Capgròs
Entrevistem José Luis López Bulla, que va ser secretari general de Comissions Obreres (CCOO) de Catalunya entre 1976 i 1995, a més de diputat al Parlament per Iniciativa entre 1999 i 2003. Emigrant en la seva joventut des de la seva Santa Fe (Granada) natal cap a Mataró, es va convertir en un dels principals líders de l'antifranquisme a la ciutat, tant a CCOO com al PSUC, assumint després responsabilitats a nivell nacional a l'organització del sindicat, del qual va arribar a ser el seu principal líder durant més de dues dècades. Jubilat actualment, porta una vida tranquil·la a Pineda de Mar, però segueix atent a l'actualitat, dedicant moltes hores a la lectura. Fa uns quants dies va ser present a l'acte que commemorava el seixanta aniversari de CCOO de Catalunya i hem volgut visitar-lo per fer un repàs de la seva trajectòria sindical i política. Com no podia ser d'una altra manera, la conversa va haver de ser interrompuda convenientment per dirigir-nos a dinar a un dels seus restaurants preferits a la ciutat de l'Alt Maresme. Seitons i marmitako, regats de vi blanc, van conformar el nostre menú.
Com és el seu dia a dia actualment a Pineda?
El meu dia a dia és disciplinadament rutinari: em llevo a les set, m'endreço, esmorzo contundentment (dos tallats, unes torrades, un bon plat de "tejeringos" i una aigua mineral), repasso la premsa, normalment dos diaris, i després llegeixo. Llegeixo molt, perquè a la meva edat gaudeixo més llegint que escrivint: escriure de vegades és una tortura, encara que llegir també ho pot ser, sobretot si intentes dialogar amb el llibre, ja sigui aplaudint-lo i criticant-lo. A la una dino, i després faig una migdiada d'hora i mitja o dues hores. Quan desperto, torno a llegir, escric alguna brevetat a les xarxes socials i cap a les vuit o les nou miro les notícies, després una pel·lícula (últimament en fan algunes de molt bones, tant a la televisió com a les plataformes), i per últim me’n vaig a dormir.
Què creu que representa CCOO a Catalunya seixanta anys després de la seva fundació?
Comissions Obreres representa, tant per a la classe treballadora com per als seus afiliats, una hipòtesi de defensa de les seves condicions de treball i de millora dels salaris. Sé que una hipòtesi no és una certesa, però crec que és una hipòtesi forta. Al tauler polític general el que hi ha és una mena de lluita o batalla pacífica entre com ser més útil als treballadors i els interessos generals del país, i aquí crec que l'organització està en una situació d'equilibri inestable. Antigament es deia, i en part era veritat, que no es feia res contra Comissions Obreres.
Vostè va arribar a Catalunya, concretament a Mataró, el 1965. Què en recorda?
Correcte, vaig arribar a Mataró el 5 d'agost del 1965. El meu record d'aquella època és una mica contradictori, perquè per una banda la tendència real de comparar Mataró amb Santa Fe era clara, perquè vaig deixar el meu poble a les deu del matí i un "minut" més tard ja era a Mataró, i intentar comparar les dues localitats era inevitable: els carrers amples, l'aparent caos que hi ha a Mataró vist des de dalt comparat amb la uniformitat de Santa Fe, que és un campament romà... La gent, vestida de manera diferent, més moderna. Recordo aquell mite segons el qual tothom portava rellotge al canell, veia gent amb pantalons curts, la manera de caminar de les noies era diferent, el soroll del sotragueig dels tallers als carrers, en particular al carrer Sant Ramon... A Santa Fe la gent caminava molt a poc a poc, i aquí no. És cert que no és com quan Lorca va deixar Fuente Vaqueros i va arribar a Nova York, havent passat abans per Madrid i Barcelona, però Mataró em va semblar una ciutat molt bonica. Em va impressionar molt la vessant societària de Mataró, la quantitat d'associacions que hi havia. Això no existia a Santa Fe, on només hi havia les Joventuts Musicals que vam fundar nosaltres mateixos. La cosa canvia quan t'impliques a la lluita contra la dictadura, perquè aleshores Mataró ja et sembla el centre del món.
Aviat s'implica a les CCOO i al PSUC. Com es va produir el seu inici a la lluita clandestina?
