La presó Model de Barcelona

La Model de Barcelona, ​​amb aquest nom és coneguda l'antiga presó provincial. També eren conegudes amb l'apel·latiu de “model” la majoria de les presons espanyoles durant l'abominable règim franquista. Jo que he tingut l'oportunitat de visitar-ne algunes per diferents motius, no acabo de comprendre per què les anomenaven així.

Ja amb només disset anys, a Granada, la província on vaig néixer, vaig estar condemnat a trenta dies de reclusió el mes de maig de 1961, acusat d'associació il·lícita i propaganda il·legal, encara que la condemna va ser substituïda per una multa de 25.000 pessetes, que en aquells temps equivalia a uns dos anys de feina. Aleshores, jo cobrava 250 pessetes setmanals. Però parlarem de la Model de Barcelona, ​​en què vaig estar reclòs. Aquesta presó, durant els cent anys que va estar funcionant, tenia fama de ser un lloc sinistre, amb infinitat de llocs dedicats a fer la vida impossible a tots els presos que tenien la desgràcia de caure a les mans dels funcionaris que hi treballaven, gairebé tots falangistes i afectes fanàtics al règim sorgit després de la derrota republicana del 1939.

Van ser milers i milers els catalans i les persones arribades d'altres llocs d'Espanya els que van patir durant el franquisme la privació de llibertat a la Model de Barcelona. I almenys fins als anys setanta del segle passat, la situació era igual o pitjor que a les presons del Tercer Món que veiem en algunes pel·lícules. A cada cel·la hi havia un vàter i un lavabo, i els plats de menjar servien també com a improvisades cisternes, ja que havíem d'omplir-los d'aigua després de cada ús del vàter per poder-lo netejar. Com es pot imaginar, entre els presos no hi havia la més mínima intimitat.

Aquells anys, la majoria dels presos polítics eren membres del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i de les Comissions Obreres (CCOO). Grans dirigents comunistes com Gregorio López Raimundo, Miguel Núñez, Cipriano García o Jordi Solé Tura, un dels anomenats pares de la Constitució, van patir presó en aquell centre, algun diverses vegades entre els anys cinquanta, seixanta i setanta. El 1969, quan la dictadura ja era incapaç d'aturar les onades de vagues i manifestacions que organitzaven els comunistes i les combatives CCOO, es va decretar l'Estat d'Excepció durant tres mesos. En aquest període, el règim creia que les forces repressives tindrien prou temps per destruir el moviment obrer i el conjunt de l'oposició, hegemonitzada pel PSUC a Catalunya i pel PCE a la resta d'Espanya.

A Catalunya, molts centenars de persones vam ser detingudes, i abans de portar-nos a la Model, a les masmorres de la comissaria de Via Laietana, edifici encara existent de la Prefectura Superior de Policia, érem interrogats i torturats. Els insults i vexacions, així com els cops de tota mena, eren practicats pels esbirros de la Brigada Político-Social amb absoluta ira i mestratge, ja que havien après molt bé els ensenyaments de la Gestapo alemanya. Quan els detinguts érem traslladats a la Model, i després de passar el període d'aïllament a què tots érem sotmesos, ens relacionàvem amb els companys que ja portaven més temps empresonats en aquell lloc. Arribar a la Model després de sortir dels calabossos de Via Laietana, encara que sembli estrany, representava un alleujament.

Per moltes detencions que es duguessin a terme, a les empreses es continuava lluitant i als carrers les manifestacions anaven en augment. La gent era conscient que el règim feixista de Franco cada cop estava més esgotat. A molts països europeus, on l'emigració de treballadors espanyols era important, s'organitzaven tota mena de protestes per exigir el restabliment de les llibertats democràtiques i la consegüent llibertat de tots els presos polítics. A Franco encara li quedaven gairebé sis anys de vida i es volia acomiadar d'aquest món fent el màxim mal possible al conjunt del poble espanyol.

A l'interior de la Model no restàvem inactius, ja que organitzàvem tota mena d'activitats: des de cursets de formació política fins a la pràctica de diversos esports, com ara futbol i tennis, utilitzant pilotes de drap que aconseguíem a través d'alguns presos comuns que treballaven als tallers. A les presons, els presos polítics del franquisme no perdíem el temps: alguns havien entrat sent gairebé analfabets, mentre que en sortir eren autèntics intel·lectuals i dirigents polítics de talla. N'és una bona prova el cas de l'inoblidable Cipriano García, que va arribar a ser elegit diputat en tres ocasions, dues al Congrés i una al Parlament de Catalunya.

Després de la declaració de l'Estat d'Excepció, les detencions a Mataró van començar amb la Joventut Comunista de Catalunya (JCC). La major part de la direcció d'aquesta organització va ser detinguda, entre els quals hi havia Ramón Morales, Antonio García i Manuel López. Darrere d'aquests joves, a la nostra ciutat ens va tocar el torn als membres de la direcció del PSUC i a la totalitat de la coordinadora de CCOO. Però en recuperar la llibertat, després de dos mesos de presó, vam sortir embravits i disposats a continuar lluitant fins a assolir els nostres principals objectius: la llibertat i una autèntica democràcia.

Acabo aquest article declarant que continuaré lluitant fins a l'últim dia de la meva vida i que mai no oblidaré que darrere de les reixes de la Model de Barcelona vaig veure per primera vegada caminar la meva filla Silvia, durant una de les comunicacions que vaig rebre, el mes de març de 1969. Vaig sol·licitar permís a un dels funcionaris per saludar la meva dona i la meva filla, de només tretze mesos, i aquest em va ser totalment denegat.

Des de la transformació de la Model en un espai memorial, he tingut ocasió de visitar-la en dues ocasions, juntament amb altres militants que hi vam ser reclosos durant la dictadura. Fa algunes setmanes, vaig tornar per gravar unes entrevistes amb altres veterans militants de Mataró. Tornar a trepitjar aquells passadissos, entre aquelles parets, et porta inevitablement a recordar moments viscuts allà per lluitar per la llibertat i la democràcia al nostre país, juntament amb tants altres militants antifranquistes.

Dimarts que ve, dia 6 de febrer, a les 19 hores, tindré l'oportunitat de participar, juntament amb el company Ramón Morales, en una concentració reivindicativa davant de la comissaria de Via Laietana, a Barcelona, ​​com es fa habitualment els darrers mesos, per reivindicar que aquest edifici d'infaust record esdevingui un centre d'interpretació i memòria de la repressió franquista. Seguirem denunciant els torturadors, les tortures, les vexacions i la repressió que vam patir. Aquest model de societat és on ens volen portar la dreta i la ultradreta d'aquest país. Encara que no ho aconseguiran, n'estic segur.