Unitat per evitar els horrors del passat

El passat 5 de març vaig tenir l'honor de participar a la concentració que cada primer i tercer dimarts de mes organitza la Comissió de la Dignitat davant la Prefectura Superior de Policia, a la Via Laietana número 43 de Barcelona. N’és responsable d’aquestes concentracions la Pilar Rebaque i també en Jaume Muñoz, director del documental “Laietana 43, el cau de la bèstia”. Vaig tenir l'honor de poder parlar sobre les tortures que vam patir tretze companys detinguts el 8 de febrer del 1969 a Mataró durant l'estat d'excepció decretat per règim franquista, concretament pel tristament cèlebre Ministre d'Informació d’aleshores, Manuel Fraga Iribarne.

La Joventut Comunista (JCC) de Mataró i les Comissions Obreres Juvenils (COJ) vam organitzar una manifestació davant l'Escola de Formació Professional (EFP) Miquel Biada, on reclamàvem l'ensenyament gratuït i ens manifestàvem contra l'estat d'excepció. En aquella manifestació llampec érem una trentena de joves que acabàvem de col·locar una pancarta a la reixa de l'EFP, quan minuts més tard es va presentar davant nostre el cap de la Falange i Delegat de Cultura, Mariano De Ysasi Gordon, de prop de dos metres d’alçada, que pretenia que traguéssim la pancarta. La nostra resposta va ser cridar ben fort “ensenyament gratuït sí, estat d'excepció no!”. Llavors, De Ysasi em va agafar per la solapa del guardamarines intentant aixecar-me i em vaig abraçar al seu cos, al temps que el company Miguel “el Melenas” va pujar a sobre seu i li va mossegar l'orella, mentre un altre li propinava una puntada de peu a la cama.

La cosa no va arribar a més per la intervenció immediata de dos membres de la Brigada Político-Social (BPS): el comissari torturador José María Martín Carretero, acompanyat d'Aguilar “l’Extremeny” i el xofer del vehicle policial, Artacho. Van intentar aturar-nos, però no ho van poder aconseguir a causa de la forta resistència que vam oferir. Llavors, van treure les seves pistoles, es van agenollar a terra i van disparar “a donar”. Les bales ens xiulaven a sobre dels nostres caps, i de fet a Bienvenido Martínez "Matahari" li va impactar un projectil al taló de la bota. Malgrat això, mai no va ser detingut.

Com a conseqüència d'aquesta mobilització, vam resultar detinguts hores després pels membres de la BPS de la comissaria de Mataró, patint cops de puny i tota mena d'insults i vexacions. Després, vam ser traslladats a la presó de la ciutat, lloc que el Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró al costat de la Taula de Memòria Democràtica de Mataró reclamen un espai on quedi constància i memòria de la captivitat repressiva dels lluitadors antifranquistes. Més tard, vam ser traslladats a la Prefectura Superior de Policia de Via Laietana, on ens estaven esperant. Ens vam trobar al centre de l'horror i la tortura, on vam ser brutalment torturats per un dels germans Creix. També per Genuino Navales, Polo i Cano, entrenats especialment per la Gestapo. Es tractava dels policies més sanguinaris de què disposava el règim feixista per atemorir els lluitadors per les llibertats democràtiques, per la justícia i per la pau.

Vam ser detingudes tretze persones, en aquest ordre: Ramón Morales Morago, Manuel López Rodríguez (a qui després de torturar van amenaçar amb fer el mateix amb la seva mare, que era a Motril, Granada), Antonio García Castell, Joaquín Sánchez Martínez “Mustang”, Pedro Alfonso Barrena Ruiz (que coixejava, i llavors es van acarnissar amb la seva cama bona per crear-li encara més dificultats físiques), Ignacio Pérez Ruiz (a qui van trencar dues costelles), Antonio Rodríguez Avellaneda (a qui van amenaçar amb anar a buscar la seva dona, llavors embarassada), José Luis López Bulla, el meu oncle Vicente Garrido Carranza (de 58 anys, a qui van practicar la “moto” i la “rotllana”), Jordi Casals (de 59 anys, a qui van emmanillar al radiador i colpejar fins defallir), Conxita Roig Frasquet (a qui van donar empentes i van amenaçar de violar-la), Tònia Boter De Palau (a qui van fer el mateix, malgrat que el seu pare havia estat alcalde franquista de Mataró), Luis Fernández Mateo (empresonat dues vegades, sent el seu pare metge de la Guàrdia Civil). A Mataró, la repressió es va acarnissar especialment amb les Comissions Obreres (CCOO), la Joventut Comunista (JCC) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Les tortures més comunes eren les que s'indiquen al gràfic següent:

A part de la “cigonya”, ens posaven (a la gatzoneta) emmanillats pels canells per sota les corbes fins caure al terra, i quan això succeïa ens donaven empentes al cos. També ens feien la “rotllana” o la “moto”, que consistia en donar cops de puny a l'estómac fins que caiem a terra, mentre que després ens inflaven a puntades de peu. També ens emmanillaven dels canells al turmell fins a defallir. També ens feien la “ruleta russa”: ens feien seure en una cadira amb les mans emmanillades al darrere i ens disparaven amb una pistola que no tenia carregador, i quan finalment respiràvem alleugerits en veure que seguíem vius, ens colpejaven amb la culata a l’esquena o a l’espatlla. Assegut en una cadira amb les mans emmanillades enrere et feien un massatge enfonsant els dits a les clavícules i cervicals, i també ens proporcionaven cop de genoll als testicles. Així vam romandre tretze dies als calabossos de Via Laietana. Els interrogatoris no tenien límit, podien durar vuit hores: ens baixaven al calabós i a la mitja hora ens tornaven a interrogar, fins que ens marejàvem i ens arrossegaven al calabós una altra vegada. Ens encabien a vint-i-cinc persones en quinze metres quadrats, no podíem ni estirar-nos al terra.

