Puig Antich i Mataró en el 50è aniversari del seu assassinat

Aquest 2 de març es compleixen cinquanta anys exactes de l'assassinat de Salvador Puig Antich, jove militant anarquista que va ser executat en el matí d'aquell dia a la presó Model de Barcelona mitjançant el garrot vil. Detingut el mes de setembre de 1973 per la seva militància en el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) (anteriorment havia format part de Comissions Obreres), en el transcurs d'aquesta detenció va morir un policia per ferides de bala, sent Puig Antich acusat de l'homicidi, "jutjat" en consell de guerra i condemnat a pena de mort. Malgrat les pressions per fer que el dictador Franco li commutés la pena, el jove va ser executat i, en aquell moment, naixia un mite. Perquè és innegable la influència social que va tenir aquest assassinat en la nostra història recent, malgrat que el MIL era una organització molt petita. Cal, primerament, contextualitzar el moment que s'estava vivint al nostre país, en una etapa final del franquisme caracteritzada per la intensa activitat de l'antifranquisme, principalment el moviment obrer i, no hem d'oblidar-ho, per l'assassinat del president el govern, Carrero Blanco, a finals de 1973. Però en aquest article ens centrarem en la relació entre Salvador Puig Antich i Mataró, que va ser important.

Com explicava Manuel Cusachs en un article publicat fa vint anys a Capgròs, Puig Antich va estudiar al col·legi de Sant Antoni de Pàdua dels Salesians de Mataró. Francesc Escribano va explicar al seu llibre Compte enrere que la família de Puig Antich va matricular-lo a l'internat de l'escola després de ser expulsat de La Salle Bonanova i passar uns mesos a l'escolania dels caputxins de l'església de Pompeia. Als Salesians de Mataró s'hi va estar fins als setze anys, el 1964. Aquell any, quan feia cinquè de batxillerat, va escriure un diari personal a què fa referència Escribano. Als Salesians l'anomenaven "Puchito", i els seus antics companys el recordaven com un apassionat de la música del moment i que fins i tot es pentinava imitant l'estil de Johnny Hallyday. Al diari, Puig Antich escrivia sobre el seu distanciament de l'esperit religiós, malgrat procedir d'una família de tradició cristiana: "respecte a la religió, m'ha desenganyat per complet, per això no pensa practicar ni fer res més", escrivia. I sobre els Salesians, deia el següent: "estic completament fart d'estar en aquest col·legi fastigós i, a més, de tenir aquests fastigosos companys que són bèsties educats com a burros. El que més em fastigueja i m'avorreix són aquests hipòcrites de capellans. Avui he anat a parlar amb el dire i, amb el seu somriure fastigosament hipòcrita, perquè ell és el més hipòcrita del cole, m'ha dit que a cinquè sobre uns quants nois i jo sóc un dels que sobra. És clar que estan buscant una excusa per expulsar-me. No tinc paraules per expressar la ràbia i l'odi que els tinc". Explica Escribano que un company d'aquells anys, Josep Marinel·lo, descrivia així en Salvador: "era un nano molt inquiet i nerviós. Rebia molts calbots perquè mai no s'amagava de res, era molt valent i a  la vegada molt noble i innocent. No tenia mà esquerra i sempre l'enxampaven". En aquells temps als Salesians, a l'expedient constava que el seu comportament era negatiu, i aquest va ser l'argument principal per tal que el director de l'escola aconsellés els pares de Puig Antich que el següent curs, sisè de batxillerat, el fes en un altre centre.

Font: ESCRIBANO ROYO, Francesc (2001). Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich. Edicions 62

Com recordava Maria Coll l'any 2006 en un article a Capgròs, als Salesians de Mataró és també on Puig Antich coneix el Pare Manero, darrera persona que el veu amb vida i l'únic sacerdot que respectava: "Puig Antich havia conegut el pare Manero en el col·legi de Mataró, no tenien cap relació especial, però senzillament el respectava i quan els policies de la presó li diuen si vol un capellà abans de l'execució pensa en ell, encara que no tenien una estreta relació".

A Mataró, el nostre protagonista va conèixer la que seria la seva darrera parella, Margalida Bover. En una entrevista que li va fer l'estiu de l'any passat Ricard Ustrell al programa Col·lapse de TV3, Bover recorda com va ocórrer. Aquell 1973, vivia a la nostra ciutat en un pis amb una parella que tenia un fill petit, en Felip, al qual feia de cangur, a més de treballar en una escola de Mataró. Doncs bé, va ser en aquella casa que va conèixer en Salvador, un dissabte al vespre que ella, amb el nen entre els seus braços, va anar a obrir la porta, doncs acabava de sonar el timbre. Quan va obrir, va veure que havia estat en Salvador, de qui es va enamorar a primera vista. Margalida Bover reconeix que mai no ha superat la seva mort. Els lectors d'aquest article recordaran la famosa cançó del cantautor Joan Isaac, "A Margalida", dedicada precisament a ella i la seva història d’amor amb en Salvador Puig Antich.

