Salvador Allende mereix un espai a Mataró

Passejar per davant del Palau de la Moneda et desperta un calfred difícil de descriure. Igual que visitar el mausoleu de Salvador Allende al Cementiri General de Santiago o les exposicions del Museu de la Memòria i els Drets Humans. O la tomba de Víctor Jara. O passar amb el cotxe davant de l'Estadi Nacional. Qualsevol que hagi visitat aquests llocs a la capital de Xile sap de què parlo. Aquest 2023 farà cinquanta anys de l'ignominiós cop d'estat de Pinochet i la mort d'Allende, i des d'aquí vull saludar la proposta d'Esquerra Republicana i En Comú Podem per dedicar-li un espai a Mataró. Reconec que m'ha emocionat veure Pim Camprubí i Sergi Morales anunciant la proposta plegats, mostrant una foto de gran format d'Allende.

És un bon moment per recordar el projecte col·lectiu que va representar la Unitat Popular liderada per l'històric i recordat polític i metge xilè. Un projecte que superava les sigles històriques dels partits d'esquerres i populars amb l'objectiu clar d'assolir la victòria electoral gràcies a una unitat multiplicadora necessàriament. Una unitat que va servir, primer, per contagiar il·lusió i elevar la moral de les classes populars de tot Xile cap al 1970, i després per guanyar les eleccions i portar Salvador Allende fins a la presidència de la república, amb l'horitzó clar d'explorar la via xilena al socialisme. La revolució amb gust a vi negre i empanades. Aquell somni, com sabem, es va truncar violentament i abruptament l'11 de setembre de 1973.

Aquella Unitat Popular creada el 1969 va estar formada en un inici per partits tan diferents com el Partit Socialista (PS), el Partit Comunista (PCCh), el Partit Radical (PR), el Moviment d'Acció Popular Unitari (MAPU), el Partit de Esquerra Radical (PIR) i l'Acció Popular Independent (API). La Central Única de Treballadors (CUT) també la recolzava. A més, els simpatitzants independents del projecte van formar els anomenats Comitès de la Unitat Popular (CUP), als barris, fàbriques, etc. Allende, com és ben sabut, pertanyia al Partit Socialista. El projecte troncal consistia en fer caminar el país cap al socialisme per la via democràtica, cosa inèdita que va despertar les simpaties de gran part de l'esquerra a nivell mundial. Mentrestant, els sectors més privilegiats del poder, a Xile i fora de les seves fronteres, van veure perillar els seus interessos. Com és ben sabut, el paper del govern dels Estats Units, amb el president Nixon al capdavant i Henry Kissinger a la Secretaria d'Estat, va ser clau en el cop militar del 1973, com també ho va ser durant els anys de govern de la Unitat Popular, amb la promoció d'un embargament al coure xilè i la negació de crèdits externs.

Cal recordar que Salvador Allende, revolucionari i demòcrata alhora, va ser el primer president marxista del món que va accedir al poder a través d'eleccions. Al programa de la Unitat Popular destacaven propostes com l'estatització de les àrees considerades clau de l'economia, la nacionalització de la mineria del coure, l'acceleració de la reforma agrària, el congelació dels preus de les mercaderies, l'augment dels salaris de tots els treballadors i la modificació de la constitució. El repte era majúscul, indubtablement, encara més havent d'afrontar el sabotatge promogut pels poderosos enemics del projecte col·lectiu de la Unitat Popular, a Xile i a l'estranger.

A principis dels anys 70 del segle passat (com avui), els mitjans de comunicació xilens estaven a mans de la dreta. Però els carrers no. Per això es van pintar murals per tot el país amb motius de la Unitat Popular i en particular de Salvador Allende. "Els mitjans són seus, però els murs són nostres", deien. Aquesta bella metàfora crec que ens ha de servir per aprendre alguna cosa, cinquanta anys després, també a l'altra banda de l'Atlàntic. Perquè les classes populars no tenim els mitjans de comunicació, ni els bancs ni les elèctriques.

Allende i el seu exemple de dignitat ens han de servir per recordar que mai no és fàcil lluitar contra el poder establert. Però si Xile alguna vegada va somiar la victòria va ser gràcies a la unitat de gent diversa i comuna que va veure clar que no hi havia més camí que la cooperació. Aquí, al nostre país, la col·laboració entre les diferents formacions i sensibilitats d'esquerres és imprescindible per fer avançar la nostra societat i fer-ho atenent a les necessitats de les classes populars. També a la nostra ciutat, òbviament. Per això crec que és una bona notícia que Esquerra Republicana i En Comú Podem (el primer partit a l'oposició i el segon formant part del govern municipal) treballin plegats. Aquesta nova proposta al voltant de la figura de Salvador Allende és un bon exemple i pot servir d'inspiració per a un futur treball en comú entre els diferents partits d'esquerres de la ciutats. Ens hi juguem massa en el futur més immediat, en un context ple d'amenaces a nivell global, però en què aprofitar les oportunitats que sorgeixin serà imprescindible i imperatiu. Particularment per a les classes populars i treballadores. Salvador Allende és, crec, una bona font d'inspiració i una figura que cal honorar i recordar com cal. Perquè queden encara moltes alamedas per obrir.