També es trobaven detinguts allà alguns dirigents del PSUC, com ara Ángel Abad, l’advocat Luis Salvadores (aquesta era la seva quarta detenció des de que militava a la clandestinitat antifranquista) o l’estudiant universitari Fariñas. Aquests tres són una mostra de tants que van ser detinguts en la caiguda a Barcelona. A Fariñas el van tenir durant tota la nit lligat pels testicles a la corda del pal de la bandera.

Després de tretze dies de tortura, ens van traslladar a la presó Model de Barcelona, on vam estar incomunicats durant dues setmanes en condicions infrahumanes, sense poder canviar-nos de roba ni dutxar-nos. Durant l’estada, i mitjançant els nostres advocats Albert Fina i Montserrat Avilès, vam presentar denúncia contra la BPS per maltractaments.

Els militants comunistes del PSUC queien com mosques davant dels escamots d’execució. Més de 1.700 van ser afusellats pel franquisme a Barcelona des del final de la Guerra Civil fins al 1952. Van ser executats a Montjuic, a la presó Model i al Camp de la Bota, i entre ells es trobaven els de l’anomenada “Caiguda dels Vuitanta”: Ángel Carrero Sancho, Numen Mestre Ferrando, Pedro Valverde Fuentes i Joaquim Puig i Pidemunt, que foren afusellats el 17 de febrer de 1949. També vull recordar altres homes que també van passar per aquest edifici tan sinistre, com ara Pere Ardiaca, Miguel Núñez, Pedro Hernández, Lluís Martí Bielsa, Teresa Cuevas, Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC durant tres dècades, Vicenç Faus, que fou el degà dels presos polítics, o Ángel Rozas, dirigent de CCOO, i molts més que no cabrien en aquest article.

A partir d’aquell moment, la meva família va ser una de les més perseguides i torturades. El 1970 vaig passar dos mesos a la clandestinitat per intent de detenció durant la projecció a Mataró de la pel·lícula “Boinas Verdes”, sobre la guerra del Vietnam. Un any després, durant un Primer de Maig, em van intentar detenir a casa, però vaig aconseguir saltar per una finestra a una alçada de cinc metres del terra, amb la mala sort que vaig caure sobre el capó del cotxe policial, trencant-me el peu esquerre. Tot i així, no em van poder aturar, doncs jo corria més que els policies. Un mes després, estant amagat, em van detenir a l’avinguda Gatassa, introduint-me en un vehicle de la BPS arrossegant-me dels cabells a cops de puny. Abans d’arribar a comissaria, a l’alçada del carrer Llauder i el restaurant Mundial, van obrir la porta i em van llençar a fora amb el cotxe en marxa.

Més tard, ja al setembre de 1971, vaig passar la nit a comissària davant l'aparició d'una octaveta signada per les CCOO a Can Gasol, la fàbrica en què treballava. El juny de 1972, davant d'una maniobra dels Serveis Secrets, ens van inculpar als germans Pablo i Ramón Morales, de 18 i 21 anys, i també a Albert Fina i a José Luis López Bulla, de l'incendi d'Indústries Tèxtils Sans (després Abanderado). Al meu germà Pablo i a mi ens van aplicar les condemnes més altes conegudes a Mataró des del 1950: una petició de vint anys per a tots dos. Jo em vaig escapar exiliant-me a Béziers (França), mentre que a en Pablo el van enxampar i va complir cinc anys de presó, a la Model de Barcelona, Carabanchel (Madrid), Lleida i Jaén.

Però tornem a la meva intervenció a Via Laietana. En començar la concentració, els companys que m'acompanyaven de Mataró i els membres de l'Associació Catalana d’Expressos Polítics del Franquisme van desplegar la bandera tricolor de la Segona República. En aquell moment, es van sentir alguns crits aïllats de “fora la bandera espanyola!”. Afortunadament, algun dels organitzadors va cridar l'atenció a les persones que els proferien, i llavors van decidir marxar de la concentració.

A l'inici de la meva intervenció i la meva cordial salutació de rigor, vaig manifestar que estàvem tots allà pel que ens unia i no pel que ens separava, perquè tots desitgem que les forces de seguretat de l’Estat abandonin aquest edifici de sinistre record de l'horror i la tortura. Vaig dir que del que ens separava ja tindríem ocasió de parlar-ne en un altre moment. Casualment, els que tan acceleradament van cridar contra aquell símbol podien tenir aproximadament la meva edat, i no sé si per desconeixement de la història o pel motiu que fos, haurien de saber que la bandera tricolor ja va onejar al balcó del Palau de la Generalitat davant la proclamació de la República l’any 1931, junt amb la senyera catalana.

Per concloure, ull a aquesta dada: en aquest moment en què el govern de coalició està fent grans esforços per a la governabilitat, cal que aquestes persones a què em referia abans abaixin els seus fums en favor de la unitat, per així poder defensar el més immediat, com pot ser la llei amnistia o els pressupostos generals de l’Estat. O som capaços d'apropar-nos mútuament a la unitat, o ens incapacitaran i tornarem a la tortura que ens imposarà la dreta i l’extrema dreta.

Ni oblit ni perdo! Justícia i reparació!