Estant jo vivint al carrer Quintana, hi havia una senyora molt gran, de gairebé cent anys, a la casa de la qual vivia Ceferina, una dona d'uns cinquanta anys de Gerena, un poble sevillà, que treballava a la fàbrica Aleñá. Aquesta noia era del moviment catòlic, encara que no organitzada amb les catòliques tradicionals de Mataró, i era amiga de l'encarregat de la fàbrica Sangal, on hi va haver una vaga molt seriosa. Aleshores em va presentar l'encarregat i el jurat d'empresa en una reunió que vam tenir en un pis de la Torre Maresme. La veritat és que Mataró tampoc era tan gran com per què no acabessis trobant-te amb una altra gent que estigués a la lluita, perquè això passava si anaves al cinefòrum o a les trobades d'en Terri al carrer Bisbe Mas, i sobretot a les passejades per la Rambla, perquè hi havia una cèl·lula de noctàmbuls que passejàvem amunt i avall, sempre amb ganes de comentar l'actualitat. Un d'aquells que passejaven era germà d'un militant comunista que era a França, Jordi Casals, que va ser qui ens va donar les claus per entrar al partit (el PSUC) a la ciutat. I aquí va començar tot.
Avui sembla que tothom va ser antifranquista. Què opina sobre això?
Aquells que efectivament presumeixen avui d'una historicitat que no s'hi va donar han aprofitat el fracàs històric del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i el PSUC, que els ha fet, en un atac inescrupolós i una intenció absolutament de pocavergonyeria, aprofitar aquesta mateixa conjuntura. A això no va ajudar que alguns dirigents emblemàtics del comunisme iniciessin en el seu moment un èxode cap a altres organitzacions, silenciant fins i tot la seva anterior militància. Recordo per exemple un debat fa anys a Televisió Espanyola sobre l'OTAN, en què estaven convidats Manolo Vázquez Montalbán, Antonio Elorza i Jorge Semprún, i l'entrevistador va presentar els participants: de Semprún va explicar que va ser ministre de Cultura, que va passar per Mauthausen, etc., d'Elorza que era historiador, etc., i quan anava a presentar Vázquez Montalbán aquest el va interrompre i va dir: "comunista!" (rialles). Recordo que feia poc havíem tingut una conversa una mica estranya a Madrid el mateix Vázquez Montalbán, Javier Pradera i jo mateix durant un dinar: parlàvem de Trotski, i en un moment de la sobretaula Pradera va dir: "és que vosaltres us vau portar molt malament amb Trotski". No em vaig poder aguantar, el vaig interrompre i li vaig dir: "tu hi eres abans que nosaltres!". En definitiva, crec que s'ha aprofitat un moment en què calia emplenar l'absència de passat. Això com es defineix? Doncs com una pocavergonyeria. Aquí a Catalunya han pogut ser els nacionalistes però fora d'aquí n'han estat uns altres.
Per exemple, a Terrassa es va publicar un llibre sobre l'antifranquisme a la ciutat i no apareix citat ni una sola vegada Cipriano García, un dels seus principals líders, que fins i tot hi té una plaça a la ciutat. Què li sembla aquest fet?
Aquí hi ha dos elements: un, que els autors d'aquest llibre deuen saber que tenen més instruments per aixafar aquella veu profunda, i dos, perquè intueixen que no s'aixecarà mig barri per demanar-los el cap. Aleshores, cal repartir responsabilitats entre els qui van perpetrar allò i els qui, en silenci, van callar i no van reaccionar. Per mi la cosa és que els meus no van anar a casa d'aquells a demanar explicacions, perquè potser s'ha instal·lat la indiferència dintre teu.
Pel que fa a Cipriano García, cal recordar que és un dels principals líders que va tenir CCOO, que després del Procés 1.001 es va haver d'encarregar de l'organització del sindicat a tot Espanya, vivint moltes topades amb el Partit. Un dirigent de primera que efectivament té una plaça al seu nom a Terrassa, a la inauguració de la qual jo hi vaig participar.
Creu que les generacions més joves, nascudes i crescudes en democràcia, coneixen el paper de les organitzacions i militants antifranquistes? Si féssim una enquesta, es coneixerien noms com els de Marcelino Camacho, Santiago Carrillo, Julián Grimau, López Raimundo o Ángel Rozas, per citar només alguns noms?
