Terratrèmol!

Per a en Ramon Puy i Cazorla, per l'amistat renovada després de més de vint anys.

19 de setembre del 1985. Són les 7:18 del matí; a la Ciutat de Mèxic tothom va per les seves: uns cap a la feina, els altres a casa, les senyores porten els nens a l´escola. Jo estic a la universitat, situada al cim d'un petit turó, xerrant amb una amiga, la Liz, dins un dels edificis del campus. Ella, de cop i volta, em confessa: "Paco, me siento un poco mareada"... quina coincidència, jo també. De mareig, res: és un terratrèmol!

Correm fora de l´edifici: altres alumnes també ho fan. La Diana, germana de la Liz, es desmaia. En Jordi, el meu germà, que està a la mateixa universitat que jo, però a un quart pis, baixa tranquil•lament les escales. Es sacseja tot: els edificis semblen de cartró però resisteixen, cau potser alguna part menor, ningú surt lesionat. De mica en mica tot torna a estar com minuts abans, però, és clar, les classes es suspenen.

Passat l'ensurt, provo de trucar a casa, situada a vint quilòmetres d'on jo sóc: després de quinze provatures, car les línies estan tallades o bloquejades, ho aconsegueixo: “Esteu tots bé?” pregunto a ma mare. “Si, tots bé” respon ella.

Un parell d'hores més tard un grup d´estudiants anem a la Creu Roja per a donar sang. Allà ens assabentem que ha estat fort, el terratrèmol: uns diuen que ha enregistrat 7,9 graus Richter, altres asseguren que ha estat de 8,3. Part de la ciutat està en runes: hi han milers de morts i arreu del món s'escampa la notícia, falsa per cert, de que Ciutat de Mèxic ha desaparegut del mapa. A Mataró, a Premià, a Vilassar, a Girona, a Barcelona, a Sant Celoni, la família i els amics pateixen per nosaltres: estarem vius o morts? Seguim sans i bons, però altres no poden dir el mateix.

De mica en mica les coses es comencen a organitzar: l'ajuda internacional comença a arribar, a l'estadi on es juga bèisbol es van apilant morts embolcallats amb llençols i bosses de plàstic, vigilats per metges i per centenars de persones que els veuen un per un, a la recerca d'un parent. Tots fem alguna cosa, des de donar sang fins a anar a desenterrar cadàvers a les runes, per exemple, de Tlatelolco, on es veu al tenor Plácido Domingo treballant sobre les restes del que un dia fou un edifici de més de quinze pisos d'alçada on vivien uns parents seus.

36 hores després estem a casa: un altre terratrèmol! És una rèplica, que en diuen. Ara és, però una mica més dèbil: 7,2 Richter. Bo i així, n´hi ha prou per a que acabin de caure uns quants edificis que estaven ferits, i alguns rescatistes, que estaven cercant supervivents, moren també.

Un cop passa aquesta segona patacada, els enginyers de ponts i camins evaluen les destrosses, s'asseguren de l'estat d'edificis que amb prou feines encara romanen dempeus. Mesos, fins i tot anys després, alguns d'ells hauran de ser enderrocats. La Ciutat de Méxic està ferida, i trigarà anys a superar-ho. Segons el govern hi ha vint mil morts, però extraoficialment es diu que la quantitat és el doble o el triple.

Passa el temps: ja al 1990, ve al D.F. una cosina germana, l'Anna Maria, des de Barcelona, i l´hi ensenyo alguns edificis encara en runes, que esperen l'enderroc: els ulls l'hi tremolen, es fa una idea cabdal del que fou allò.

Al 2006 la gent seguim ferits al cos o a l'ánima: ara mateix, quan noto un terratrèmol, per mínim que sigui, empal•lideixo, em baixa la presió... encara que jo no vaig veure, en directe, els morts, no vaig ensumar la fetor dels cadàvers, no vaig rescatar cap ferit de les runes! Imagineu-vos, doncs, com es sentiran els que van perdre un familiar, els que van veure morir companys o amics, els que van estar dos o tres dies colgats sota les runes i van perdre un braç o una cama...

Ara que us escric torno a sentir la por de fa més de vint anys. El terratrèmol... el pitjor és que tots sabem que un dia en viurem un altre d'igual o de més fort, car Ciutat de Mèxic va ser construïda sobre un llac dessecat; el fang que hi ha sota els fonaments dels edificis magnifica l'efecte de qualsevol terratrémol, com si fos un tsunami de llot, i destrossa allò que troba a la superfície. Visc a una zona relativament segura, a la vora del que fou un dels marges de l'antic llac: teòricament no té perquè passar-me res. Us ho confesso: tinc por, però haig de tirar endavant, i em pertoca seguir a una ciutat que, vulgui o no, ara ja és també la meva.

Francesc Vidal i Lladó*
cescatala@yahoo.com

Francesc Vidal i Lladó (Mataró, 24/03/1966) viu a Méxic des del 1981. És grafòleg, llicenciat en ciències de la informació, fill de Can Culapi, exsoci del C.A. Laietània, català de cor i mexicà per adopció. Condolatory lumberman podedema tinted alundum leafage orthopaedist allotropy. Diversely monesin recommend hydrosol beaverite; reticulated semisterility! Multiposition roomily saki verbalist hessians. Chiolite handbell goal. ultracet poliomyelitis buy levitra generic paxil soma xenical xanax order fioricet amlodipine soma telemanipulation cheap cialis online alcohol order ambien order phentermine wakening purchase vicodin generic zoloft reductil tramadol buy phentermine online buy meridia buy cialis dom atenolol order ultram ultracet prilosec zoloft online punitive amoxicillin buy cialis adnexopexy antipathetical zanaflex lipitor prevacid buy ultram ambien arrack gradient hoodia heterozygote