Noves tecnologies a dojo

La febre de les TIC ha fet multiplicar les antenes arreu fins a límits com a mínim sorprenents. Al meu poble, Cabrera de Mar, han crescut com a bolets. Una de monumental, a Montcabrer, en el terme de Cabrils, destrossa des del passat mes d’agost de 2010, de forma salvatge, el skyline de pins i el litoral i demostra que en termes de protecció del medi ambient es fa el que es vol quan convé i la resta, a callar-se, perquè si no ens quedem sense cobertura.

Una altra antena, aquesta vegada municipal, ha florit enmig del cementiri perquè no els la deixaven mantenir –més petita¬– al castell de Burriac, ja que alterava el patrimoni i no podia estar a fora del camp sant també per diverses raons burocràtiques. En antenes, pel que es veu, la mesura la posa el que paga.

Signe dels nous temps que corren, les antenes són un reflex d’aquest món que hem creat en el qual les necessitats autoimposades ens fan més esclaus que mai del sistema.

La tecnologia ens supera cada cop més i tot fa pensar que això seguirà creixent sense aturador. Però amb l’economia va passar el mateix, que semblava que no s’acabaria mai la bonança perpètua. Res fa pensar que l’evolució de les noves tencologies sigui imparable, però vés a saber si al final és així, la cosa s’atura i hi ha un cert retrocés. Estem acostumats a pensar que tot va sempre cap amunt i no ens recordem de la nostra condició humana, basada en la fragilitat i la davallada.