Rotundament no. Això ha passat perquè al sindicat i a l'esquerra no hi ha hagut prou cura per explicar la utilitat de la seva història, que vol dir combinar les lluites amb les conquestes que s'han aconseguit. No hem sabut explicar les victòries que hem protagonitzat, per exemple, amb la qüestió de les pensions. Els sindicalistes creiem que Déu ens pagarà al cel les nostres bones obres, com si fóssim monjos urbans, perquè estem impregnats d'una cultura mística cristiana que provoca aquesta situació. Hem estat el subjecte que ha aconseguit més conquestes concretes, perquè les conquestes democràtiques són la suma de conquestes concretes.
Parlant d'Ángel Rozas... Ell li va dir, estant a la mateixa presó que vostè, que no se sentia un perseguit del franquisme, sinó que es considerava un perseguidor del franquisme. Està d'acord amb aquella afirmació?
Totes aquestes grans frases tenen un sentit metafòric al qual cal atenir-se, perquè sabem que formem part d'una tradició mediterrània basada en tot això, també d'una cultura agrària que encara té molta influència: encara diem que el sol es pon, utilitzem el sistema sexagesimal, etc. Ángel Rozas creia en la victòria final, com diu la Internacional. A la dreta mai no han parlat de la victòria final, érem nosaltres qui ho fèiem, i des d'aquesta òptica ell es considerava un perseguidor del franquisme. Ho entenc així.
Tornem a Mataró. Està documentat que l'1 de maig de 1967 es va celebrar a la Parròquia de Sant Simó una assemblea de treballadors dels diferents rams de la producció que va servir com a moment fundacional de les CCOO a la nostra ciutat. Vostè va prendre la paraula en aquella assemblea. Què en recorda?
Els responsables d'aquell acte érem bàsicament Antonio Rodríguez Avellaneda, Martí Bernasach i un servidor. El que en realitat vam decidir va ser iniciar un llarg procés de creació de Comissions Obreres a la base. Totes les organitzacions han tingut al llarg de la seva història una trobada inicial, i la nostra va ser aquella, el Primer de Maig de 1967 a Sant Simó. Recordo que Rovira Brull va fer uns dibuixos al carbó d'aquella assemblea, però els vaig extraviar. Va ser un dia en què nosaltres érem conscients que començàvem una cosa seriosa. No es respirava un sentit de la història, potser perquè érem primerencs, però en sortíem contents i satisfets. Teníem l'orgull que quan anéssim a Barcelona ja no érem nosaltres sols i la nostra ombra, hi havia alguna cosa més.
Al naixement de les CCOO a Mataró va jugar un paper important la trobada entre treballadors del tèxtil i de la construcció amb sindicalistes veterans de la CNT, com Martí Bernasach, Cisquet Sala o Pitu Moragas, per citar tres noms, que van unir forces amb vostès, força més joves. Què ens pot explicar d'allò?
Aquesta gent de la CNT, que era del grup que no depenia de Federica Montseny, es limitava aleshores bàsicament a recaptar diners i entregar-los a Barcelona. Aquella trobada es va gestar al despatx de l'advocat laboralista Albert Fina, perquè ells eren clients seus i l'admiraven. Eren enllaços sindicals, Martí Bernasach per exemple era el president de la Junta Social del Tèxtil, abans de les famoses eleccions sindicals del 1966. Aleshores, ell ja no volia ser president i jo el vaig convèncer perquè continués. Amb nosaltres no hi va haver cap problema, perquè anàvem al gra, però recordo que el que no els agradava gens era que ens reuníssim a esglésies. Recordo també les cues que es formaven abans de les festes nadalenques al carrer Sant Joan, per portar a en Martí Bernasach torrons i ampolles de licors, que anava acumulant al celler, en agraïment a tot el que feia.
El 1967 vostè va ser detingut, no va ser l'únic cop, i va passar per les presons de Mataró, Barcelona i Sòria, estant pres més de dos anys en total. Per a vostè que va representar el pas per la presó?
