Un roc anomenat Lampedusa

Quan una es posa a escriure, cal que tingui en compte les prioritats del possible lector. S’han d’evitar les paraules inapropiades, els noms desafortunats, termes com ara migrants, refugiats, desplaçats, naufragis, ofegats, segrests, esclavatge, crim, tràfic, Dublin I, Dublin II, Dublin III, externalització de fronteres, acord Serraj-Gentiloni... deixeu-me agafar aire. Cal també que el discurs s’ajusti també a les matemàtiques a l’ús: Sanchez+Aquarius+Open Arms+Richard Guere= bons, Salvini+Le Pen+primer-els-de-casa=dolents. L’actualitat local va de sentències de judicis sumaríssims, de càlculs electorals amb resultat de zero, així doncs, m’exposo a ser valorada com a inoportuna o frívola.

Però ho he vist amb els meus propis ulls. He escoltat de primera mà. Vinc de Lampedusa. I necessito parlar-ne. Parlar-ne no, treure, vomitar, sacsejar.. Lampedusa, un roc de 6 x 3,4 Km (20 Km2), més a prop de Tunísia que d’Itàlia. Poca terra per un mar i un cel i un vent tan immensos. El primer esglaó per arribar a la terra promesa, o el primer escull on abraçar-se per no morir ofegat. Lampedusa és alhora la síntesi del fenomen de la immigració. Un croquis, un esquema en miniatura.

Lampedusa és, en essència, una illa de pescadors. De sards, de tonyines, de calamars, i de persones. Sempre ha estat així, t’expliquen homes panxuts de pell cremada pel sol, mentre barregen la descàrrega de peixos al moll amb propostes de matrimoni. Ha estat sempre una illa acollidora, és tradició. Qui més qui menys ha tingut a casa la Karima un temps, o en Mohamed, o l’Amr. L’acollida s’ha fet sempre de forma natural, i sense altaveus. A l’estiu, però, en els darrers anys Lampedusa es disfressa d’illa turística.  Després, amb la fresca, tornen a ser els de sempre, sis mil habitants.

El port ha estat sempre molt concorregut, des dels temps del fenicis, els primers pobladors. Sarraïns, corsaris i creuats, amb la mitja lluna o amb la creu com a bandera, ancoraven allà per carregar provisions i carbó. Després nobles sicilians i pagesos, amb casa, terra i subvenció assegurada, reis borbons, i anglesos de Malta. Els nord-africans s’hi han aturat sempre de camí cap a Europa, però la «primavera» àrab va precipitar un al·luvió de sortides. Més tard, els conflictes bèl·lics i climàtics han portat cap a l’illa sirians, afganesos, subsaharians i africans de l’est. El negoci de les guerres segueix, i les sequeres cremen les plantes dels peus i la llengua. Quedar-se immòbil davant la violació, la decapitació del marit o l’assassinat de familiars, la devastació dels camps i les cases, i la contaminació dels rius, és un suïcidi. La manca de present i de futur empeny la gent allà on sigui i com sigui. Malgrat els filats amb ganivetes o el mar famolenc. Malgrat la depravació de Líbia i la depravació dels programes per aturar-la. «No sé què és més beneficiós -declaren els traficants-, si ser pagat per aturar les barques o cobrar per llençar-les al mar». I molts fan ambdues coses.

I Europa no respon. La gent del països del sud va acumulant centres d’acollida i administratius per la seva gestió. La combinació de sigles és infinita, Hot-spot, CARA, CDA, CIE, SPRAR. El Centre d’acollida de Lampedusa, preparat per a vuitanta persones, pot arribar a encabir-ne més de dues-centes. La derivació és lenta, si els centres de Sicília estan col·lapsats. Mentrestant, alguns polítics tracten de complaure els seus votants i floreixen lleis criminals, com l’obligat retorn de les persones a l’infern d’on sortien (2017). Sortosament a Líbia ja no es poden retornar. Però després de Salvini les expulsions han esdevingut la norma. I Europa segueix sense respondre. Al cap dels anys, no pot sorprendre ningú el triomf de la dreta xenòfoba a Andalusia, la comunitat d’Espanya que més ha acollit, i al sud d’Itàlia. Sabem del 30% dels vots per Vox a El Ejido, i el triomf de la Liga Norte (amb una important abstenció) a Riace, Calabria, on Domenico Lucano tractava de repoblar aquell llogaret desertitzat amb migrants, i a Lampedusa, província d’Agrigento, Sicília, on Giusi Nicolini, alcadessa fins al 2017, havia rebut el premi de la Pau de la Unesco per la seva gestió en l’acollida.

Hi ha veus, però, que espernen per la seva dolcesa. El Dr. Pietro Bartolo, metge de l’illa durant 25 anys i ara al parlament europeu, era el responsable  de l’atenció als residents, als nàufrags rescatats, i als milers de morts que eren escopits contra la sorra o les roques per les onades: «No són un número, ni el deu ni el tres-cents -repeteix als periodistes-, són la Fàtima, en Mohamed, l’Ahmed, la Karima. Són ells i la seva història. Europa es un centre geriàtric, es mor de vella, els necessita. Si no vinguessin ells, els hauríem d’anar a buscar, ». Erri de Luca afirma en un dels seus poemes (Solo Ida): «Arribaran de qualsevol distància, a milions de passes / aquells que van a peu no poden ser aturats». I ens cal devorar L’ísola del non arribo, del periodista Marco Aime. Real. Imprescindible.