"Jo sabia el que m'esperava al sortir d'aquell edifici, i per això necessitava asserenar-me i cercar les  paraules adients, ja que al matí, mentre era a la feina, tal com havíem parlat el dia abans, la Margalida m'havia telefonat, quan encara no se sabia res de les gestions fetes durant la nit per tal d'aconseguir l'indult i, malgrat això, les paraules que ens vam dir van ser d'esperança, ja que necessitàvem creure en el que no crèiem, mentre l'espera es feia eterna. Vam quedar de trobar-nos a la parada de l'autobús de la plaça Tetuan cap allà quarts de 3, ja que ella volia anar, tant sí com no, a Barcelona. El rellotge marcava 2/4 de 3. Havia de marxar de pressa per informar de tot el que s'havia dit allà i planificar les accions a fer a la meva ciutat. Vaig sortir de la sala sense dir res a ningú. Havia d'agafar un autobús per arribar al més aviat possible a Mataró. A fora plovia amb ganes. Sense parar de caminar, buscava un taxi inexistent. El vent i la pluja em van ajudar a relaxar-me, però al mateix temps, aquell dia gris, amb una llum estranya, accentuava encara més la meva sensació de ràbia i d'una impotència massa sovint experimentada, però poques vegades tan sentida com aquell matí plujós del 2 de març de 1974, ara fa 40 anys, quan van matar Salvador Puig Antich. Corria per poder agafar l'autobús que m'havia de portar a la meva ciutat però hauria fet l'impossible per no haver d'anar a aquell lloc, ja que m'angoixava el que havia de dir. Quan vaig arribar a la parada l'autobús en què venia la Margalida encara no havia arribat. Quan la vaig veure arribar em vaig abraçar a ella molt fort. Li havia de dir!, però com? Senzillament li vaig deixar anar: "Aquest matí l'han matat". És molt fort, ho sé, però em va sortir així.

Jo no controlava les paraules, elles van anar per lliure. Havia oblidat tot un seguit de frases que havia assajat mentre caminava sota la pluja. És fàcil imaginar la reacció d'aquella noia que estimava a cor què vols el seu company executat hores abans. Havia de quedar-me ni que fos una estona, fent companyia a l'amiga i companya amb la qual durant l'empresonament d'en Salvador tantes estones havíem compartit parlant de literatura, de cinema i triant quins llibres algú li portaria a la presó, o discutint sobre les lluites obreres mentre l'acompanyava en el meu cotxe de Mataró a Barcelona. No podia consolar-la, això era impossible, i més en aquelles circumstàncies i en aquell lloc al mig del carrer, davant de tota la gent que esperava un autobús, i que ens mirava, entre estranyada i indiferent, sense entendre què li passava a aquella noia que abraçada a mi no parava de plorar. Sempre més recordaré aquell instant. Aquella mirada. Les seves llàgrimes barrejades amb la pluja que queia sota un cel ingrat i gris de plom. Vaig intentar calmar-la amb paraules improvisades i absurdes. El seu plor era un crit, i jo era incapaç de trobar un sol mot per poder dir-li que jo havia de marxar, ja que a Mataró havíem d'organitzar les accions que es farien. Finalment, no recordo com, ni amb quines paraules, em vaig acomiadar d'ella, patint pel que pogués fer, o pel que li pogués passar, i sense saber on aniria... Mentre m'asseia dins l'autobús vaig guaitar per la finestra com la Margalida, amb el cap cot i sota la pluja, travessava com una somnàmbula el carrer amb el semàfor dels vianants en vermell, després de saber que a en Salvador finalment l'havien assassinat. Potser això passava al mateix temps que Segimon Serrallonga escrivia aquells versos dedicats a en Salvador: "Per què no es para tot? Ametllers del Congost, rius innocents! Oh mar de Barcelona, salta! Esbandeix-nos, cobreix d'aigües com flors aquesta terra nua. Tots amb un hem pogut morir sota el garrot". Llavors, Cateura va tornar a Mataró, per coordinar les accions a efectuar amb els altres dos principals dirigents del PSUC, Antoni Cuadras i Agustí Valdé, l'anomenada "troika", i per posar-se a elaborar les octavetes que es van imprimir per denunciar aquest assassinat del Règim franquista.

