Platja futbol

El futbol no m’havia agradat fins als últims temps, en els quals vist el que hi ha per veure a la petita pantalla, és molt millor l’espectacle que al voltant de l’esfèrica es dóna al públic i que, com a mínim, panem et circenses, ens entreté a la claca causant disgustos controlats o, com a mínim, amb danys colaterals.

L’amic i poeta mataroní Isidre Julià, mort recentment, va explicar-me una vegada la seva peculiar manera de veure els partits: amb el volum baixat i escoltant música clàssica, algunes vegades, fins i tot, òpera.

Per qui ho vulgui provar, aquesta és una manera de contemplar l’enfrontament entre els jugadors en la seva puresa primigènia, sense l’alteració del so que els locutors professionals coverteixen en tota una nova manera de contemplar l’espectacle futbolístic.

I si el futbol és, en aquests moments, el principal opi del poble –no ho critico en cap moment, només ho constato–, anar a la platja és la distracció més barata i a l’abast de la mà, de moment, fins que no s’inventin ecotaxes per al litoral maresmenc.

Futbol i platja, però, són una bona manera d’afrontar l’existència. I més si tenim en compte que la situació econòmica no fa cara de solucionar-se a curt termini. I que al pas que anem, treballar, allò que se’n diu treballar per percebre un sou, serà una tasca que només practicarà una minoria i a la resta li caldrà tenir d’altres al•licients.