Europa no respon. També vol acontentar els seus votants. Però a Lampedusa,  com diu Nicolini, i com asseguren els joves del Foro d’accoglienza i del Colletivo Askavusa, bullint d’impotència, no n’hi ha prou amb identificar i derivar, no n’hi ha prou amb dotacions d’emergència, calen canvis estructurals. Perquè la immigració hi ha estat sempre present, i seguirà amb tota seguretat. A l’illa, a Europa, a USA, a tants països d’Àfrica i d’Àsia, al món del segle XXI. Llum permanent al moll per veure amb claredat l’estat dels que arriben, disposar de forma immediata d’aigua i d’aliments (que aporten ara el Foro d’Accoglienza), de mantes i roba d’abric (que aporten el Foro d’accoglienza), d’humanitat, d’abraçades, de somriures, de senyals de benvinguda, fora del vestit blanc d’astronauta dels militars de la marina (aportat, un cop més, pels membres del Foro d’accoglienza), humanització en l’examen i en la identificació inicials d’aquesta gent tan esgotada, i millores qualitatives en l’habitatge, alimentació, i disponibilitat de telèfon i wifi en el centre. I sens dubte, millora radical en la dotació de material, personal i possibilitats d’atenció mèdica a l’illa.  «El treball ens sobrepassa sovint -deia el doctor Ciuscio, cirurgià de guàrdia al Poliambulatório-, un desembarcament pot representar tres nits en vetlla per atendre gent desnodrida, deshidratada,  hipotèrmica, amb severes cremades pel gasoil, persones afectades físicament i psíquica per les tortures o per les pèrdues recents. Dones embarassades (no hi ha ginecòleg, no hi ha paritori ni quiròfan, cal un trasllat en avió a Sicília), nens en estat de xoc (no hi ha pediatre). A Lampedusa no s’hi neix, diuen allà, cal anar a parir a Sicília.  Qualsevol problema més enllà de la medicina primària requereix un costós trasllat en avió cap a Sicília.

Europa ho sap, i calla. Per tal d’evitar la concentració desmesurada de migrants als centres del sud, és absolutament necessari l’establiment de mecanismes àgils de re-ubicació, és indispensable i urgent la modificació del protocol Dublin III, que eternitza l’estada dels migrants sol·licitants d’asil al primer país europeu que trepitgen. I que eternitza l’espera a mar obert de les embarcacions de rescat, vergonya per a qualsevol ànima dempeus sobre la terra.

Europa es fa la sorda. Les raons són sobradament conegudes. Nosaltres, els votants, hi estem al darrere. Més enllà de la necessària inversió en els països emissors de migrants, que la mateixa Europa ha descapitalitzat i segueix espoliant -inversió europea que ha suplert la Xina en silenci-, més enllà de buscar vies segures per normalitzar els moviments poblacionals, i reduir al màxim l’onerós negoci del tràfic de persones, més enllà de tot això i molt més, queda el nostre gra de sorra, potser no tan petit. Convèncer-nos i convèncer que estem destinats a barrejar-nos, a ampliar identitats, a gaudir i acceptar la diversitat, a compartir el que anomenem «el nostre món» amb raons supèrflues. Cap altra mirada és realista. Les barreres han implicat un total de 600 morts i poc més de 1000 desapareguts al Mediterrani tan sols en la primera meitat d’aquest any (200 morts en aigües espanyoles). 

 A Lampedusa l’esguard es perd sovint a la ratlla blava on s’uneixen l’aire i el mar, i al llarg dels dies s'aprèn a sospitar quin tipus de vaixell és la taca que apareix al fons i es dirigeix lentament a port. S'aprèn a controlar el buit que es fa a l’estómac, i s’arriba a saber si cal córrer o no. Les ombres de l’horitzó dibuixen sempre un interrogant a l’ànima de l’observador. Els illencs no s’immuten, és la seva realitat, i tenen altres xarxes d’informació. Els pescadors han estat sempre els primers a estendre les mans per pujar nàufrags a bord, mentre arribava la «Guarda costiera».

Yousuf, Ahmed, 32 i 17 anys, del barri d’Anfousi, el més pobre d’Alexandria. Vau arribar a Lampedusa després d’un any i mig d’esclavatge a un vaixell de Líbia. Vau contar-ne quaranta-u, a l’hora de salpar, i també a l’arribada. No faltava ningú. Viatjaven 22 nens amb vosaltres. Tinc l’esclat dels vostres ulls clavat a l’ànima, i encara em pesa aquell somriure trist i esporuguit de dents blanquíssimes. Salvini va endurir les lleis, el pànic del retorn planava en el vostre esguard. Seguirem en contacte. Els millors desitjos sempre per vosaltres. Vam poder compartir macaroni con tonno al Mercatino di peshe del port, la bellesa de la costa rocosa del sud amb les seves innumerables coves i platges, els penya-segats del nord, les antigues cases de pedra de sostre rodó escampades pel que van ser boscos i ara és desert. Pedra, aigua i vent, i la vostra petita esperança.

En Xavier Aldekoa escriu a Irreductibles: «Són protagonistes actius de les seves vides, que es revolten davant d’un destí que els vol sotmesos, encadenats, víctimes.

Ja són més els que han mort en el camí des que vaig marxar. D’altres han aconseguit arribar. M’agradaria cridar per ells i per molts d’altres «Benvinguts!». Molt fort, com un esgarip, com un tro, amb cent altaveus. I m’agradaria fer-ho alhora, amb milers de veus diferents.