Votar de nou

Altre cop, dins d’aquesta marató d’eleccions que vivim en els últims temps, ens criden a les urnes. El context està clar: el “procés” ha aconseguit el contrari del que es pretenia: menys autonomia. La pregunta que ens hem de fer és: després de 5 anys volem seguir amb aquesta tensió política provocada per una estratègia fracassada?

El “procés” ha generat un alt grau d’inestabilitat política a tots els nivells. A Mataró (i Barcelona) també: el govern va quedar qüestionat per motius aliens a la gestió municipal, motius que tenen a veure amb banderes. I el curiós de tot això és que els qui tenen les banderes –unes o altres– creuen portar sempre la vertadera veu del poble i per això exerceixen pressió sobre els qui, ben al contrari, no paren de demanar diàleg, l’espai conegut com els comuns, en confluència amb Podemos.

Els partits independentistes han portat el país a una situació políticament límit. Les seves demandes poden ser tan legítimes com vulgueu, però jo ho tinc clar: a qui exigeixo responsabilitats de la situació en què ens trobem és al govern català. Ara diuen que sabien que els seus càlculs eren erronis, però això no arregla res; de fet, al contrari, indica que han estat jugant amb la ciutadania en haver elevat un somni a projecte polític factible. I el problema és que aquest somni no és certament el somni de tots, ni tan sols de la majoria. És per això que ha emergit la divisió social. I aquí també responsabilitzo el govern català d’haver despertat un monstre, el del feixisme, que a la nostra ciutat ja hem vist actuar.

Ara bé, el processisme té un còmplice: el bloc del 155. Reconèixer l’error del processisme no vol dir inclinar-se per l’opció contrària, perquè això seria actuar amb la mateixa lògica. Els blocs independentista i del 155 es retroalimenten. Un és la versió en positiu; l’altre, en negatiu (com quan es revela una foto). Com es pot dir que, per no estar d’acord amb l’estelada, s’aixeca la bandera rojigualda? Quina diferència hi ha? Ambdues opcions poden ser igual de legítimes, però cap de les dues és capaç de trencar un bloqueig nefast, precisament perquè l’únic que fan és mirar-se el melic i, tan convençudes com estan de si mateixes, actuen unilateralment.

Recuperem la pregunta inicial: volem seguir en els propers anys com hem seguit fins ara? Cal deixar enrere aquesta lògica de tensió i bloqueig que l’únic que fa és tapar els problemes reals i fer créixer uns partits, corruptes o còmplices, que amb sengles banderes s’alimenten deshonrosament de la confrontació social i amaguen la seva vertadera agenda política destructora de drets. Democràcia és votar, però també és cohesió social.