Són els Valors

Ha guanyat Macron. El país de la llibertat, la igualtat i la fraternitat no ha caigut en mans del feixisme. Europa respira tranquil·la però té problemes coronaris, se li ha endurit el cor. Caminem, si no fem res, cap a una pandèmia que pot destruir ràpidament el que havia costat anys construir. Geert Wilders a Holanda, Le Pen a França amb suports inimaginables fa tant sols una dècada, el Brexit, Trump o la consolidació de Putin no ens augura res de bo.

Gairebé res a la vida és deu a una sola causa. Les ciències socials existeixen perquè el comportament humà no és constant. Varia sota la influència de circumstàncies. Circumstàncies creades a partir de l’acció individual i col·lectiva. Al mateix temps, aquesta acció, les circumstàncies i les experiències determinen en bona part el nostre sistema de valors. Els valors són principis que ens permeten orientar el nostre comportament. Són creences fonamentals que ens ajuden a preferir, apreciar i escollir unes coses en lloc d'altres.

Hi ha qui diu que estem en una crisi de valors. Els valors mai estan en crisi, o en són uns o en són un altres. Els valors que imperen a la nostra societat, el individualisme, el culte al diner, a la imatge, i sobretot el menysteniment generalitzat per la cultura (Espanya és el país d’Europa que menys llegeix i que més hores de televisió consumeix) i a qualsevol forma complexa de reflexió, determinen en bona part l’evolució de la societat del nostre temps.

La política és la translació a la gestió pública dels nostres valors individuals. Per això no es pot ser apolític. Tothom és polític en quan que té una determinada visió de com haurien de ser les coses. Altra cosa és que després aquesta visió quedi concretada en una opció política o electoral. És més, altra cosa és que aquesta visió sigui coherent amb el que individualment fem.

El llibre Michael Richards, Historias para después de una guerra, parla de com d’instal·lat està el franquisme sociològic. Tot i que potser, aquest franquisme sociològic no sigui la causa, sinó la conseqüència d’un pensament i sistema de valors molt arrelats a casa nostra. De fet, som dels pocs països europeus que no ha culminat exitosament cap revolució social. Inclús quan la invasió napoleònica, el país va preferir prevaldre la nacionalitat a la modernitat. Com era allò...? Ah si, ¡viva las cadenas!. Unamuno amb el “que inventen ellos” també ho va reflectir molt bé. Millan Astray amb el “cada vez que oigo la palabra cultura, cojo la pistola” reflectí la idea seminal de determinades cadenes de televisió que tenen avui màxima audiència.

Un dels paradigmes que esta canviant és el de considerar que l’opció electoral està fortament condicionada per la renta. És a dir, treballador o obrer és equivalent a votar a l’esquerra i tenir diners a la dreta. Tot i que en termes generals podem acceptar aquesta equivalència, en les societats benestants hi ha qui diu que el sistema de valors de cadascú és un factor tant o més determinant. El professor Geroge Lakoff de la universitat d’UCLA (Califòrnia) n’és un dels màxims exponents. Ens diu que els marcs conceptuals afecten la nostra manera de percebre la realitat i determinen la nostra forma d'entendre el món, la planificació que fem de les nostres vides, i com considerem i avaluem les conseqüències de les nostres decisions.

Lakoff ens parla del pare estricte, que parteix d’una sèrie de supòsits: El món és un lloc perillós, i sempre ho serà, perquè el mal està present en ell. A més, el món és difícil perquè és competitiu. Sempre hi haurà guanyadors i perdedors. Hi ha un bé absolut i un mal absolut. Els nens neixen dolents, en el sentit que només volen fer el que els agrada, no el que és bo. Per tant, cal aconseguir que siguin bons. El que es necessita en un món com aquest és un pare fort, estricte; que pugui protegir la família en un món perillós, sostenir-la en un món difícil, ensenyar als nens la diferència entre el bé i el mal. Al nen se li demana obediència, perquè el pare estricte és la principal autoritat moral que distingeix el bé del mal. S'assumeix el càstig (inclús físic) com a eina educativa, si se'ls castiga aprenen a no tornar-ho a fer, el que significa que desenvoluparan una disciplina interna que els lliurarà d'obrar malament, i així en el futur seran obedients i actuaran moralment.

Lamentablement, potser aquest patró de família del que parla Lakoff està més generalitzat del què ens pensem. D’aquesta manera podem tenir conciutadans avesats a cercar pares (governs) forts que puguin protegir la família del suposat món perillós. És normal que aquest patró de família menyspreï la cultura, perquè la cultura porta a la reflexió i al qüestionament, i el qüestionament no caça amb la autoritat. Per això abracen opcions electorats basades en cercar solucions simples a problemes complexos, que simplifiquin la realitat, estructurades en conceptes vagues o rumors gens fonamentats (tots els polítics roben, els immigrants es queden amb les ajudes, la homosexualitat és una desgràcia...) i que girin al voltant de lideratges personalistes.

El paper de l’Estat del Benestar, de les polítiques públiques i de les opcions progressistes ha de ser el de presentar una altra metodologia de interpretació de la realitat. L’origen dels valors familiars no ha de determinar la nostra visió del món. Quan som adults, sota un sistema democràtic i d’accés a la formació i a la informació com el que tenim, els valors deixen d’estar determinats per ser escollits. Som com volem ser.

Potser, tingui a veure la forta concepció de l’educació i l’estima per la cultura que encara perdura a França i a Holanda per explicar que l’amenaça de Wilders i Le Pen hagin quedat en això, una amenaça. I potser també tingui a veure com els partits que més retallen l’Estat del Benestar i més corrupció tenen, continuïn governant a casa nostra.