El primer és que em vaig adonar que era veritat el que havia llegit: que aquells companys que explicava Mundo Obrero que patien a les presons existien. Vaig ser-hi amb Ángel Rozas, Pedro Hernández, Pedro León... Recordo la disciplina que ens imposàvem, sobretot a Sòria, no tant a la Model de Barcelona. A Sòria ens venien a veure com a molt una vegada a l'any des de Mataró, i els advocats una vegada al mes si és que venien. Molts cops penso en la quantitat de despeses que vam ocasionar, i que pagava la comissió de solidaritat. A Sòria el temps calia matar-lo, òbviament, i existia un gran sentit de pertinença, una disciplina prussiana. Teníem feina, és clar: escombrar, cuinar... I hi havia un grup molt rigorós de planificació d'estudis per matèries, molt estructurat. Hi havia una comissió de menjar també, per exemple, que es preocupava de subornar el funcionari corresponent i encarregar-li el que havia de comprar fora de la presó, més enllà del menjar que ens donaven allà: es comprava per exemple mitja vaca per cuinar-la, i allò feia que fóssim uns dels principals clients del mercat de Sòria.
Els anys setanta van ser molt intensos a nivell de mobilitzacions i el moviment obrer va jugar un paper fonamental, protagonista. Fa uns dies Andreu Claret demanava en una tribuna a El Periódico que no s'esborrés el paper de CCOO en aquells anys, com s'està intentant fer, també amb el PSUC o el PCE. Quin paper creu que va jugar CCOO?
Comissions va expressar el desig dels treballadors des del centre de treball. A Mataró, els grans conflictes que hi va haver al tèxtil o a arts gràfiques es vehiculaven a través dels dirigents que hi havia al Sindicat Vertical. Aquelles vagues tenien com a element de senyal de mobilització l'assemblea de fàbrica, la continuïtat de la vaga, i després l'assemblea del Sindicat Vertical que hi havia a la Plaça de les Tereses (aleshores Plaça dels Caiguts), a l'edifici que segueix en peu avui dia i on té la seva seu la UGT.
Malauradament, no hi havia cap altra força a més de la nostra, Comissions Obreres, a les grans assemblees. Això no és propaganda, sinó una dada. Dominàvem les juntes socials, les Unitats de Treballadors i Tècnics (UTT) del tèxtil, el metall, les arts gràfiques, el ram de l'aigua, etc. Una persona com jo, que ja estava dirigint les Comissions Obreres a nivell de Catalunya, vaig tornar a les meves arrels, a Mataró, i vaig ser elegit, amb un estratagema jurídic, com a assessor de la UTT d'arts gràfiques. Després, vaig ser assessor de la UTT comarcal i de tots els rams de Mataró, que era l'organisme que dirigia les vagues del tèxtil, de la construcció, etc. La de la construcció va ser una gran vaga a nivell de tot Espanya, i a la ciutat van venir destacadíssims dirigents de Madrid com Arcadio González, Macario Barjas o Tranquilino Sánchez. El que vam viure a Mataró era la tònica habitual, sense pecar d'immodèstia.
Quan la vaga començava a donar símptomes de cansament, calia tenir el coratge de dir que s'havia acabat i calia tornar a la feina. Jo m'havia enfrontat a una assemblea de diversos milers de persones al Velòdrom per fer-ho, amb companys com Pedro Barrena defensant el contrari. Al mateix Barrena recordo haver-li dit que la classe obrera ja no se’n recordava dels "jaramagos", sinó que calia parlar-li de benzina, només calia veure la quantitat de cotxes aparcats als voltants del Velòdrom aquell dia.
Als anys setanta és quan s'aconsegueix la llibertat sindical. A nivell patrimonial, de locals, sempre vaig defensar que el Sindicat Vertical no seria necessàriament per a Comissions Obreres, per això es va pactar per exemple que el local de Cornellà fos per a nosaltres, mentre que el de Mataró per a la UGT. Van sortir de la dictadura units a la base social, però l'error de CCOO crec que va ser pensar en la unitat sindical com si fos un fetitxe, sense considerar que podia donar-se la divisió. No es van esgrimir arguments ideològics perquè hi hagués divisió entre CCOO i UGT, sinó que es va parlar de la tradició.
Nosaltres sempre vam tenir una idea mitòmana o romàntica de la unitat sindical, i allò no podia ser perquè hi va haver interessos internacionals per part de la socialdemocràcia, que volia organitzar aquí el seu propi sindicat. A la primera convocatòria d'eleccions sindicals, CCOO va escombrar, mentre la UGT estava en contra de la figura dels enllaços sindicals. Nicolás Redondo acabaria reconeixent alguns anys després que s'havien equivocat en aquesta qüestió.
Continua sent útil el model basat en les seccions sindicals i els comitès d'empresa, tenint en compte que hi ha organitzacions que decideixen no signar acords perquè saben que després això els dóna rendiment a les eleccions sindicals, encara que això representi no mullar-se mai?
