“És molt gustós treballar d’un ofici que encapsula tot el que m’agrada”

En Marc Salicrú és un tasta-olletes d’aquells que sembla que se n’hagi perdut la mena. Artista, instal·lador, músic, il·luminador, escenògraf i el que de ben segur li quedi per experimentar. Té només 30 anys però ja és un dels escenògrafs de capçalera del teatre català. A Mataró diem que tenim bona fusta teatral per intèrprets de renom (Boris Ruiz, Joan Pera, Jordi Bosch, Clara De Ramon), per directors com l’enyorat Moisès Maicas o per dramaturgs com Toni Cabré però no s’ha donat prou pes a la nova fornada de tècnics. Laura Closca acaba de guanyar un Premi Max i Marc Salicrú signa l’actual escenografia de ‘El Temps i els Conway (molt elogiada) al Teatre Nacional després de treballar amb Jaume Plensa al Liceu, entre molts altres encàrrecs. De la seva feina i trajectòria en parlem en un dels seus comptats dies de descans entre feines. 

“La meva escola va ser Can Xalant: allà vaig iniciar el camí de l’experimentació

Com explicaries què és un escenògraf?

El teatre és una interferència a la vida de la gent i nosaltres el que fem és contribuir a crear-la, fent feina de laboratori, des del teatre més convencional o popular a l’òpera o l’experimental. I és molt guai! Fem un ofici de la mentida, ens dediquem a enganyar la gent, és preciós. La idea de transformar l’espai és el que em motiva i el que em fa jugar, del buit fins al ple. Treballes els efectes amb tot el que tens a l’abast. Anem al teatre a gaudir d’una bellesa i a mi m’interessa més l’estòmac que l’orella: em mou la imatge, la sensació, el món atmosfèric, xuclar l’espectador. Jo sóc escenògraf per aquesta capacitat de crear una mena de nau en la que l’espectador viu l’obra. La meva ànima i el meu estil i la meva proposta és aquesta. Busco crear un continent on passi el contingut. 

Com arriben a contactar-te? Com t’arriba la feina?

Normalment és una companyia o un director i directora que em ve a buscar i diu quin espectacle vol fer i com el planteja. A partir d’allà, començo a treballar. Sovint em deixen força soltura i terreny lliure per crear i proposar perquè saben com treballo. Hi ha textos que tenen més acotacions concretes i d’altres que hi ha més llibertat. Jo intento agafar-me més l’essència de les obres que no pas la literalitat del text i procuro crear una atmosfera que a vegades sigui paral•lela. 

És un treball també paral•lel al del director escènic, doncs?

És un treball en equip, és clar. Jo quan he de fet una obra vull empapar-me’n literalment per poder treure el concepte escenogràfic que crec que li anirà bé. És com plantejar un tauler, un terreny de joc. I les normes de joc. Tot comença amb un plànol bàsic i a partir d’aquí a sobre juguem amb fitxes i aixecant l’escenografia a través d’esbossos i més esbossos. Hi ha projectes pels que faig maqueta o d’altres més abstractes que es basen més en el dibuix.
I és clar, amb el director hem de compartir el joc que proposem. Tot el procés és compartit, discutit, acordat. I no només amb el director, també amb l’il•luminador, el qui fa el vestuari o el dissenyador d’espai sonor per posar un exemple. 

I en aquestes debutes a la sala gran del TNC amb ‘El temps i els Conway’, d’Àngel Llàcer.

L’Àngel tenia la idea d’una escenografia potent i pomposa per tota una Sala Gran del TNC. Ha sigut un encàrrec molt lliure i el millor és que és una obra que parla del pas del temps de manera quàntica: et fa saltar endavant i endarrere i això ho hem explicat a nivell escenogràfic i lumínic. Fer això en una sala d’aquella dimensió era un repte monumental i m’ha permès portar a la pràctica exactement allò que havia pensat i imaginat. Així pots transmetre amb exactitud allò que has parit des de la maqueta, a casa. 

Què té d’especial treballar al TNC? Hi ha barra lliure de recursos?

No, ni molt menys. Aquí els recursos no són els que eren i els preus han pujat com amb tot. Si la fusta ha doblat el preu, tècnicament ara tens la meitat de diners per omplir la mateixa boca d’escenari. El que sí que és diferent és el material, els recursos més de fonament escenogràfic, com llums.

