Capgròs
De tant de parlar de la crisi i de veure que aquesta societat de merda que ens transmet la tele cada dia sempre repeteix les mateixes errades, no som conscients de què ens morim.
De fet, només ens recordem de la mort quan la tenim anotada a l’agenda del dia a dia perquè ens ha encalçat, quan afecta a algú que estimem o en aquella estona de reflexió a l’església o al tanatori, quan acomiadem una persona que apreciem.
La mort, certament, tot ho aplana i converteix els grans triomfs i els grans fracassos en la mateixa pols i ombres, recordant als clàssics.
La televisió i Internet ens han fret creure que el món és un miratge i el dia a dia s’encarrega d’enganyar-nos sovint i fer-nos pensar que som eternament joves, com diu la cançó. Res de res, però, s’imposa la fugacitat de viure, el miracle de ser un mateix, sol primer, després trobant-se amb els altres en el bo i en el dolent i acabant, finalment, al retorn amb la solitud inicial i la desaparició d’aquest escenari que ens passem la vida maleint i al que quan arriba el The End, normalmente, ens aferrem amb desesperació.
Comentaris