També a Mataró va ser on Puig Antich va participar en el seu primer atracament en una sucursal bancària, pràctica que portava a terme el MIL per aconseguir fons econòmics. Com explica Cusachs, va tenir lloc el 20 d'octubre del 1972 i el lloc elegit va ser la sucursal que la Caixa Laietana tenia al barri de Peramàs, al Camí del Mig. Malgrat això, hi ha testimonis de treballadors de l'entitat que, més de cinquanta anys després, insisteixen que no va ser en aquesta sucursal, sinó en la que hi havia als baixos de la Torre Maresme. Tant és, el cas és que va ser a Mataró on va cometre el seu primer atracament.

Especialment interessant és el record que té de Puig Antich el mataroní Pablo Morales, militant comunista, molt actiu a la JCC i més tard regidor del PSUC a la nostra ciutat, que va ser pres polític del franquisme, i que actualment president a la nostra ciutat el Grup de Recerca de la Memòria Històrica. Morales, que va coincidir amb Puig Antich a la presó Model de Barcelona, conserva intacte el record de l'única trobada que va tenir amb ell allà: "tots dos estàvem en l'anomenat "període", abans de passar a les galeries. Jo venia de Carabanchel, després del judici al Tribunal d'Ordre Públic (TOP), portava allà dos o tres dies mentre que ell acabava d'arribar. Puig Antich encara no sabia res del seu judici, doncs eren els primers dies després de la seva detenció i de passar per l'hospital, docs va quedar ferit després de la detenció. Ens vam trobar perquè tots dos teníem visita familiar i estàvem al passadís. Vam estar xerrant i es va interessar per la meva situació. També em va comentar que pensava que com a molt li caurien tres o quatre anys, perquè encara no coneixia la gravetat ni la importància que el Règim va atorgar a la seva detenció. Després, suposo que ja es va adonar d'aquesta importància. Jo vaig romandre unes quantes setmanes a la Model, a la sisena galeria, i llavors no ens vam tornar a veure, perquè a ell el van traslladar a la cinquena. Després, a mi em van enviar a la presó de Lleida i allà vaig tenir notícia de la seva execució. Va ser una justícia molt gran, ens vam indignar molt".

El germà d’en Pablo, Ramón Morales, es trobava exiliat a França. Recorda que van fer protestes a Béziers, on ell es trobava, i que el sindicat CGT va organitzar autobusos per anar a una manifestació a París, davant de l'ambaixada espanyola. A Béziers, van visitar la subdelegació d'Emigració, la Casa d'Espanya, l'Església Espanyola i fins i tot la delegació del Banc Popular. Coordinats amb al Partit Comunista Francès, es van organitzar accions de solidaritat.

El passat mes de gener, en un article publicat a Capgròs, un servidor recordava les mobilitzacions que van tenir lloc a Mataró després de l'execució de Puig Antich. En un article publicat al seu blog "Perquè vull", Jordi Rabassa explicava que "tenim constància de funerals a l'església de Santa Anna de Mataró en el que s'improvisà una manifestació pels carrers del barri de Cerdanyola, a Sant Miquel, de Cornellà de Llobregat, a Terrassa i diverses concentracions de reflexió comunitària com la que es donà a l'església de la Puríssima Concepció de Sabadell, a la que seguí una manifestació espontània que durà pocs minuts i que es dispersà després de sentir alguns trets de la policia. No consta que hi hagués detinguts ni ferits. Tant a Mataró com a Sabadell, i a d'altres barris i poblacions catalanes també consten aturades d'escoles, fabriques, despatxos professionals i d'altres actes de solidaritat amb la família i de rebuig de l'assassinat". Montse Taberner recorda la manifestació que va tenir lloc al barri de Cerdanyola: "va tenir lloc al vespre, el mateix dia que van matar Puig Antich, i va ser una manifestació molt ràpida i molt curta, perquè de seguida va arribar la policia i vam haver de sortir corrent. No va haver detinguts".

Manuel Cusachs explica que, arrel de l'assassinat de Puig Antich, a la nostra ciutat es van fer assemblees i aturades a les facultats d'Enginyers, de Ciències i en acadèmies. A l'institut Damià Campeny es van expedientar vint-i-quatre alumnes per manifestar-se per la mort del jove anarquista. El PSUC editava la mateixa nit unes octavetes que condemnaven l'execució del jove, i es va elaborar també una declaració conjunta sobre el cas Puig Antich i la situació política, signada per representants del PSUC, Comissions Obreres, Joventuts Comunistes de Catalunya, Federació Local de la CNT, Bandera Roja, i la delegació local d'UDC. En el número 19 de l'òrgan del PSUC, "Combat", el partit manifestava el seu desig que aquest fos l'últim crim de la dictadura. Santi López, llavors militant de la Joventut Comunista de Catalunya (JCC), recorda al llibre Memoria colectiva de la JCC de Mataró la campanya que va desplegar l'organització per denunciar el judici i la condemna a mort de Puig Antich.

