“Mai em diuen que sigui bon actor, però s’ho passen bé amb mi”

 “Sempre intento que el meu humor tingui sentiment, que tingui un punt humanístic”

A en Joan Pera el coneix tothom o almenys tothom en té aquesta percepció. La seva veu, la seva bonhomia, el caràcter propi que fa que cada personatge sigui el que diu el text però bàsicament sigui ‘en Pera’. L’actor i doblador té 74 anys perfectament duts i en fa més de 20 que ha convertit el Condal en casa seva. Resumir la seva trajectòria és impossible. Ara està protagonitzant ‘Júnior’ i, com en tots els muntatges anteriors, la requesta i les ovacions de cada funció són de la mateixa generositat del públic que la que desprèn ell quan rep a Capgròs a casa seva i respon com el qui no vol la cosa a centímetres d’un Gaudí d’Honor, d’una Creu de Sant Jordi o d’una col·lecció d’art mataroní i records de la seva extensa família.

74 anys i Joan Pera alterna dies amb una i d’altres amb dues representacions de ‘Júnior’, en la qual el teu personatge es torna jove. 
Està agradant molt, per sort. Està sent un èxit. És una obra que per mi és molt cansada per ritme, per durada, per exigència. Estic a escena les dues hores de la funció, sense cap moment de descans. Amb l’humor, a més, hi ha més exigència de ritme. Fer riure requereix una actitud i un ritme molt més potent que un drama, has d’estar sempre a totes.

 Però es pot ben dir que és el teu fort, fer comèdia.
El meu humor sempre té un punt humanístic, moments que fan pensar, que tenen una part personal. En aquesta funció hi ha gent que en un determinat moment li salta una mica de llàgrima, que hi nota sentiment. De drames també n’he fet però jo estic molt còmode en aquest tipus d’obres.

 Com és treballar amb en Joel Joan i Héctor Claramunt?
Fem un equip molt potent. A mi em trenquen esquemes i treballem molt. Treballo més amb ells que mai abans. En Joel és molt exigent. Sempre m’ha resultat relativament fàcil sortir a escena, hi estic còmode però amb ells no pots estar en la zona de confort quan jo segurament a la meva edat ja hi estaria bé en el confort… però treballar amb ells és això: una funció cansada però també molt plaent. És gratificant dia a dia, quan surts a escena tot agafa una altra dimensió.

 Hi ha dies, però, que deus notar que alguna cosa no ha anat tan bé com hauria.
Hi ha dies en que he hagut de fer d’actor i no és això. Una obra va bé quan flueix i el dia que és tot massa mecànic no funciona. El teatre és una vivència diària, cada funció és diferent i una obra d’art i sempre hi ha un dia que no surt tan bé.

 Quants projectes hi ha sobre la taula de Joan Pera?
Sempre tinc idees i penso en projectes. Ara, TV3 m’està preparant un reportatge especial pel ‘Sense Ficció’, també hi ha una possible sèrie i hi estem treballant i hi ha altres idees i compromisos. Els actors sempre tenim projectes però no tots arriben.

El públic de Joan Pera és sempre el mateix?
Jo sempre faig la broma que les iaies de Catalunya ja són meves i que amb la pandèmia pensava amb la clientela que havia perdut però d’un temps cap aquí tinc molt de públic jove, s’ha rejovenit la platea. Venen autocars de pobles que van a veure al Pera, que és una cosa que jo només havia vist als Pastorets. A aquest públic intento cuidar-lo, si puc sortint a saludar. Se’ls ha de cuidar.

 Els darrers anys has treballat molt amb el teu fill Roger. Què suposa?
És complex perquè a vegades som dos gats en una gàbia però tota la vida havíem volgut treballar junts i fins fa pocs anys no hem pogut. Hem fet tres projectes plegats i han anat la mar de bé. En Roger té molt de talent, com totes les noves generacions. En saben molt més que nosaltres, jo ara no sé pas si guanyaria un càsting. La meva generació ho fèiem de cor, de vocació i els joves són molt més mesurats. El problema d’en Roger és que vol ser tan important com jo a escena (riu) i no pot ser. A ell li agrada molt el do de la proximitat amb el públic que jo he aconseguit i és veritat que ell també el té i la gent l’estima molt.

 Com s’aconsegueix aquesta proximitat amb el públic?
No ho sé massa, sincerament. A mi no em diuen mai que sóc bon actor, em diuen que s’ho passen bé. Jo sóc per la gent un actor entranyable per molta gent que m’ha anat veient al llarg de la vida. Crec que sóc una persona molt normal i per això em senten com ells. 

 Et queda res per fer, encara?
Oi tant! Hi ha moltes coses que encara no conec i encara hi ha molta gent que no em coneix ni jo a ells. No tinc cap predilecció per una cosa o l’altra: jo he pogut fer el que m’ha agradat i si ho puc seguir fent, ho seguiré fent. 

 T’agrada venir a Mataró?
Hi baixo poc perquè a casa m’hi estic molt bé. M’agrada anar a veure el meu Mataró. Jo he viscut al carrer de Barcelona i vaig néixer a la Peixateria. Me’n sento molt. 

 Tens algun punt de visita obligada?
Vaig a La Rosita, això sí que no ho perdono. I llavors vaig per aquests carrers meus: carrer de Barcelona, de Sant Cristòfol, d’en Pujol, a la Plaça Gran, que era el meu món. Les meves primeres espectadores eren totes les de la plaça. M’agrada fer tota aquesta volta, comprar a les botigues de tota la vida. M’agrada anar a comprar a la Plaça de Cuba. És una part de Mataró que per lògica va canviant però passeges i veus els establiments que encara hi són, els que han anat canviant. Tot és molt entranyable perquè potser no hi visc però segueix sent el meu món. Sóc d’anar a Les Santes, d’anar a la Missa de Santes a Santa Maria i de Missa del Gall a Sant Josep. Encara aprovaria l’examen!