Capgròs
El concert de dissabte va batre el rècord del Palau: 18.400 espectadors
Si les vetustes parets de disseny del Palau Sant Jordi de Barcelona poguessin parlar, segurament ens explicarien encara ara que n’han passat alguns dies l’emoció i la intensitat que s’hi va viure el dissabte 28 amb el concert d’Oques Grasses. Però els edificis no parlen, encara que siguin una joia arquitectònica de fa 30 anys signada pel recentment desaparegut Arata Isozaki. No parla la pista, ni la coberta, ni les grades però sí que parlen les persones que el van omplir com mai abans i que hi van viure un recital que es considera històric. El de rècord de públic en l’època moderna. 18.400 fans.
Del concert d’Oques Grasses, que celebraven 10 anys de trajectòria consolidats com un dels grups catalans de més tirada (quart grup que canta en català seguit que exhaureix entrades, llista notable amb Antònia Font, Sopa de Cabra i Zoo) se n’ha escrit i dit molt. En un país d’autoestima irregular, quan uns ‘nanos’ de la plana de Vic de cop se les donen de grupot i xou de dimensions de primera divisió de faràndula anglosaxona, és normal que se’n vulgui glossar l’obra i les gràcies. Però en un mitjà maresmenc, per força, convé fixar-se en la part pròpia del gran espectacle. I és aquí on convé fer constar la notable empremta mataronina que hi havia, que es notava, en el recital.
Ja no és que els qui vigilaven qui entrava fossin de l’empresa Wakeful del carrer de Sant Antoni ni que la més que notable sonorització (en un recinte propens a la reverberació i del qual molts n’hem sortit empipats amb el so més d’una vegada) anés a càrrec de l’empresa TST ubicada al Polígon del Pla d’en Boet. És que un dels membres de les Oques és mataroní d’adopció (i ja he fet mèrits i gestes perquè li reconeguem la nacionalitat compartida) i una altra mataronina se’n va ocupar d’un aspecte que encara és desconegut i que explica bona part del bon funcionament del concert com a xou més enllà de la música.
L’Oques ‘mataroní’
"Vam aconseguir fer al Palau Sant Jordi el mateix que fèiem el 2013. Molt gaudit fins al final"
En Miquel Biarnés és un dels Oques Grasses i encara dimarts, més de 48 hores després del concert, assegurava estar emocionat per com va anar el concert. “Abans de sortir sentia molts nervis però un cop fora, a l’escenari, preval la responsabilitat: la gent ha pagat per un producte ben fet i has d’estar al nivell”. En Miquel que en aquest primer bloc del concert va arribar a tocar cinc instruments diferents (percussió, trombó, guitarra, bateria i baix) assegura que durant l’inici “tot era més èpic i gros, i estàvem molt concentrats i no tant disfrutant de tenir 18.000 persones al davant però després hi ha un moment que n’ets conscient, i és increïble”.
El concert d’Oques Grasses va incloure algunes cançons en un escenari petit, situat enmig de la pista del Sant Jordi. El grup volia recordar els seus inicis en festes de poble. Allà en Miquel va veure com les seves colles d’amics d’Ascó i Mataró eren ben a la vora seu. “Va ser molt especial i ens va donar pila per tot el concert, tenia allà a tots els meus col·legues, a tota la gent que m’estimo i podia fer el que volia i a la vegada al seu costat de cop hi veig la Judit Neddermann, a qui admiro moltíssim. Tot allà, ben a la vora, semblava que no pogués ser”.
Després d’aquesta part, diu Biarnés, la resta de concert va ser “de més soltura, més de gaudir. Vam aconseguir fer al Palau Sant Jordi el mateix que fèiem el 2013. Molt gaudit fins al final”.
Una coreògrafa com a directora d’escena
La Cristina Castellà és ballarina, coreògrafa i professora de dansa i moviment. A Mataró és simplement ‘la Casta’, conegudíssima com a membre actiu del col·lectiu Dans Invitro. Però el que la vincula a Oques és un afegit més del seu currículum i feines. Ella en diu “acompanyament de directes a grups musicals” però a l’hora de la veritat desenvolupa la tasca de direcció escènica, el cap que fa moure el grup dalt de l’escenari perquè el concert resulti visualment més enllà del component de la música. I d’acord amb aquesta, òbviament.
