Pere Casanovas: l'escultor dels escultors

Al taller ens hi deixa entrar ni molt menys fer-hi fotos de les obres en les que s’està treballant, “S’ha de preservar el secret, sinó això seria past de les xafarderies”. Pere Casanovas no ens permet passar del despatx que li fa d’avantsala de la gran nau industrial al Pla d’en Boet on exerceix des de fa dècades “d’escultor dels escultors”. Al taller d’aquest mataroní hi ha concorregut alguns dels millors artistes del país dels darrers 50 anys. Tàpies, Palazuelo, Oteiza, Llena, Mariscal, Plensa... hi han portat les seves idees perquè ell i els seus tècnics els ajudessin a donar la forma definitiva. Un 90% de les escultures públiques que hi ha a Barcelona han passat per les seves mans.

“Quan un artista és bo es posa a disposició teva i t’escolta”, relata Casanovas. El mataroní només treballa amb els creadors que l’entusiasmen i amb qui connecta. “Si no, no seràs capaç d’escoltar la seva obra, entendre què et diu i cap a on ha d’anar”. Per a Casanovas, fer-se “corresponsable” d’escultures com ‘Núvol i cadira’ de Tàpies, o ‘David i Goliat’, de Llena implica debatre amb l’artista si les formes, en engrandir-les, guanyaran o perdran poesia, misteri i intensitat, o si els espai es buiden o s’omplen. “El llenguatge artístic no s’expressa en paraules, és com la música, abstracta i amb misteri, però també amb sentit harmònic”, afirma l’artista, quelcom que també aplica a les seves pròpies escultures, que ara mostra al Museu Arxiu de Llavaneres.

Ha treballat amb els millors artistes. Amb qui ha gaudit més?
Segurament amb els pintors, a qui jo he ajudat a esdevenir escultors. Al contrari que els que ja ho són, que venen amb idees preconcebudes fruit de l’experiència, els pintors arriben tan sols amb un concepte al cap, sense límits, només amb la voluntat de crear una il·lusió i un sentiment. I jo els ajudo a obtenir la tercera dimensió.

 “Quan un artista és bo, sempre et fa cas, es posa a disposició teva i t’escolta”

Vostè es considera artista o artesà?
Jo respecto la condició de l’artista, sóc un artesà que posa tot el seu coneixement al servei de l’autor. Puc millorar el llenguatge de l’artista, però sempre respectar-lo, sense portar-ho al meu terreny. 

Aquest respecte només és possible coneixent en profunditat l’artista i la seva obra.
És fonamental. Sovint l’autor no sap expressar en paraules el seu llenguatge, perquè cap autor l’entén al 100%, però l’obra en si és el que permet llegir-lo. Fixa’t que Joan Miró sovint deixava obres que havia començat abandonades, de cara a la paret. I no era fins al cap d’uns anys que les recuperava i entenia què havia fet, quina era aquella emoció que li havia sortit de manera espontània però que cerebralment no podia processar. Les obres d’art són emocions, no pas una ciència exacta. La ciència i l’art són la punta de llança que obren el món, la part racional i l’espiritual de l’ésser humà. L’art explica l’ànima de la persona, i això és el que intento potenciar sempre en les escultures, la part espiritual i poètica.  

Quina relació tenen les escultures públiques amb el seu entorn?
No poden contradir el lloc on se situen, hi ha d’harmonitzar i poetitzar-lo, sense competir-hi. No sempre s’aconsegueix, hi ha escultures que envelleixen molt bé en un espai públic, que agafen valor, i altres que acaben sent repudiades, que fan que la gent es pregunti què dimonis hi fan allà. ‘Núvol i cadira’ de Tàpies dóna modernitat i dignifica el carrer Aragó, per mi el més lleig de Barcelona. O la peça d’Antoni Llena davant l’Hotel Arts, que contradiu, fins i tot rient-se’n, l’entorn tan fred on està situada, però alhora li dona un escalf. 

 “Les escultures no poden contradir el lloc on se situen, hi ha d’harmonitzar i poetitzar-lo, sense ànim de competir-hi”

Barcelona és un museu a l’aire lliure d’escultura pública. 
Pasqual Maragall va entendre que li donaven punts de trobada referencials, quelcom que tota ciutat necessita. I cada barri s’acaba ventant de les seves escultures. M’he trobat més d’un cop col·locant una peça en una plaça i que em diguessin de tot: que quina merda estic fotent allà, que el que fan falta són arbres i escoles i no aquella porqueria... I al cap d’uns anys, hi torno i els mateixos veïns em diuen que ni se m’acudeixi treure-la d’allà, que aquesta és la nostra escultura, el nostre símbol. 

 “No tinc cap sentiment d’orgull i pertinença mataronina a nivell cultural i intel•lectual. És una ciutat acomplexada, que no ha entès mai res”

I de Mataró, què en podem dir?
Als anys 70 vaig ser un dels organitzadors de les Setmanes Culturals, i vaig ser al patronat de Cultura amb l’alcalde Joan Majó, el millor que hem tingut perquè tota la resta han estat mediocritats.  Però avui, tot i que visc i treballo a Mataró, no participo de la ciutat. El meu taller és aquí com podria ser a Vilassar o Premià. No tinc cap sentiment d’orgull i pertinença mataronina a nivell cultural i intel·lectual. És una ciutat acomplexada, que no ha entès mai res. Un bon amic meu, l’escultor Moisès Villèlia, deia que a Mataró tota la classe dominant, totes les grans famílies, eren filles del mateix capellà. En el seu moment vaig proposar als artistes amb els que treballava si cedirien una obra a la ciutat de Mataró, amb l’objectiu de convertir el Passeig Marítim en un museu a l’aire lliure. I cap d’ells em va dir que no. Avui podríem tenir una col·lecció importantíssima, però ningú a l’Ajuntament em va fer cas. En aquesta ciutat la mediocritat sovint és la que guanya.