Capgròs
‘Bona nit, Pau!’ és el nom del primer conte que la mataronina Marta Pedrico Paniagua acaba d’editar. L’edita Babidi-bú i suposa el debut d’aquesta periodista amb un llibre que parteix d’una situació real i, sobretot, planteja més una opció, una manera i una filosofia que no pas una solució ni cap vareta màgica. Amb el traç de la mexicana Anahí Echevarría, Pedrico planteja una mena de passeig pel bosc i el món, amb els diferents animalons d’exemple, per tal que el protagonista no s’angoixi ni per haver d’anar a dormir sense fer pit ni per cap altra situació. La Llibreria Maresme va acollir el passat dia 1 la primera presentació d’un volum en el qual aquesta antiga companya de feina del qui l’entrevista ha volgut compartir una manera d’entendre la relació entre la canalla i els seus pares en aquest món nostre de cada dia.
Com arriba el dia que decideixes escriure un conte?
Aquesta història està escrita de fa uns quatre anys. No recordo ben bé el moment però ve de quan vaig deixar de donar-li el pit a en Pau, el meu fill. Vam fer pit fins als dos anys i mig, primer traient-li de dia i després de nit i hi ha un moment en el que veus que el teu fill quan veu que no té pit a la nit es transforma quasi en un altre ésser, com un home-llop. En Pau s’exclamava i es preguntava que com s’ho faria i vaig pensar que tenia raó en una cosa: no li havia explicat abans ni el què ni el com. A partir d’aquí vaig començar a pensar com ho hauria pogut anticipar, com l’hauria pogut ajudar i vaig anar muntant una història al meu cap i va arribar un dia que, ja embarassada de la segona filla -la Marina- i de vacances vaig quedar-me sola a casa i ho vaig escriure a raig. Amb una tarda.
Tenim la història. Quan la fas servir?
A mi sempre m’ha agradat escriure, inventar, imaginar. Vaig escriure-la i va quedar a l’ordinador durant temps. De tant en tant la mirava però quan la Marina va ser gran els hi vaig començar a llegir, amb l’Ipad. Amb la meva filla va ser diferent perquè vam poder-li anticipar que el pit s’acabaria, que igual que el seu germà i en Pau del conte no en feien, etcètera. I realment ens va ajudar.
És un conte només per a deixar el pit?
No. És una història que pot servir per a altres moments. És un viatge d’un nen amb la seva mare: ell té una inquietud, li explica a ella i la mare l’escolta i l’ajuda a buscar una resposta. Aquest procés aplica aquí i a moltes altres punts i situacions i segurament no només a nens petits. Són situacions universals.
La clau és la paciència?
Jo no tinc cap intenció d’alliçonar ningú com ha de fer les coses. Explico un recurs de com es poden oferir al fill o filla diferents sortides. El món no s’acaba, trobaràs una solució i el millor que es pot fer amb un neguit és compartir-lo perquè hi haurà algú altre que et pot ajudar a anar a buscar la solució. Per mi el principal valor del llibre és parlar de la complicitat entre mare i fill i com els dos parlant i ajudant-se solucionen el que faci falta.
Com arriba a llibre aquesta història que llegies de l’Ipad?
S’hi arriba amb la suma de molts factors. Un dia em vaig com enfadar amb mi mateixa retreient-me que no podia fer que tingués idees i projectes i que no els portés a terme. Tantes idees sense executar no podia ser i vaig pensar en la història, en intentar-ho. El primer que vaig fer va ser ensenyar-lo a la meva mare i la meva cunyada i a les dues els va encantar. Vaig pensar que volia provar-ho i vaig començar a parlar amb editorials. Fa dos anys, amb la primera editorial que em va dir que sí, vam començar a treballar.
Com arribes a la il·lustradora Anahí Echevarría.
L’editorial té diferents il·lustradors i des del primer moment que vaig veure com dibuixava me’n vaig enamorar. Té un punt mexicà, el dibuix, trobo i és quelcom que m’agrada. Pels colors, per les formes, per l’univers. Té una traça com mística que fa que tot sigui com una història amb un punt oníric. Ens encaixava a la història, a mi i a en Pau. Per tant, ella: l’Anahí. Li vaig demanar que el protagonista no fos una representació del meu fill però sí que tingués elements com pot ser el cabell llarg o les plomes d’indi, que a ell li agradaven i que també pot remetre als asteques mexicans. Aquest llibre és com un regal per a ell. Amb els personatges ens assemblem perquè va veure fotos i s’hi va inspirar. Li vaig demanar que tot i que la història passi de nit volia que tingués llum i color. I sí. El procés ha estat molt maco, hi he pogut posar cullerada i el resultat crec que és molt bo.
Hi ha un detall: la mare està embarassada de la segona filla.
Quan surt la mare de cos sencer se li veu panxolina, sí. Li volia fer aquesta picadeta d’ull a la meva filla petita però a més és un detall real: quan vam fer aquest procés de deixar el pit amb el meu fill jo ja estava embarassada. Tinc la sensació que les mares embarassades només surten als contes quan tindràs una criatura i durant l’embaràs passen moltes altres coses. Si la mare està embarassada mentre li passen coses al fill gran, naturalitzo que ho està i que fa el procés en aquest cas amb en Pau.
Has sorprès desvelant-te com a autora de contes?
El procés l’he mantingut en secret. Ho sabien els meus pares, el meu germà i el meu marit. Els meus fills ho van veure quan van arribar les caixes. De moment la rebuda és molt positiva entre gent propera. Fa il·lusió poder imaginar que algú a casa seva tindrà un moment d’intimitat agradable i bonic gràcies al meu llibre. Això m’emociona.
Vols mostrar un model de mare?
Simplement exposo un recurs que jo duc a terme: la recerca de respostes pausades, al seu temps, davant de situacions que puguin inquietar. Però alhora quan en Pau es va desesperar no vaig reaccionar així. Posar temes sobre la taula abans que es donin sempre és recomanable però no és cap solució màgica. Si algú hi troba un recurs, millor. Jo sempre he tingut un món imaginari molt gran i amb els nens he recuperat molt. Tenir fills ha estat recuperar el record de jugar: he jugat més amb ells que jo de petita. Aquest llibre surt d’estar molt immersa en el seu món, escrit quan podia estar molt més amb ells i podia abaixar el ritme. Són recursos, insisteixo, no consells. Llegir contes sempre és bonic i de tots en pots treure algun aprenentatge.
Mataró és prou amable amb la canalla?
El món no ho és. Jo crec que cal preservar la infància dels nens i nenes i en general els aboquem a un ritme massa alt que és el ritme dels adults. Perquè no hi tenim més remei o no tenim més recursos, segurament. Però ho fem. Els fem créixer molt ràpid, els hi donem moltes obligacions, els fem passar massa hores fora de casa. La canalla que es queda a dinar a l’escola, per exemple, és com si fessin una jornada laboral. Tenim els nens cansats, esgotats i massa ocupats. Jo vaig tenir la sort de poder demanar una excedència quan van néixer els meus fills, que és quelcom que no tothom pot fer i crec que és molt positiu per a ells. Als parcs infantils sols hi ha gossos i els nens de cinc a sis de la tarda. Jo dins de com funciona el món intento mantenir bombolletes i defensar que els nens són nens, que tenen un altre ritme i que han de poder jugar, anar poc a poc i no estressar-se.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta
Comentaris