Castellà ja havia treballat amb Oques Grasses preparant la gira anterior i que culminava al Palau Sant Jordi. També ha fet el mateix amb grups com les Balkan Paradise Orchestra amb les seves dues últimes gires «Odissea Tour, 2020 i BPΩ TOUR, 2022» i amb Marcel i Júlia amb la seva última gra «En Òrbita, 2021» I té números perquè la feina li vagi a més, perquè n’hi ha prou de veure el directe de qualsevol d’aquests grups abans i després de passar per les seves mans per entendre la dimensió i la necessitat d’aquesta nova figura dins els directes. Els músics no es mouen a la babalà. Tot està pensat, tot té un perquè i la Cristina va dedicar tot el gener a preparar el concert d’Oques Grasses del Sant Jordi, amb els 12 músics de reforç que duia la formació i amb l’adaptació del concert al nou espai escènic i l'engranatge amb tota la nova tècnica, a diferents nivells, amb tot el que s’havia de tenir present. El resultat, de matrícula, saltava a la vista dissabte.
"Els bolos tenen un sentit el grup decideix quin és el viatge que farà el públic, i el cos ho pot acompanyar”
“La meva feina en aquest cas va ser sobretot ordenar les entrades i sortides de les col·laboracions que participaven en moments concrets durant el bolo, situar-les pel que fa a l'energia en el concepte general del bolo i explícitament en les seves intervencions, definir la presència escènica del conjunt en tots els temes del «Set List» i adaptar el treball fet del bolo anterior a les noves condicions, sempre partint de les necessitats i objectius del grup. Amb els Oques ja dúiem feina feta, però calia que tot combinés, sumant la resta d’elements i les aportacions dels equips tècnics: com l’element de la pantalla i les projeccions, la proposta de llums, etcètera”, explica Castellà.
La ‘Casta’ va ser a l’stage preparatori del grup a Seva, va treballar en base a un mapa escènic, va ser a les reunions amb les seccions i va establir una línia de concert que quadrés tots els components. “Aquesta és una tendència que està arribant a totes les esferes del món musical, els concerts ja són espectacles es pot veure amb artistes més veteranes com la Beyoncé o més noves com la Rosalía, entre d’altres, i per tant és interessant posar-hi atenció”, explica. La feina d’una coreògrafa i ballarina al servei d’un grup de música per on va? “Des del meu punt de vista, no només podem aportar feina relacionada amb com es col·loca un grup a l’escenari i quines posicions i/o moviments es poden fer durant el bolo, també podem posar una mirada a com el cos comunica, com s’expressa, com es vincula amb la resta de components del grup i amb el públic, tota aquesta feina té a veure amb la presència escènica. A mi, personalment, m’ha servit treballar a partir de l’energia individual i l’energia de grup i com aquestes estan influenciades entre elles. Els bolos tenen un sentit i un ordre musical pensat, el grup decideix quina és la línia que vol explorar, quin és el viatge que farà el públic, i el cos ho pot acompanyar”.
.
Castellà va treballar recollint la idea del grup de com volien entomar els diferents blocs del concert i com s’anava desenvolupant cada un d’ells, buscant moments més èpics, d’altres més divertits i més distesos, també moments que directament emocionaven i d’altres que recordaven els seus inicis. Diu que va seguir el concert atenta i nerviosa des del fossat, davant de l’escenari, pendent que tot funcionés com va funcionar. L’endemà preguntava opinions i quasi que obtenia l’unanimitat tothom l’havia disfrutat molt i això, explica, ha estat molt gratificant. Valora com a “molt positiu que els grups apostin per aquesta figura pels seus projectes, perquè que cada cop fa i farà més falta i més en concerts així”.
Controlar les revolucions
El propi Miquel Biarnés descriu la tasca d’acompanyament d’escena de la Cristina Castellà com “una feinassa flipant, perquè ens controla l’actitud a l’escenari, com han d’anar els nostres motors. Ella ens fa anar a les revolucions que toca perquè no hi hagi cap descompensació i gestiona tot el directe amb una sèrie de normes intrínseques dalt d’un escenari”. I el millor, afegeix, és que “una figura que ens permet arrodonir la part de xou del concert sigui una amiga”. Oques Grasses és un grup d’Osona però que també s’expressa amb accent mataroní.
Comentaris