalment desitgen sortir al carrer per gaudir d’una ciutat que, almenys per uns dies, se’ns presentava amable, cívica, lliure, tropical i plena d’oportunitats. Trobarem a faltar moltes coses: L’Escapada a negra nit, l’Anada a Ofici, l’entrada dels Gegants a la Casa Gran, la juliana, els Focs a la platja, el 'No n’hi ha prou' i molts altres actes que no podem substituir pels que han estat programats. Ens hem quedat orfes i la realitat ens trasbalsa. La Mataró incívica, bruta, desendreçada  i  antipàtica.  La ciutat de l’empenta i l’estrebada, de l’allunatge contra els aparadors dels nostres comerços i també la dels semàfors sense llums de colors,  apareixerà  davant nostre, com ho fa quotidianament, i no serà un malson.  I amb una curiosa barreja, també la del quedar bé i del què diran. Que si  ara no tenim la caixa de preferents,  mantenim un ajuntament maldestre o es pràctica més la conxorxa entre amics que l’ eficàcia del servei públic.

El 'Mataró lliure tropical' ja no existeix. Els sectors productius més o menys potents  són cosa del passat. Correm un risc molt real de convertir-nos amb la ciutat de de la degradació, del 'campi-qui-pugui, sense cap activitat econòmica puntera que ens caracteritzi. Ara mateix la lluita es lliura en mantenir un comportament cívic que està desapareixent dels nostres carrers. Seran els nous símbols la brutícia que tot ho malmet? O la poca estima a tot allò que és públic i privat, com a símptoma d’una degradació que ens pot convertir en un suburbi, en un nucli més d’una  perifèria considerada de qualitat inferior. Tenim un problema greu de vulnerabilitat urbana i cal que hi trobem sortida de forma urgent.

Estic segur que aquestes són les reflexions de molts ciutadans i ciutadanes.  També d’algun companys d’altres colors polítics, Mataró s’estima per damunt de filiacions. Per tant, és una obligació revelar-nos en contra d’aquest sentiment, ens hem de descarar, passar dels plans i papers als fets i fer passos concrets per tornar a creure en Mataró. I ens cal reivindicar-ho amb orgull. Vam aconseguir ser una ciutat d’èxit i de progrés i ho tornarem a ser.

Potser enguany, en vigílies d’aquestes Santes frustrades, ens caldrà  més que cridar el clàssic 'No n’hi ha prou, alçar-nos i dir-nos tots plegats, els uns amb els altres, que JA N'HI HA PROU!

Que tingueu bones vacances!