Retratar una vida que no va ser cap acudit

El seu posat hieràtic, vestit de negre amagar rere les ulleres de sol, cigarret i whisky en mà, sobre un tamboret, aguantat la mirada de centenars de persones en una sala de festes o de milions d’espectadors a la televisió, les pauses, els silencis, el seu castellà catalanitzat, el “saben aquel que diu...”. Amb aquests elements, Eugenio va construir un personatge que s’ha convertit en una icona, recordada per tothom en aquest país quan ja fa 17 anys de la seva mort. Darrere de l’humorista, del símbol, del personatge, hi havia Eugeni Jofra. I és ell, la persona, a qui el periodista mataroní Jordi Rovira ha volgut capturar al documental ‘Eugenio’, que ha escrit i dirigit al costat de Xavier Baig. Estrenat al festival DocsBarcelona amb una recepció de públic i crítica fenomenal, actualment es pot veure a la plataforma digital Filmin, on està batent tots els rècords d’audiència.

El documental ha fet que tothom torni a parlar avui d’Eugenio perquè exposa, de manera elegant però sense embuts, la cara oculta i tràgica de l’humorista. “La seva vida no va ser cap acudit” afirma Rovira. El mataroní s’ha passat dos anys submergint-se en la vida de Jofra, des dels seus orígens com a músic al costat de la seva primera dona, Conxita, fins al seu tràgic final, passant pels anys de fama absoluta, els ingredients que el van convertir en un símbol, el brutal talent dalt l’escenari que amagava una gran inseguretat en si mateix i un sorprenent pànic escènic, seu més que discutible paper com a pare i marit, la seva afició a la nit i a les dones o els seus problemes amb les drogues. Un documental que deixa un regust amarg, però que permet saber qui era realment Eugenio.  “No hem volgut jutjar-lo, sinó ajudar els espectadors a comprendre’l millor”, resol Rovira, un periodista mataroní de llarga trajectòria. Autor reportatges d’investigació a diaris com El País, també és el coautor de documentals com ‘Desmuntant Laietana’ o ‘Joana Biarnés’ i l'actual director de la revista ‘Capçalera’, que edita el Col·legi de Periodistes.

Per què us decidiu a fer aquest documental?

Després de l’estrena de ‘Joana Biarnés, una entre tots’, vam llegir una entrevista amb en Gerard, el fill gran de l’Eugenio, i ja vam intuir que allà hi havia una vida que mereixia ser explicada. Ens vam reunir amb ell, vam començar a estirar el fil... Ha estat una recerca de dos anys, on hem entrevistat a mig centenar de persones que el van conèixer directament, i on hem rebuscat a tota mena d’arxius personals, familiars i televisius. La vida de l’Eugeni Jofra va ser tan intensa com polièdrica, i necessitàvem tants testimonis valuosos com fos possible per explicar-la de manera coherent i acurada.

Per a qui vegi el documental, Eugenio mai més serà el mateix.

Ens pensàvem que anàvem a realitzar un documental sobre un famós, però hem acabat amb la sensació d’haver-lo fet sobre la vida d’un desconegut. Què en sabíem d’ell, tots plegats, més enllà que era un personatge que ens feia riure molt? Però resulta que la vida de la persona, la de l’Eugeni Jofra, és una història tràgica, i tenim clar que el film no deixa indiferent a ningú. Molts espectadors ens han dit que els ha deixat entristits... Però estem convençuts que no trenquem cap mite. Que traient a la llum la seva part humana, la icona s’engrandeix. Després de veure el documental, no se’t treuen pas les ganes de tornar a escoltar els seus acudits. Està clar, però, que ja no el veuràs mai igual. 

“No hem volgut jutjar-lo, sinó ajudar els espectadors a comprendre’l millor”

Quines diferències hi ha entre Eugenio i Eugeni Jofra?

Eugenio transmetia una enorme seguretat dalt de l’escenari. Sense dir res, encenent la cigarreta i mirant el públic ja feia riure la gent. En canvi, en la seva vida personal ell era molt més vulnerable que la imatge que transmetia. Per a ell, l’escenari era terapèutic, li compensava moltes coses que la vida li treia. I quan per motius de salut ha d’abandonar-lo, tot en ell es trenca. 

 “Un cop coneixem la seva vida, podem donar més valor al fet que ens fes riure tant”

Molts dels elements que descobrim de la seva vida privada al documental no són gens edificants.

Com diu un dels personatges que el van conèixer i que apareixen al documental, “les persones no estan per ser jutjades, sinó per ser compreses”. Això és el que hem intentat, fer un treball honest, evitant sensacionalismes i amb una realització el màxim d’elegant possible per explicar coses que sovint no ho son gaire, d’elegants. Hi ha aspectes negatius que hem de plasmar perquè són estructurals en la vida de l’Eugenio, sense elles moltes altres coses no s’entendrien. Evitar els judicis és també posar-ho tot a la balança. La seva vida va ser tan intensa que allò bo era boníssim i allò dolent, també, sense terme mig.

“Pensàvem que anàvem a realitzar un documental sobre un famós, però hem acabat fent-lo sobre la vida d’un desconegut”

Cal un exercici d’empatia molt gran per entendre segons quines actituds seves, sobretot amb la família

Eugeni es queda vidu amb 38 anys i dos fills, amb una fama que tot just li explota en aquell moment. Se li ha mort la dona, la Conxita, sense la qual no hi hauria hagut Eugenio tal i com ell mateix reconeix. No ha de ser gens fàcil. Molta gent que l’ha conegut ens n’ha explicat autèntiques meravelles. Eugenio tenia un talent descomunal, va ajudar moltíssima gent, era enormement divertit. Prop del 80% de les coses que expliquem d’ell al documental són positives, però no tot ho va ser.  Crec que val la pena fer aquest exercici d’empatia, posar-nos en la seva pell i pensar si en el fons nosaltres no hauríem actuat també de manera similar. Eugenio encarna com ningú el tòpic del pallasso trist. Penso que avui, un cop coneixem com va ser realment la seva vida, podem donar encara molt més valor al fet que aconseguís fer-nos riure tant.