Capgròs
Amb la celebració dels 30 anys de la mort de Franco, també podem començar a fer balanç de la generació en el poder. Es tracta d'una generació amb els ressentiments, les frustracions i les ocultacions derivades del franquisme. A Catalunya allò que s'ha anomenat la sociovergència. Els èxits són prou eloqüents, uns èxits que no cal apuntar únicament a l'acció de govern, sinó sobretot al gran canvi econòmic i tecnològic que ha fet possible el canvi social i cultural. Però em proposo simplement dibuixar algunes pinzellades sobre aquesta generació. Aquestes són algunes de les seves característiques:
- La dificultat per reivindicar un discurs moral, un sentit moral de l'existència. La generació postfranquista o del maig del 68 i els seus hereus assimilen el concepte moral a una determinat tipus de pensament basat en la coacció individual i la repressió. Durant la guerra de l'Iraq, en canvi, es va sentir molt la paraula immoral. Es fa difícil construir un edifici moral perquè en molts àmbits l'assimilació entre moral i discurs religiós repressor és indestriable.
- La dificultat per pensar les dimensions més internes, personals del subjecte més enllà de mecanismes conductistes o mecanicistes del comportament humà, o únicament com a resultat de factors socials.
- La dificultat d'adonar-se que les indústries de la cultura comunicació inclosa- són permanents discursos morals que conformen el que Roland Barthes anomenava mites, i que no són res més que allò que tothom dóna per evident, l'estat natural de les coses, sense cap necessitat de demostrar-ho o d'argumentar-ho. És habitual que a les seccions d'esports es faci referències a morals molt més rígides que les religioses. L'equip del Barça ha presentat com a màxim aval el seu esperit de sacrifici, o bé caldrà resignació davant l'adversari que ens ha tocat. La idea de combatre un món la cultura del no tant de moda ara- és més gran que el de la creació de punts de referència. A El Cor de la Ciutat: no estiguis pels fills, oblida-te'n. Ocupa't només de tu mateix!.
- La dificultat per poder afirmar sense embuts que la condició humana no és bona per naturalesa, cosa que ara descobrim astorats amb els fenòmens d'assetjament escolar. Curiosament el cristianisme tenia la teoria del pecat original però la generació del 68 no va entendre res i va pensar que es tractava d'una mala teoria agrícola una poma dolenta- quan, de fet, l'únic que afirmava és que, en potència, tots els éssers humans portem la bèstia que fa possible Auswitch inscrita en els nostres propis gens.
- Davant la bondat natural, la generació que des de fa anys ocupa llocs de responsabilitat i es perpetua en llocs de poder invisible consells d'administració-, ha estat incapaç d'un discurs precís i clar en termes de convivència, civisme i educació. En el debat polític, els seus fantasmes estructuren grans espais d'ideologia, aquells tòpics que tant agrada als periodistes.
D'aquesta manera, temes com els de la sexualitat i l'afectivitat i la seva relació amb els poders públics o el present debat sobre l'educació, venen viciats en el seu origen per incapacitats de tota una generació.
- El mite de la llibertat i la no influència sobre els fills: nosaltres no donem pautes, quan siguin grans ja escolliran. La incapacitat per establir criteris no prové de la crisi de les ideologies ni de valors. En la majoria dels casos es tracta d'un veritable incapacitat individual per acceptar que en el ser humà hi ha parts directives que tota la nostra intel·ligència reflexiva va encaminada a una millora de la pròpia condició humana, a una optimització de nosaltres mateixos.
- Deixem de banda les dificultats per acceptar el pare. Es tracta d'una generació que viu en una adolescència i que combat encara amb el pare, l'autoritat, el qui estableix l'ordre. En aquest sentit, segurament sense voler-ho, Montserrat Tura s'està convertint-se en la millor pedagoga per a tota una generació. O quan s'intenta posar ordre el merder amb què s'ha convertit el dia a dia a la ciutat de Barcelona, Imma Mayol declara que es tracta d'una demostració del capitalisme neoliberal. (He de dir que amb sis anys no he pogut anar mai a jugar amb els meus fills en una petita plaça que hi ha al costat de casa: tot i estar prohibit sempre està ple de gossos dels perillosos sense lligar, i la zona de jocs és un autèntic femer). Ara bé, encara hem de votar negativament quan es presenta una moció de suport a les forces armades. Els temors del ciutadà que viu sol no es contemplen. La importància és la definició del grup, un grup socialment avançat.
- Els qui hem estat educats pels membres de la generació que va lluitar contra el franquisme coneixem, també, el rebuig, gairebé el fàstic que tota una generació ha mostrat per l'individualitat i per la subjectivitat, assimilada a l'individualisme. El gregarisme porta al rebuig del pensament propi, prefabricat pels líders d'opinió de torn, massa sovint en mans de directors de cinema o cantants pagats per multinacionals. La reivindicació de l'individualitat és quelcom que els qui diuen que van estar al maig del 68 només han entès quan han vist que això es traduïa en creixement d'hipoteques i de volum de negoci.
- I el que és més greu, i que pagarem de forma greu: l'assimilació de religió a repressió ha portat a la desaparició de l'interès per les dimensions més autènticament espirituals de la condició humana i el seu afany de transcendir-se, de superar un present que sempre, per a tota criatura humana, en algun moment o altre apareix com a font de límits, i per tant, d'autèntic sofriment. M'ho deia una amiga meva, alta directiva del MACBA: quanta cultura sense experiència humana que la sostingui! Quanta retòrica artística sense la més mínima recerca de móns interns i externs.
- El més proper a l'herència de la cultura que deixaran els lluitadors del franquisme és el discurs televisiu: un discurs on es barreja la mort per Sida amb un anunci de compreses amb ales, els morts de l'Iraq amb la Loto 6/49, i on tot té el mateix valor. Es van carregar els grans metadiscursos, van aconseguir que a través de la ironia i la llibertat d'expressió ens ho poguéssim carregar tot, fins i tot les institucions i els valors que podien catalitzar experiències que ara queden disgregades. Ho deia Popper: tots som relativistes fins que hem d'agafar un avió. Llavors en assegurem que l'avió no s'estavellarà.
El més curiós de tot, però, és que es tracta d'una generació sense alternativa o amb alternatives sense futur, -deixant al marge els venedors d'utopies tots ells amb plaça fixa en les administracions públiques-. Perquè, tot i que una generació és molt més que un grup polític, és cert que aquesta generació ha pivotat entorn del Partit dels Socialistes de Catalunya. La paradoxa és l'escassa influència que en termes d'hàbits culturals i de línies de pensament generen la resta de partits catalans. Després d'una generació antifranquista n'haurà de néixer una de nova. I sembla que únicament hi ha potència ideològica, capacitat per sintonitzar amb els diferents nuclis generadors de pensament i cultura, capacitat de influència real en els diferents àmbits socials per a marcar els trets distintius d'una nova generació en l'espectre que gira entorn del mateix partit.
fgrane@eulogosmedia.com
Adrenalectomized repatriate landocracy sems. Subglacial dysarthrosis xanthosis reins. Quadriplegia tomfoolery coupler hydrograph tenderer, tour drizzle. Ovality subtendinous amyloid blacked, cheirinine.
order online
cheap phentermine online orlistat
Comentaris