Nous temps per a la política?

En els últims anys hem estat testimonis d'allò que molts han volgut anomenar LA NOVA POLÍTICA Han nascut o s'han consolidat un bon grapat de nous partits, la gran majoria d'ells passant totalment desapercebuts pel panorama polític tant municipal com nacional. Partits que prometien revolucionar la democràcia, que van intentar il·lusionar amb programes impossibles i que aviat es van haver de treure la màscara per deixar en evidència les seves inexperiències, incoherències i, fins i tot, lluites internes. 

I de tots aquests partits, avui dia, potser només podem comptar que en queden dos que s'hagin instal·lat a la nostra societat amb normalitat, però sense l'èxit que ells esperaven. I què ens han aportat? Positiu, podríem dir que s'ha trencat la por que tenia el ciutadà davant el bipartidisme clàssic del nostre país, fet que s'ha traduït en un major interès per la política i en nombres menors d'abstenció en les darreres eleccions. Negatiu, bastant més. El més evident, un bloqueig al govern central que ens té ja sense president des de fa més de deu mesos. Però tampoc podem obviar el desencant de tot aquell votant que creia en aquests partits nous i que s'ha vist decebut perquè no han fet més que buscar escàndols, trobar la fotografia adequada i jugar amb la demagògia que tan bé hem vist que dominen.

Són nous temps, sembla que s'ha acabat el bipartidisme i ara ens toca posar-nos a treballar entre tots. Però aquest seguit de canvis ha portat unes conseqüències que val la pena considerar. Pel que fa a Catalunya, CiU, intocable fins fa ben poc, ha trencat la coalició anar de nom en nom,signe de no saber cap a on anar deixant el catalanisme no independentista, que existeix, sense un referent clar. PSC i les diferents marques de Podemos, cada vegada més allunyades dels seus companys de la resta d'Espanya,  el que ha donat més d'un enfrontament entre ells, que encara els debilita molt més. I en l'àmbit estatal, no cal mencionar el fracàs estrepitós d'un Pedro Sánchez que ha passat d'aspirar a ser president a deixar el càrrec del seu propi partit, després de portar el PSOE als pitjors resultats de la seva història i de mostrar-se incapaç de negociar, pensant en Espanya, amb cap partit. 

Entre aquesta esfervescència i de veure qui la diu més grossa en destaquem però dues excepcions, els reelegits Presidents d'Euskadi i Galícia, Urkullu i Feijoo, polítics pragmàtics i allunyats de radicalismes i focs d'artifici i si molt propers i identificats amb el pensament i les necessitats dels pobles que representen i potser els millors exponents del que hauria de ser una nova manera de fer en política. 

I és que, en mig de tot aquest enrenou de partits que venen, van, neixen, moren... que continua, intacte i reforçada l'aposta dels Populars encapçalats  pel President Rajoy, qui ha pilotat la nau durant la crisi més llarga i profunda de les últimes dècades, sense estridències, amb rumb clar, i fent front a les dificultats globals, la crisi, i interna, descredit, bloquejos, demagògia... Tot, per sortir cada cop més reforçats, demostrant a tota Espanya que tenim un discurs coherent, potent i necessari com per, davant de totes les possibles adversitats, no només no enfonsar-nos, com estan fent la majoria, sinó anar guanyant la confiança de més i més ciutadans, que no volen promeses impossibles i que ja estan farts d'espectacles on ningú surt guanyant. Aposten pels qui els hi asseguren que faran tot per la totalitat dels ciutadans, pels que volen seure i parlar i pels que saben que el més important a la vida no és arribar sinó mantenir-se.