Vint-i-set cadires i vuit veus

Un acord de govern ja signat sense majoria absoluta i l’entrada de l’extrema dreta condicionen els discursos a la Sala de Plens. Són molt diferents dels de fa quatre anys. Llavors tots els partits que quedaven fora del govern se sentien oposició i es permetien ser més durs. Ara gairebé tots es mostren disposats a col·laborar, sabent que en algun moment se’ls necessitarà i podran aportar elements del seu programa. Serà una cogovernança des de fa fora. D’altra banda, es fan proposicions i crides a les polítiques útils que evitin suports al partit que preocupa a la majoria. 

Comença la cerimònia: el nou secretari convoca els regidors més gran i més jove per formar la mesa d’edat. José Antonio Ricis, circumspecte, assumeix la presidència efímera del consistori. Recorda els seus orígens i advoca en favor de la natura, l’economia circular i la Mataró “ciutat acollidora”. Van prometent o jurant els electes i sorprèn el jurament de la regidora del PP amb la fórmula d’alguns regidors de l’extrema dreta per les Espanyes. Són vint-i-set però només en parlaran vuit, els portaveus i l’alcalde electe. 

A l’hora de nomenar candidats a l’Alcaldia, tots els caps de llista es proposen a si mateixos, excepte els comuns (ECP) que ja han signat pacte amb el PSC. Un pensa que votar-se a si mateix amb pocs regidors és un brindis al sol. És diferent si en tens força i et pots presentar com a alternativa, com ERC fa quatre anys amb vuit regidors. Ara no. Gomar (PSC) diu que han “entès el missatge” dels resultats i que actuaran amb mà estesa, cercant acords més enllà del pacte amb els comuns. Recorda l’esperit de col·laboració durant la pandèmia i que convé mantenir-lo. Situa Mataró al mapa com a ciutat metropolitana, a Catalunya, Espanya i al sud d’Europa. Dona per fet que ell com a portaveu i l’executiu local ho faran bé. 

Camprubí (ERC) exhala que cal “atacar l’arrel dels problemes” i canviar les dinàmiques anteriors. Que cal treballar per la cohesió social i lluitar contra les desigualtats de Mataró. Presenta un programa detallat, ben lluny del que van dir el 2019 mirant enrere i no sabent perdre. Canela (Junts) dibuixa un panorama negatiu de la ciutat i considera que s’ha produït un vot “com a reacció de menyspreu”. Proposa transformacions socials, econòmiques, urbanístiques i culturals (“ens coneixeran per la cultura”). Sosté que a Mataró se li acaba el temps. A Escribano (PP) se’l veu content per entrar a l’Ajuntament de regidor i tornar-hi la seva formació. Esmenta el “compañero Bote” i felicita l’”alcalde Bote” ja abans de ser proclamat. Demana anar tots junts i cercar àmplies majories. Correcte, en mode José Manuel López. 

Morales (ECP) està més content encara per poder seguir al govern. Explica que entrem en un nou cicle polític i que cal cercar un futur d’esperança per a tothom. “Darrere de l’odi no hi programa ni propostes ni idees”. Sobre el pacte nonat amb PSC i Junts, tot i no agradar-los, se li escapa dir que l’haurien acceptat. Per Garcia (CUP) cal fer autocrítica i “defensar els drets aconseguits”. Sobta perquè fins ara els seus correligionaris parlaven com si no en tinguéssim de drets. Afirma que ”som més necessaris que mai”. És una CUP més propositiva que rebentadora. 

Votat Bote, jura “por responsabilidad y por compromiso” (una més de les distintes fórmules escoltades) i es mostra “content, motivat i il·lusionat”. Recorda destacats regidors i exregidors socialistes traspassats els darrers anys. Acaba amb una greu pregunta filosòfica “Què és una ciutat?”. Ell mateix es respon: “Una interacció constant de les infraestructures i la seva gent”. Bona, aquesta! 

Els partits que queden a l’oposició se senten protagonistes, tots han obert la mà i es presenten com a socis en moments puntuals. Pensen en iniciatives i actuacions que atreguin els electors a les candidatures que proposen i no a les que practiquen un to de rebuig i de ràbia, un estil negre. Al votant d’extrema dreta se’l pot recuperar fent polítiques útils, no amb pancartes i crits al carrer, que no faran reconsiderar aquells electors, sinó que en sentir-se increpats els portaran a afirmar-se més. 

Comença un nou cicle. No podem dir als vint-i-set regidors “Llarga vida al nou Ajuntament!”, perquè durarà quatre anys. Ni més ni menys. La vida és curta.