Com recorda Jordi Panyella, autor del llibre Salvador Puig Antich, cas obert, no està gens clar que va passar el dia que van detenir a Puig Antich, i no són pocs els indicis que porten a pensar que les ferides de bala del policia mort podrien haver vingut de les pistoles dels seus propis companys. Després, tot el procediment va estar ple d'irregularitats, com queda palès en el recent documental estrenat a Televisió de Catalunya, “Puig Antich, el llibre vermell”. El que està clar és que si hi ha un àmbit on encara no s'ha produït la Transició és en el de la justícia, i el cas de Puig Antic és un clar exemple.

En el número 21 de Combat, òrgan del PSUC de Mataró, s'afirmava el següent en el seu editorial (en castellà): "¿cómo pueden callarse las manifestaciones de repulsa, de todo tipo, que el asesinato de Puig Antich ha provocado entre gentes de las más diversas condiciones a las cuales repugna no tan sólo el crimen político sino la existencia misma de la pena de muerte en un país que se llama cristiano y civilizado?". Aquí crec que trobem una qüestió fonamental: l'existència de la pena de mort, encara a dia d'avui vigent a cinquanta-cinc països del món segons Amnistia Internacional. Com es pot disposar de la vida de qualsevol persona, s'hagi comès el delicte que s'hagi comès? Ens ho podem permetre com a societat? O fins i tot com a espècie humana? Les derives totalitàries que observem arreu del planeta, cap a on ens estan portant? On ens dirigim? Cinquanta anys després, l'assassinat de Puig Antich pot ajudar-nos a reflexionar sobre aquesta qüestió. Sobre aquesta i algunes altres.

Fonts:

• BOVER, Margalida (2023). La mort d'en Salvador Puig Antich no l'he superat mai / per Ricard Ustrell. Col·lapse, Televisió de Catalunya, 23 de juliol de 2023
• CATEURA, Xavier (2014). Plovia, era dissabte, corria el mes de març... El 9 Nou, 7 de febrer de 2014
• CATEURA, Xavier (2014). Les històries amagades. El 9 Nou, 28 de febrer de 2014
• CATEURA, Xavier (2014). Quan la foscor omplia el buit d'un anhel. El 9 Nou, 31 d'octubre de 2014
• COLL, Maria (2006). Salvador Puig Antich: dues parades a Mataró en una vida sentenciada a mort. Capgròs, 28 de setembre de 2006
• CUSACHS CORREDOR, Manuel (2003). De súbdits a ciutadans. Mataró, del 1960 al 1980. Mataró: Patronat Municipal de Cultura de Mataró
• CUSACHS CORREDOR, Manuel (2004). Puig Antich i Mataró. Capgròs, 10 de març de 2004
• CUSACHS CORREDOR, Manuel i PUIG PLA, Josep (1983). L'Assemblea Democràtica de Mataró (1973-1977). Una pàgina de la lluita per la llibertat. Mataró: Editorial del Maresme S.A. i Robafaves Edicions
• ESCRIBANO ROYO, Francesc (2001). Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich. Edicions 62
• ESCRIBANO ROYO, Francesc (director) (2004). Dotze hores de vida: l'execució de Puig Antich i Heinz Chez. Dies de Transició, Televisió de Catalunya [documental]
• ESPUNY, Jaume (2014). Cartes de Puig Antich des de la presó. El 9 Nou, 7 de febrer de 2014
• GÓMEZ BRAVO, Gutmaro (2014). Puig Antich. La Transición inacabada. Taurus
• HUERGA, Manuel (2006) (director). Salvador (Puig Antich). Future  Films, Mediapro [pel·lícula]
• MORALES MORAGO, Ramón (coordinador) (2021). Memoria colectiva de la Joventut Comunista de Catalunya de Mataró. Fundació Nous Horitzons
• PANYELLA FERRERES, Jordi (2014). Salvador Puig Antich, cas obert. La revisió definitiva del procés. Angle Editorial
• PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA (1973). Combat, número 19, desembre de 1973
• PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA (1973). Combat, número 21, febrer de 1974
• RABASSA, Jordi (2014). 8 de Març de 1974. Sant Andreu homenatja Salvador Puig Antich. Blog Perquè vull. http://perquehovull.blogspot.com/2014/03/8-de-marc-de-1974-sant-andreu-homenatja.html
• SANJUAN, Xavier (2024) (director). Puig Antich. El llibre vermell. Incís Films, 3Cat [sèrie documental]

* Aquest article ha estat possible gràcies a la col·laboració i les aportacions de les següents persones: Juan Ortiz, Xavier Cateura, Pablo Morales, Ramón Morales, Antonio Rodríguez Avellaneda, Montse Taberner, Antonio Ortiz i Josep Puig Pla. Gràcies a tots.