Per una Comissió de la Veritat

L'aplicació de l'article 155 ha estat una tragèdia sense pal·liatius, provocada per una al·lucinació estimulada i potenciada per una cúpula dirigent externalitzada. Una tragèdia després de l'altra tragèdia: la de la trencadissa interna en un país que presumia d'acceptació mútua.

Per què una Comissió per a la Veritat a Catalunya? Aquesta denominació és copiada de la iniciativa que es va dur a terme a Sudàfrica l’any 1995; va ser una comissió encapçalada per l’arquebisbe Desmond Tutu, qui va establir com a lema de la mateixa: "Sense perdó no hi ha futur, però sense confessió no pot haver perdó".

Algú pensa que “las togas” i les conseqüències de les resolucions judicials (penes de presó) seran la via del retorn de la pau emocional i simbòlica a Catalunya o Espanya? Algú creu, de debò, que el legitimisme carlí i l’unilateralisme faran més fort i cohesionat un país que fins ara havia confiat en el que la sàvia Anna Cabré ha anomenat el “model reproductiu català”?

És que necessitem “confessions” i “perdonar-nos”? La guerra dels símbols, que ha situat Mataró en el mapa, ens obliga a fer un pas endavant a tothom que pensàvem que el silenci seria la millor medicina per curar i cosir les ferides. Estic d’acord amb en Josep Borrell amb qui no comparteixo etiqueta política: si volem cicatritzar-les cal primer desinfectar-les. Això no vol dir purgues, ans al contrari, significar treure tota la pus que tenim a dins, entre veïns, entre familiars, entre companyes de feina.

Què vol dir, doncs? Vol dir començar a deixar de demonitzar-nos, a reconèixer-nos com a persones. A expressar el dolor, pas previ a una justícia restaurativa i no penalista. Senten dolor els que han d’aguantar el que ells consideren un assetjament de banderes estelades i llaços grocs? És que no pateix tota aquella gent que consideren que els seus drets cívics i polítics han estat delmats pel govern central? És que no sentim basques els que ens sentim avergonyits per l’abús de poder del govern de la Generalitat a partir dels dies 6 i 7 de setembre de 2017?

Necessitem una Comissió de la veritat que comenci el relat de la comptabilitat del dolor. A banda i banda. Que comencem a desocupar els respectius "territoris nacionals" Que comencem a “desescalar” la violència simbòlica que ens asfixia, dels nacionalismes centrípets, més poderosos, així com del nacionalisme centrífug que ha copiat també les maneres del primer quan ha tingut palanques de poder autòctones. Josep Maria Pou, català de l’any, m’ha impulsat a escriure aquestes ratlles.

Aquesta tasca no la poden dur a terme ni Òmnium ni l’ANC; tampoc "Sociedad Civil catalana", que són part, agents socials als quals se’ls ha externalitzat l’acció política. Tampoc veig plausible que això pugui néixer de la iniciativa dels partits polítics, esclaus del tacticisme polític del dia a dia quan s’albiren eleccions i nòmines a distribuir. Tampoc cap de les institucions catòliques, doncs tampoc han estat a l’alçada quant a neutralitat emocional, a banda a banda de l’Ebre.

No sóc gens optimista a curt termini però sí tinc clar que sense aquest reconeixement mutu no hi ha sortida. No tinc resposta de com podria ser l’inici d’aquest moviment per la pau. Tinc clar que hauria de ser un moviment amb una cúpula-"mirall" de referència i delegacions arreu del país. He pensat en una presidència col·legiada, que podria encapçalar un entranyable conegut del moviment per la pau mataroní, en Vicenç Fisas. També Joan Coscubiela, que s’ha convertit en la consciència moral i que ha mantingut la dignitat del Parlament. Un, independentista i l’altre federalista; un, mediador internacional, l’altre, protagonista de la institució més capil·lar existent i més sensible, una de les poques “ambulàncies” que ens queden en una societat ferida com la nostra: els sindicats confederals, Qui farà el pas a la nostra ciutat? Totes les veus seran necessàries: des dels més espanyolistes fins als més abrandats secessionistes. Cal guanyar la batalla als hooligans. Necessitem, més que mai, la pau dels valents.