Com arribes a ser escenògraf, d’un dia per l’altre?

Jo vaig estudiar escenografia a l’Institut del Teatre però temps enrere no m’ho pensava pas, m’ho vaig trobant una mica després de flipar a les portes obertes. La meva primera escola va ser Can Xalant a Mataró. Allà hi conec molta gent i faig instal•lacions, vídeo, dibuixos… la idea del que suposava mai m’ha abandonat i per això les meves escenografies i il•luminacions crec que formen part d’un procés molt d’instal•lació, de recerca. Jo procuro que tot el que vagi fent sigui una cerca d’un ideal que no sé quin és, que submergeixi l’espectador quan aquest entri al teatre. Seria com despullar-lo de tot el que porta de fora i un cop a dins d’on el proposem s’ho trobi tot. M’agrada el concepte de teatre immersiu perquè cobreixes aquests 360 graus que embolcalla l’espectador durant tot el que duri l’obra. Tot això ho vaig aprendre a Can Xalant, la recerca de l’experimentació artística a través de diferents llenguatges. El més divertit de fer escenografia és que em reuneix tot el que m’agrada: dibuix, il•luminació, vídeo, música. Tot encapsulat en un ofici, és molt gustós.

Però no has aparcat altres dedicacions artístiques, ni la música als els Free Fall Band.

No. La part més d’instal•lacions artístiques m’agradaria no deixar-la mai precisament per aquest component de procés de recerca que dic que mantinc. I la música tampoc, tot i que ara no estem en el mateix moment que quan vam sorgir o potser, més ben dit, és la indústria musical la que ha canviat de forma brutal.

Què vols dir?

Que el procés de les coses ha canviat molt. L’any passat vam presentar un disc i vam actuar al Primavera Sound, el grup segueix i tenim ganes de seguint fent cançons però avui en dia els grups que tenen èxit estan tot el dia fent vídeos per les xarxes, venent la moto d’una manera que conscientment hem decidit que no volem fer. Nosaltres volem fer música i concerts però sense aquesta part sembla que podem quedar desdibuixats. No deixarem de fer discos ni cançons però aquell èxit del 2011 de vendes, de ràdios… ara és molt difícil que passi. Tot va per altres camins i encara que el que facis pugui agradar, sense aquesta nova manera de vendre’s acabes passant desapercebut. La música no és el nostre centre de creació ni ens hi va la vida, ja però és el nostre punt en comú que volem mantenir.

El món del teatre és laboralment precari. Com has viscut aquest seguit d’oportunitats encadenades com aquell qui diu acabat de sortir de l’institut?

Te n’adones que vaig prendre un seguit de decisions inconscients i aleatòries que m’han dut a on óc, a fer un camí. Truques per ser ajudat d’un director, que et porta a un altre i de cop estàs fent la gala dels Premis Goya al pavelló de l’Unicaja de Málaga amb 24 anyets. I arribes a plantejar-te que què hi faig jo aquí. He dormit molt poc, he treballat moltes hores i no he deixat de fer, fer i fer passant d’un encàrrec a l’altre. He estat 8 anys treballant moltíssim saltant d’un encàrrec a l’altre. M’agafo l’ofici com una carrera de fons, d'investigació, de jugar, de provar, de reflexionar i això m’ajuda a mantenir l’esperit viu. Segueixo cada dia pensant en com captivar l’espectador i fer-li viure una mena d’epifania especial, abstraient-lo del món real. Tot es basa en què vols explicar i com. Què i com, això m’apassiona.

Com ha estat treballar colze amb colze amb Jaume Plensa i la seva òpera, al Liceu?

Ha estat molt especial perquè com a artista ell la va pensar des d’un punt de vista molt global amb el que jo també em sento molt identificat. L’òpera permet aquest component, és l’art total i en Jaume et parlava de l’espectacle imaginant-s’ho tot, del vestuari a l’escenografia. Ell veu el concepte i és precisament el que més m’interessa del meu ofici. Veure que té sentit la meva manera de viure i veure la meva feina. En Jaume Plensa té una ànima de nen, un punt d’inconsciència de joc que prioritza la sensació, que després plasma amb la màxima consistència. Treballar amb ell ha estat com fer-li de traductor de les seves idees i convertir-les en escenografia i l’èxit ha estat que ell hagi vist el que tenia al cap.