“La vida continua, la gent treu forces d’on no les té”

Milers de persones han acudit al País Valencià com a voluntaris per ajudar en les tasques contra la destrucció causada per la DANA. Entre ells molts catalans, empesos per la proximitat geogràfica i els sentiments de germanor i solidaritat generats per l’enorme tragèdia. Els veïns i veïnes de Mataró, com en tantes altres ciutats, també s’han organitzat a traves de pagines i xarxes socials per enviar-hi combois amb aliments i tota mena de material de suport, i alguns d’ells han fet camí fins als municipis al sud de la capital valenciana arrasats pel temporal. Entre ells en Joan, un veí d’Argentona que treballa de policia a Mataró, que hi va fer via poques hores després de les inundacions i s’hi va estar sis dies. Aquest és el relat que fa del que hi va veure i hi viure.

"Aviat em vaig adonar que havia de fer alguna cosa, que hi havia d’anar”

“Era dimecres quan vaig veure notícies i vídeos del que estava passant a València. Tinc família a la zona, però, per sort, no van ser afectats. Però allò era impressionant, les imatges eren molt dures. Aviat em vaig adonar que havia de fer alguna cosa, que hi havia d’anar”, explica en Joan, de 54 anys. La seva llarga experiència als cossos de seguretat el converteixen en un perfil idoni per donar-hi un cop de mà. En Joan volia ser directament sobre el terreny, així que, contactant amb altres grups de policies per xarxes socials, acaba marxant el dijous 31 al migdia en un vehicle amb dos Policies Nacionals de Lloret, un Mosso de Barcelona i un Guàrdia Civil al Vendrell. Malgrat que la intenció inicial de l’expedició era un altre municipi, el destí final acaba sent Sedaví, un dels pobles més afectats per la DANA, com tots els de la zona de l’Horta Sud i l’Albufera.

"En un pàrquing proper hi havia uns 400 vehicles destrossats"

En arribar al punt d’abastiment al poliesportiu municipal de Sedaví, un dels pocs edificis que s’estava adequant i netejant per part d’un grup de voluntaris arribats unes hores abans des del Maresme, en Joan s’hi presenta com a policia, com tots els seus companys de viatge i es posen a disposició d’un únic comandament de la guardià civil que es trobava al lloc; es posa una armilla reflectant com a únic uniforme i li comencen a assignar tasques com ara l’organització del trànsit, molt complex a causa de les afectacions a les vies d’accés al poble, o la descàrrega de productes de neteja i altres queviures que anaven arribant, primer amb comptagotes i després de manera més massiva.

L’escenari que es troben en Joan i la resta de voluntaris és apocalíptic. “El primer amb què ens topem són cotxes amuntegats als carrers del polígon industrial: alguns vehicles arribaven a formar tres nivells, un damunt de l'altre. En un tros de carrer d’uns 200 metres, hi podia haver uns 70 cotxes apilats, però allò no era res: en un pàrquing proper hi havia uns 400 vehicles destrossats”. Seguint les ordres d’un comandament policial, els toca inspeccionar l’interior dels vehicles amuntegats abans de que vinguin a retirar-los ; per sort, no hi troben cadàvers.

Però el desastre, afirma en Joan, és difícil de descriure. “Recordo un concessionari del polígon, absolutament devastat, amb cotxes que havien entrat per les portes trencades per la pressió de l’aigua. Mai no havia vist res així”.  El poble, completament arrasat, semblava haver patit un desastre sense precedents. El mataroní cita la descripció que en va fer un bomber desplaçat a la zona amb experiència en zones catastròfiques: “És com si hi hagués hagut un tsunami, però aquest cop vingut de la muntanya”. Per moments, la situació sembla una batalla campal contra la destrucció i el fang.

“La gent del poble es mostra agraïda fins a l’extrem, amb llàgrimes als ulls"

Després d’una primera jornada maratoniana, i sense poder aclucar l’ull de nit mentre intenta dormir al mateix poliesportiu (“em voltaven massa coses al cap de tot el que havia vist”, explica), a l’endemà, més del mateix: organitzant l’arribada de queviures, traient fang amb una pala, connectant les mànigues d’incendi per poder netejar i ajudant en tot el que fes falta, mentre els altres companys amb el seu cotxe, comencen a repartir menjar, aigua i altres productes per les cases afectades, ajudant persones atrapades als pisos superiors perquè la immensa majoria dels baixos han quedat totalment col·lapsats pel fang. L’escena és desoladora, però les mostres de solidaritat són impressionants. “La gent del poble es mostra agraïda fins a l’extrem, amb llàgrimes als ulls, “malgrat que nosaltres, dins de tot aquest caos, tan sols ens limitem a ajudar en tot el que esta al nostre abast, posant els nostres coneixements i experiència”, explica el policia.

La següents nits en Joan les passarà a casa d’una regidora de Sedaví, la Filo, i la seva germana, que acullen diferents voluntaris amb els braços oberts. A l’endemà, acaba reunint-se amb el cap de la policia local; un home permanentment atrafegat, amb tres telèfons sonant a la vegada, la ràdio de la policia en marxa i tothom fent-li preguntes a cada pas, i que malgrat tot, manté la calma i el control dins del caos. “Quan arribem al pati de l'institut de Sedaví, convertit en un centre de coordinació dels ajuts, de repartiment d'aliments i material i també en centre sanitari, em demana si puc organitzar l'entrada de les persones, per evitar problemes i discussions. Així que improviso unes línies d’entrada i sortida amb una cinta policial extreta del vehicle d’uns companys, perquè la gent entrés ordenadament”. La cua de persones es fa llarguíssima, però sobretot molta gent gran, que arriba amb moltes dificultats degut al fang i que ve a recollir menjar i altres productes, també angoixats, pregunten sobre proves o consultes mediques que tenien previstes (els més joves s’han quedat a les seves respectives llars i empreses, reparant i netejant fins allà on poden).