L'empresa és un subjecte global, perquè exporta a qui els ho demana, i és afectada pels tumults de la globalització, mentre que el comitè d'empresa és per definició un subjecte autàrquic. Diem que la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) és un sindicat de classe i nacional, i crec que això avui és irrellevant. Penso que s'hauria de definir com un sindicat global, i sé que això és molt dur dir-ho. Quan veig que han passat els anys i que l'economia ha canviat cap a un model global, l'empresa és global, però el sindicat continua sent local. Podríem dir que el sindicat s'ha anat anquilosant en el seu caràcter "provincià" i "aldeà", i això ho demostra des de fa temps Isidor Boix, que no deixa de parlar de vagues de grans multinacionals a diferents llocs del món: a l'Índia, a Canadà, etc. I les internacionals sindicals no hi fan res.
No hi va haver ningú que defensés més que jo els comitès d'empresa, enfrontant-me a companys com Rodríguez Rovira o Paco Frutos. Aquell debat, però, el vam guanyar amb el suport d'altres dirigents com Carles Navales, Pere Caldes o Antonio Garcia de la Siemens, etc. La meva opinió és que qui havia de negociar a l'empresa era la secció sindical: a la Pegaso, a la Seat, etc. Aleshores em vaig treure de la màniga una cosa que Antonio Gutiérrez, secretari general de CCOO d'Espanya, no va arribar a aplicar, com va ser el codi de drets i deures de la petita i petitíssima empresa. Aleshores ens vam inventar pamplines com que hi hagués un alliberat per a tota la zona, etc. El que no pot ser és que nosaltres intentéssim mantenir un subjecte que no podia defensar els treballadors perquè era autàrquic i local en una autonomia d'un estat nació. I és clar, això significava un maldecap molt gran per als dirigents sindicals.
Quina era la relació entre CCOO i el PSUC durant la dictadura? De què parlem quan ens referim a la independència sindical?
Es tracta d'un tema recurrent del qual s'ha parlat de manera poc formal, poc seriosa, segons la meva opinió. Avui ja no parlem d'aquestes relacions entre el Partit i el Sindicat, bàsicament perquè no hi ha Partit. Per tant, no hi pot haver aquestes relacions, i amb la UGT passa igual. El PSOE es desplaça cap a una política de centre perquè les circumstàncies internacionals l'obliguen a això, i això el distancia de la UGT, que gelosament ha de continuar perseverant en la independència. Com és l'hora de les sorpreses, diré que sempre he valorat més la independència de la UGT que la nostra, perquè per a nosaltres era relativament fàcil ser independents del PCE, que en el seu millor moment tenia 23 diputats al Congrés, i no tant la UGT del PSOE, que en va treure més de 200 el 1982. Explicaré una anècdota perquè se m'entengui, que a més va tenir lloc a Mataró el novembre del 1988: quan va ser el centenari de la UGT i va visitar la ciutat el seu secretari general, Nicolás Redondo, vaig ser rebut de manera molt hostil per part dels regidors del PSC, i fins i tot vaig haver d'avisar el servei d'ordre per dir que m'estaven insultant. Aquest era l'ambient que existia.
Recorda algú qui dibuixava la política econòmica del Partit en aquells temps? Érem nosaltres, CCOO. El PSUC tenia per exemple Toni Montserrat, però nosaltres teníem un gran planter i la política econòmica la va dictar sempre Comissions. Quin sentit tenia aleshores parlar de corretja de transmissió en política econòmica? Cap. Perquè després hi ha un element del qual no se n'ha parlat: quan hi va haver eleccions municipals el 1979 el Partit es va emportar els 350 millors quadres del sindicat. Si això no s'hagués fet, l'escissió del 1981 no s'hauria produït i amb Comissions no hi hagués hagut cap problema. Però la veritat és que ens van deixar amb la rereguarda. Però és clar, jo no podia dir a aquells nois que no podien ser regidors dels seus pobles, perquè allò semblava més important que quedar-se al sindicat. Però temps després em vaig venjar, perquè quan el partit va necessitar gent com per exemple Coscubiela els vaig dir que no, que es quedava a CCOO. Què hi va haver de corretja de transmissió? Que la política econòmica era cosa nostra: la política fiscal, la relacionada amb el salari mínim, la Seguretat Social, etc. A la resta d'àmbits, que s'apanyés el partit.
