Martí Ansón: “La gent de fora entén les nostres capgrossades”

Les dues persones que surten a la foto són, a l’esquerra Carlos Essmann, i a la dreta Martí Ansón. El que tenen a les mans és la Biznaga de plata, el guardó que van guanyar al Festival de Málaga per ‘Artefacto 71’, un documental d’Essmann sobre Ansón, d’un director de cinema sobre un artista. No es coneixien però van congeniar i el resultat està triomfant. En Carlos potser no és tan conegut a Mataró com en Martí, un dels versos lliures amb més carrera expositiva i l’home que va fer Can Fàbregas en xocolata i en fusta o el cartell de Les Santes de la samarreta de futbol.

Com s’arriba fins a la concepció d’un documental com  ‘Artefacto 71`?

Carlos: El documental és fill de la pandèmia i té ben poc a veure amb el que jo havia fet abans. Volia explicar com és un artista i com explica la seva ciutat, la seva manera de veure les coses. Jo a en Martí no el coneixia però em va convidar al seu projecte de llavors amb l’única condició que li ensenyés al final, quan ja estigués acabat. Em va dir que no hi volia intervenir. I a partir d’aquí vam gravar, vam parlar molt per telèfon i jo ho gravava i vaig fer tot el seguiment de l’exposició a la Fabra i Coats que va durar quasi cinc mesos. 
Martí: Jo a ell no el coneixia de res, quan em contacta. M’envia un mail i el que passa quan ens coneixem és que connectem la mar de bé. Jo diria que perquè els dos som molt friquis. Tot és espontani, ho anem trobant. L’un va aparèixer a la vida de l’altre, sense més. És una coincidència com una casa de pagès.

L’objectiu era, precisament, no fer un documental d’art convencional?

Martí: És que normalment els documentals d’art són un puto pal perquè l’artista hi apareix com un geni i és tot pretensiós. El que en Carlos va fer va ser entrar anònimament a la meva vida i gravar-la i després ha fet el que li ha donat la gana i el resultat és com soc jo i també com és ell. És un documental honest i hi ha una cosa important que és que quan ell grava, desapareix. No li fem ni cas i per tant enregistra un documental que resulta que ho ha entès tot, absorbeix perfectament tot el que ha passat.
Carlos: Ara està de moda el cinema observacional però no crec pas que ho sigui. A l’exposició de Fabra i Coats hi havia molt d’espai, teníem molt de temps, hi havia molt material. Hi havia els alumnes d’en Martí i realment hi havia el que buscava amb aquest projecte.

Estreneu i triomfeu a Màlaga. Què van dir-vos-en?

Martí: Al festival de Málaga la gent va riure molt precisament perquè veu que és un documental rodó sense cap pretensió de res ni intel·lectual. La pregunta de ‘què fa un artista?’ hi és tota l’estona però no la respon. I tot el llenguatge que té el film és molt planer i tothom el pot entendre. Com ell el munta i l’explica és fins i tot poètic.
Carlos: Jo vaig veure que la gent no reia dels meus acudits… però realment crec que el mèrit de la pel·lícula és la pregunta correcta. No buscava què és l’art, pregunto ben bé què fa. I això és el que explico i el que narro a partir d’en Martí. Aquest no era el documental que tenia pensat inicialment, és un món al que m’introdueix ell.

L’element d’incloure trucades telefòniques personals és força especial.

Martí: És una trampa boníssima que em va parar perquè quan parles per telèfon ho fas planer, molt col·loquial. Parlem de coses serioses amb un llenguatge molt col·loquial. Per tant fent el documental és com si fóssim amics, sense ser-ho.

Es podrà veure, aquí, ‘Artefacto 71’ aviat

Carlos: Al Festival de Málaga hem fet la premiere mundial i ara mirarem de participar en altres festivals. Això té un recorregut en aquest tipus d’esdeveniments i després ja mirarem de ser a Mataró, segurament al Mercat del Film. 
Martí: A l’exposició que vam fer a La Presó en vam projectar deu minuts i ja vam veure que agradava. S’acabarà podent veure aquí.

Ara que us coneixeu més... us assembleu l’un a l’altre?

Martí: compartim el sentit de l’humor i establim una complicitat real que es nota molt en el documental. Ell m’ha sabut treure tot el suc i també és molt poètic quan narra. El final del documental és emocional. És molt simple sobre una temàtica segurament complexa.
Carlos: D’alguna forma, el documental és així perquè jo m’amaro de la manera aquesta de fer d’ell. D’aquest fer el que un vol, jugar fins i tot. Jo tenia dubtes d’incloure alguns talls o escenes però finalment sí. De la seva manera de treballar va quedar ben impregnada la pel·lícula, d’aquest no voler tenir quadrícula.

És un documental mataroní?

Martí: Jo soc de Mataró, he treballat a Mataró, he fet ironia de Mataró i hi surt molt però els problemes dels que parlo són universals i per tant el documental s’entén aquí i també a fora, mira a Màlaga mateix. Per tant s’utilitza la ciutat com podria haver emprat Terrassa o Sabadell. La gent de fora entén perfectament les bajanades mataronines. Les problemàtiques que trobo jo al meu voltant es poden trobar a molts llocs i es poden entendre globalment, siguin urbanístiques, de patrimoni, socials. Jo tot el que he tocat de Mataró són capgrossades però no he volgut fer un retrat irònic de res. Jo per exemple amb el tema de Can Fàbregas i de Caralt sempre dic que l’alcalde i els polítics van ser molt més bons artistes que jo. El que van fer de desmuntar, voler reconstruir al costat, tenir-la a peces… això no se li acudiria a cap artista. És brutal. Pot semblar una anècdota però té moltes tangents interessants. 

Com valores l’aposta de Mataró per l’art contemporani?

Martí: Crec que a La Presó s’està fent una posta sobretot a nivell educatiu que val la pena però el problema que li veig a l’art en general i no només aquí és que el format expositiu és caduc i ja no funciona. Avui en dia ningú vol imatges estàtiques i de cara a la gent jove estem replicant un model expositiu que no funciona. Els museus s’han tancat molt en si mateixos però no sé si la responsabilitat és d’aquests o de l’artista. La clau és el llenguatge i jo no tinc la solució, però cal que passin coses. Veiem com triomfa l’immersiu, però no deixa de ser una trampa. Jo no nego la pintura però cal donar un vocabulari perquè la gent tingui interès per l’art. Les exposicions de quadres penjats ja no té sentit i el fet que l’artista alliçoni en lloc de presentar, sigui quin sigui el tema, no és sa. A l’art li passa com a la política, que el que es treballa és banal i en base a unes directrius. L’art contemporani és com la política, en això i hi ha la submissió del públic al que es proposa sense més. També he de dir que la cultura local mataronina és molt especial: tothom és molt culturetes i després no hi ha ningú a les exposicions.