Molts veïns presenten ferides per l'esforç que suposa desenfangar i desenrunar les seves cases i carrers

Cada cop més veïns i veïnes presenten ferides per l'esforç que suposa desenfangar i desenrunar les seves cases i carrers. “Veig persones que s’han lesionat greument fent aquestes tasques, com un home que s’havia trencat la tíbia i que plora, no pel dolor físic, sinó per la impotència de no poder continuar donant suport a la seva família”, rememora en Joan. Les seves llàgrimes reflecteixen l’esgotament mental i físic de tots aquells dies”. En Joan es pregunta per què no s’ha permès que l’exèrcit hi intervingués abans. “Són professionals, capaços de fer front física i mentalment a aquestes situacions, amb l’equipament adequat per no prendre mal, haurien d’haver-se desplegat molt més aviat”, també lamenta, que des de moltes administracions locals i autonòmiques de tota Espanya no s’han facilitat vehicles, equipaments i eines a policies, bombers i d’altres professionals qualificats per desplaçar-se a les zones afectades on podrien ser de gran ajuda.

Cada dia és d’una intensitat desbordant, amb unes jornades de 14 a 16 hores continuades

Cada dia és d’una intensitat desbordant, amb unes jornades de 14 a 16 hores continuades, tractant i intentant ajudar persones que es desmoronen constantment, immersos en una situació que els sobrepassa; trepitjant fang fins per sobre dels turmells, fent mil i una coses a la vegada… Un escenari colpidor. El desgast físic i emocional es fa evident en tothom, evidentment en les víctimes però també les persones que s’hi han desplaçat per ajudar. “Recordo una noia, gairebé una adolescent, que arriba a la porta de l’institut de Sedaví, plena de fang fins la cara, plorant perquè els entrepans que la seva àvia havia preparat per a ella i per al seu grup de voluntaris s’havien caigut al fang. La calmo i li dono indicacions perquè dins li donin menjar calent per ella i els seus companys. Surt tota emocionada, amb llàgrimes als ulls, i em fa una ’abraçada, i em dona les gracies”. Aquesta jove era una dels milers de voluntaris que s’havien presentat per ajudar en aquelles condicions, molt extremes també per a ells. “Hi havia una dona que era al poble ajudant amb tot el que podia, i que tenia un familiar desaparegut pel temporal, vaig haver d’acompanyar a la policia judicial fins on era la senyora, per que facilites dades que ajudessin a identificar-ne el cos”, relata en Joan.

"Es pot dir el que es vulgui de l'Estat o la Generalitat, però els ajuntaments han fet una feina increïble"

El centre de salut, com gairebé tot el municipi, ha quedat inutilitzat pel fang. Per això l’atenció sanitària d’urgència també es fa improvisadament des de l’institut, amb un espai de triatge, un pediatre, psicòlegs i un servei de cirurgia menor, tot coordinat per equips de voluntaris i sanitaris desbordats per la situació. “Es pot dir tot el que es vulgui del paper de la Generalitat valenciana i de l’Estat, però ajuntaments com el de Sedaví (amb un nombre d’habitants semblant a Argentona) han fet una feina increïble”, assegura en Joan. El repte per aquests consistoris, però, és desbordant. A municipis com Sedaví la situació és desesperada, i el caos, palpable. moltes famílies ho han perdut tot, sense poder contactar amb els seus éssers estimats ni trobar refugi. A la vegada, la situació es complica amb la falta de comunicació i el caos logístic, com la impossibilitat de trobar subministraments essencials o la saturació dels serveis d’emergència, quelcom que amb el pas dels dies s’ha anirà poc a poc, regularitzant.

Els psicòlegs avisen que les setmanes següents a la catàstrofe, passat el xoc inicial, seran pitjors

Tot i que les ferides són profundes, la voluntat de reconstruir i donar suport els uns als altres és prioritària.  Però, malgrat tots els esforços, la tasca de reconstruir les vides i els béns perduts serà llarga i difícil. “No tinc ni idea quan tornarà la normalitat a pobles com Sedaví, veient com ha quedat tot plegat. A l’escola i a l’institut, per exemple, difícil que puguin reprendre les classes abans de Nadal”, constata. El caos i la incertesa continuen, i per això la necessitat de suport es perllongarà durant molt de temps. La ciutadania segueix mantenint el pols; sense anar més lluny, la dona d’en Joan, l’Alicia, i les seves cosines que son propietàries d’una pizzeria a Argentona, han aconseguit  enviar-hi més d’una desena de furgonetes plenes a la zona afectada per la DANA, coordinant-se amb altres empreses i voluntaris del Maresme.

“Les setmanes següents a la catàstrofe, ens deien els psicòlegs, seran encara pitjor, ja que durant els primers dies la gent estava tocada, però actuant sota la força de la supervivència i l'adrenalina, una resposta que no durarà per sempre”, explica en Joan. De mica en mica, s'ha de començar a assumir l’impacte de tot el que s’ha perdut. “Però, malgrat tot, en situacions tan extremes com aquestes te n’adones que la vida continua, i que la gent treu forces d’on no en té”.

Com que els companys de “viatge” d’en Joan retornen a casa abans que ell, gracies a les xarxes socials i a uns policies locals de l’Alt Maresme que també es troben a la zona, en Joan troba una via per fer camí cap a casa al cap d’una setmana, amb el pensament que tan aviat com pugui serà de nou a l'Horta Sud sud de València per seguir ajudant en el que calgui. Una part d'ell sempre serà, des d'ara, en aquelles terres devastades.