Temps després de deixar la secretaria general de CCOO de Catalunya, va fer el pas a la política institucional, com a diputat al Parlament a les llistes d'Iniciativa. Què recorda d'aquells quatre anys que van suposar el final del Pujolisme?
Sí, això va ser quatre anys després de deixar la secretaria general del Sindicat, el 1999. Rafael Ribó ja m'havia insistit constantment perquè fos diputat al Congrés anys enrere, a l'última etapa de Felipe González com a president del govern. A través de Jordi Guillot, Ribó va demanar a Pere Portabella i a Manolo Vázquez Montalbán que em convencessin per substituir Ramon Espasa, que llavors era el cap de files a Madrid, i amb qui per cert sempre vaig tenir una relació excel·lent. I va arribar un moment en què em vaig cansar de tanta insistència. Un dia van venir a buscar-me al Sindicat, a Via Laietana, per anar a dinar, i els vaig dir: "vosaltres creieu que deixaré aquest palau -en referència a la seu de CCOO- per anar-me'n al Partit?". Espasa no estava al corrent d'aquella operació, em vaig adonar en un acte amb motiu de l'Onze de Setembre d'aquell any en què la seva dona, Carme Sans, se'm va acostar per retreure'm el que suposadament estava tramant a les esquenes d'Espasa, quan jo no havia tingut absolutament res a veure. Quan vaig acceptar finalment per anar de número 2 a les llistes al Parlament de Catalunya, ja va ser anys després, el 1999. Però sí és cert que Ribó m'havia creat un problema de consciència, en el sentit següent: "amb tot el que m'ha donat aquesta gent, amb tot el que m'han defensat, no els puc dir que no".
Vaig estar de diputat a l'última legislatura de Pujol com a president, entre el 1999 i el 2003, en què Maragall havia guanyat en nombre de vots les eleccions. Al grup d'Iniciativa estàvem Rafael Ribó, Joan Boada, Bet Font i Dolors Comas d'Argemir, a més d'un servidor. Vaig decidir que em volia anar a meitat d'aquella mateixa legislatura, quan vaig saber per la premsa que s'havia decidit que Iniciativa demanés l'ingrés als Verds europeus. En aquell moment vaig pensar que potser feien bé de demanar-ho, perquè segurament era l'única sortida, però aquells no eren els meus. En una conversa amb Joan Boada recordo que vaig plantejar-li la possibilitat de deixar l'acta de diputat, però em va convèncer perquè seguís. I així, fins al 2003.
Creu que CCOO i el PSUC van jugar un paper important en la integració de la immigració dels anys cinquanta i seixanta i en la formulació d'aquell famós lema de "Catalunya, un sol poble"?
Fa temps que intento investigar quin és el fil conductor del debat que va portar el PSUC a parlar de la integració de l'enorme massa d'emigració dels anys cinquanta i seixanta fins a aquell apotegma de "Catalunya, un sol poble". Hem d'entendre que al PSUC no existia un gran corpus teòric que portés a relacionar in itinere la integració a Catalunya. Quina va ser la clau llavors? Sota el meu punt de vista, la construcció d'una classe obrera a Catalunya anterior al PSUC i a la Guerra Civil, i com aquesta classe obrera va anar creant una nova germandat social entre els uns i els altres, no exempta de polèmiques. Pasionaria explicava que a les mines del seu poble, al País Basc, hi havia una pugna entre els treballadors bascos d'origen i els aragonesos que hi treballaven allà. Allò estava presidit perquè els encarregats fomentaven la competitivitat entre grups, i els aragonesos cantaven fins i tot jotes si aconseguien treure més carbó que els bascos, i és clar, això després comportava discussions a les tavernes. Hi va haver ressentiment? Sí, però no es va trencar l'espina dorsal de la "conllevancia" o la bona relació.
Recordo que, portant poc temps vivint a Mataró, em va convidar a dinar a casa seva Pitu Moragas, company de lluita sindical. Jo encara no tenia l'educació convencional de portar a la casa on et convidaven un ram de flors o una ampolla de vi, i m'hi vaig presentar a cos gentil. Aleshores vaig veure que em servien una Xibeca, un vermut, musclos, patates del xurrero, i després paella per menjar... Quan vaig sortir de dinar d'aquella casa vaig comprendre que allò era un fet antropològic positiu. El PSUC això ho va cuidar, o més ben dit, no li va importar l'origen de les persones. Però vaja, crec que és una mica petulant dir que això ho va crear el PSUC en solitari. A Comissions Obreres tot es donava amb gran naturalitat, perquè com que hi havia una reivindicació que ens unia, no importava si qui tenia al costat era d'aquí o d'allà, allò important era unir-nos per demanar el que ens corresponia.
