Recordant Olof Palme

La nit del 28 de febrer de 1986 Olof Palme, primer ministre de Suècia, sortia d’un cinema del centre d’Estocolm acompanyat per la seva dona, anava sense escorta, i un home el va matar a trets. D’això fa trenta-tres anys i, donat el moment polític que vivim a escala nacional i internacional, val la pena recordar la figura d’un home que ha de ser obligatòriament un referent per a qualsevol que es consideri progressista.

La política es voler alguna cosa. Així començava Olof Palme el discurs pronunciat el 12 d’Octubre de 1974 en el Congrés de les Joventuts Socialistes de Suècia, i hi afegia que “aquesta voluntat ha de tenir una direcció”. Per Palme aquesta direcció estava clara: avançar tant com fos possible en els camins de la igualtat, la solidaritat, la llibertat i la pau entre tots els éssers humans i entre totes les nacions, i tota la seva vida política és una demostració constant del seu esforç en aquesta línia.

En el camp internacional, Palme va encarnar, en la nostra època, el més alt grau de solidaritat entre els pobles. Va defensar els drets humans allà on eren transgredits, així com l’independència de les nacions per organitzar-se més enllà dels interessos dels blocs militars. A Olof Palme no li va ser gaire difícil portar la política internacional del seu país per aquest camí, ja que estava entroncada amb les actuacions històriques del socialisme suec. Efectivament, Hjalmar Branting, líder dels socialistes suecs a principis d’aquest segle, va ser guardonat amb el premi Nobel el 1921 pel seu treball internacional a favor de la pau, i posteriorment, el 1924, en la Societat de Nacions, es va negar que Sud-Africa administrés Namíbia. P.A. Hanssoi, primer ministre socialista entre 1932 i 1951, va mantenir la neutralitat en la Segona Guerra Mundial, i Suècia va ser refugi de molts perseguits pel feixisme, malgrat l’amenaça i les pressions de Hitler, que ja havia invait Noruega i Dinamarca. En aquesta època, els socialistes governaven amb el 58% dels vots.

Aquesta política de neutralitat i de lloc d’acollida dels perseguits polítics, la va continuar i fins hi tot la va augmentar Tage Erlander, primer ministre entre 1951 i 1969. Suècia no es va alinear amb cap dels dos blocs que es va configurar després de la Segona Guerra Mundial, els quals, amb el nom de guerra freda, instauraran una contínua agressió, sorneguera unes vegades i oberta altres sobretot en els extrems perifèrics dels blocs. En aquesta situació internacional, Erlander va ser especialment dur amb els règims i actuacions repressives al món. Suècia es va convertir aleshores en el refugi segur i acollidor dels dissidents de la violència política .

Des d’aquesta perspectiva, la figura de Palme i la seva lluita a favor de la pau apareixen no sols com l’actuació d’un home que obre i tanca la seva amb la seva vida l’actuació política d’un país; Palme engrandeix i amplia el llegats dels seus antecessors i, encara que la mort violenta va frustrar la seva vida en el moment més ric, va deixar suficients referències i guies no sols als seus successors en el govern, sinó a tota la societat internacional.

Les actuacions de Palme a favor de la pau no van començar amb la seva arribada al poder el 1969,  ni va tenir un parèntesi durant els quatre anys (1976-1980) que va estar a l’oposició al Parlament suec, sinó que van ser les actuacions conseqüents de tota una vida. El 1949, encara un estudiant de vint anys, va organitzar una tramesa de sang de rossos suecs, perquè es barregés amb la d’aquells estudiants que no eren acceptats a les universitats a les universitats per a blancs de Sud-Africa. El 1953, essent president de la Federació de Sindicats d’Estudiants Universitaris, va criticar durament la política francesa a Indoxina. El mateix any, va ser nomenat assessor del primer ministre Tage Erlander.

El 1966, va dirigir a Oxford, com a president , la Conferencia d’Àfrica del Sud-oest, que tenia com a objectiu trobar les mides per alliberar Namíbia de la tutela sud-africana. El 1969 va ser elegit president del Partit Obrer Socialdemòcrata de Suècia, i a continuació, primer del govern, del qual havia estat ministre des del 1963. És coneguda gairebé a tot el mon la seva activitat internacional  com a cap del govern , però es interessant, de totes maneres, ressaltar-ne algunes algunes de les actuacions. El 1970, va fer una declaració duríssima (que va suposar fins i tot la critica de governants socialdemòcrates de l’època) contra el regim dels coronels  grecs, amb que va autoritzar un encara desprestigiat Papandreu a dirigir la lluita contra la dictadura des de Estocolm.

El Nadal de 1972, va comparar Hanoi sota les bombes amb Guernica i el genocidi vietnamita amb el que va passar a Treblinka. “Les coses cal anomenar-les pel seu nom. El que esta passant al Vietnam es una forma de tortura”.  El 1974, denuncia amb extraordinària fermesa el regim dictatorial de Pinotxet dient en un míting públic a Malmoe:  “La pau que, segons diuen, regna ara a Xile es una pau falsa, es una pau de les tombes i el terror....Però tard o d’hora, el sanguinari regim xilè desapareixerà envoltat pel seu infinit enviliment i vergonya, i no el trobaran a faltar més que uns quants, menyspreat per tots els demòcrates del mon ....Fins aleshores, ens hem d’unir per expressar-los la nostra solidaritat “.

En relació amb el nostre país, recordem tots la imatge de Palme demanant pel carrer ajuda per als lluitadors antifranquistes, l’amistat i el mestratge a Felipe González o l’admiració manifestada pels èxits anarquistes de 1936.

Olof Palme va ser vice-president de la Internacional Socialista i membre de la comissió Brant, que estudia la relació entre països pobres i rics. A iniciativa de Palme, es va organitzar la Comissió Independent sobre Desarmament i Seguretat, que desprès es va anomenar Comissió Palme.

Aquest lleuger repàs de la política internacional sueca d’aquest segle ens porta a fer-nos la pregunta de fins a quin punt el poble suec ha donat suport a aquestes actuacions dels seus líders.

Pels socialistes suecs, la política nacional i internacional son els dos eixos d’un mateix projecte; la defensa intransigent de la neutralitat, la independència dels països petits, la implantació dels drets humans a totes les nacions, etc...són considerades condicions imprescindibles per a l’aplicació de la seva política igualitària a l’interior. Es a dir, com més independència de l’exterior, més capacitat d’actuació dins del seu propi país.

El Patit Socialdemòcrata suec, a pesar d’aquest pragmatisme, es un dels partits socialistes que més a treballat en l’elaboració  de propostes per a l’aplicació dels grans ideals del moviment obrer.  “El socialisme democràtic es un moviment llibertari....La classe obrera vol alliberar-se de l’opressió que hi exerceixen els capitalistes a traves del control. Fer possible la democràcia en tots els àmbits de la societat i substituir el simple exercici del poder per formes democràtiques d’organització laboral era i segueix sent el nucli del socialisme democràtic. La socialdemocràcia no es un partit d’élit i no ho ha estat mai; som i seguirem sent un moviment popular. La transformació de la societat s’ha d’aconseguir amb l’acord del major nombre possible de persones”.

En aquests moments en que la nostra societat es transforma a una velocitat vertiginosa i la dreta i el nacionalisme mostren la seva cara més dura, la figura de Palme, paradigmàtica d’una manera de fer ideològica, es sens dubte, un punt de referència per a tota l’esquerra, es la demostració pràctica que sempre podem anar una mica més enllà en la consecució dels nostres objectius polítics, perquè la política es voler.