Què recorda dels anys de la Transició, ara que sembla que des de determinats sectors es posa en dubte el paper de les organitzacions antifranquistes, argumentant que van cedir massa? El seu amic Manolo Vázquez Montalbán parlava d'una correlació de debilitats...
El que sempre he dit és que cal diferenciar dues coses. Primer: si parlem d'un debat acadèmic, no hi ha solució possible. I segon: si el debat és polític, l'única solució la portarà el temps, que anirà fent aprendre a uns i altres els errors de la part que podria haver fet suposadament més i els que podrien haver fet menys. Com dic, si la clau és política, paciència, no hi ha cap altra solució.
Què va representar per a CCOO passar de moviment sociopolític a sindicat legal?
És cert que durant la dictadura no érem legals, però la veritat és que no fèiem vida extralegal. Quina diferència hi havia entre reunir-nos a la seu del Sindicat Vertical o després fer-ho al local de CCOO al carrer Amàlia de Mataró? Quina diferència hi havia entre negociar amb el jurat d'empresa o després amb el comitè? La manifestació que em va donar la confiança que s'havia obert una etapa que ja era imparable va ser la reacció del poble de Madrid als assassinats dels advocats del carrer Atocha, el gener del 1977. Allà ja no hi havia marxa enrere. El sindicat es va legalitzar a l'abril del mateix any.
Vostè va ser secretari general de CCOO de Catalunya entre el 1976 (si bé les liderava des del 1972) i el 1995. Quina creu que va ser la principal fita d'aquella etapa al capdavant del sindicat?
El més destacat de la meva etapa crec que van ser les conseqüències de la vaga general del 14 de desembre de 1988: Proposta Sindical Prioritària (PSP), llei de seguretat i higiene a la feina, més consideració cap al sindicat, respecte cap a un subjecte que quan s'ho proposava era intimidant, etc. Perquè avui el sindicat no és un subjecte intimidant i nosaltres sí que ho érem. Respectuosament intimidant.
Com poden lluitar avui els treballadors en el model econòmic actual, en què no se sap realment qui és el patró?
Jo crec que sempre hi ha un subjecte que pots identificar com a contrapart. Potser no la veus, però sí que veus la nomenclatura, perquè hi ha "managers" que tenen més poder que el propietari. És un mite que la classe obrera no tingui contrapart, el problema és que de vegades no la volem veure. L'obsessió no hauria de ser identificar la contrapart, sinó els treballadors que no estan organitzats.
Una altra anècdota: recordo fa molts anys un sopar a casa de Montserrat Roig i Quim Sempere on hi havia present l'historiador Eric Hobsbawm, que ens explicava que l'element d'identificació de la classe obrera al segle XIX era la gorra. Doncs mira, un dia, veient passar la processó de "la Greñúa", la verge de la Misericòrdia del barri del Realejo de Granada, la imatge popular per excel·lència, em vaig adonar que l'element d'identificació de la gent que hi havia era el xandall. El xandall! I per què explico això? Perquè la classe obrera s'ha mitificat en excés, aquí hi ha un dels problemes de l'esquerra. "Amb el que vam ser, i ens van dir que ens menjaríem el món sencer, i mira el que som...".
Per concloure: algun apunt sobre la situació política actual?
Mentre el Partit Popular tingui la mateixa actitud que ara, estarem empantanegats. El PP s'ha convertit en un enorme sac de cometre errors. Fa unes quantes setmanes parlaven d'una moció de censura contra Pedro Sánchez... Es fiquen amb Teresa Ribera, fracassen però alhora la fan més popular. Amb aquesta bronca l'han realçat i han provocat un crist al Partit Popular Europeu. No se n'han adonat que qui ha provocat tot això ha estat Weber, que és qui ha sortit guanyant, i el pobre Feijóo no sap com sortir de l'embolic. El PP té una triple crisi: una crisi de representativitat provocada per una crisi de lideratge, una crisi de projecte i una crisi d'implantació. I qui surt guanyant a causa de la poca traça de Feijóo és Vox i Ayuso.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta
Comentaris (2)