Pilar González-Agàpito recupera en un llibre la memòria de la Plaça Xica

Quan en Teófilo González va arribar de Les Hurdes a Mataró, durant la postguerra, només portava un grapat d’olives de la seva terra. A la botiga ‘les mateues’, de la Plaça de Xica, li van deixar un racó al taulell per poder-les vendre. Amb els diners aconseguits, va poder comprar més olives. Així va poder sobreviure en temps difícils i posar les bases de la que seria la seva futura botiga, Les olivetes, un dels comerços que va ser més popular a la Plaça Xica i amb el que Gonzàlez va poder assegurar-se un futur. Ara, la seva filla, l’exregidora socialista Pilar González-Agápito, ha decidit recuperar aquesta i altres històries de les botigues i famílies de la plaça on va néixer i créixer, i les ha recollit en un llibre auto-editat que porta per títol ‘La Plaça Xica, un petit món’. El llibre es presenta  dijous, 20 de juny, a les 19h, en un acte al Col·legi d’Aparelladors.

Pilar González ha treballat durant dos anys en aquest llibre que retrata el món que ella mateixa va viure de petita. “La plaça Xica era el meu àmbit de joc, el meu carrer. En tenia una percepció de nena i volia confirmar si els meus records eren certs o no”, explica l’autora, que també ha volgut “deixar constància de l’ambient que es vivia en aquesta plaça”. Per això, es va plantejar un llibre que recuperés la memòria de botigues històriques de la plaça, moltes de les quals ja han desaparegut per donar pas a un nou perfil de la Plaça Xica. Avui aquesta zona concentra una variada oferta de bars de copes i restaurants, però durant els anys 60 –l’època en què s’ha centrat González- la vida a la Plaça Xica estava marcada per l’activitat de les botigues i el mercat ambulant.

Els botiguers i les estratègies comercials
L’autora s’ha fixat especialment en la organització dels comerços de la plaça, en les iniciatives dels botiguers i les seves estratègies comercials, ben diferents de les que s’apliquen avui en dia. Per documentar-se, s’ha entrevistat amb els protagonistes directes i, quan no ha estat possible, amb els seus descendents i altres veïns de la zona. D’aquesta manera, González ha pogut accedir a un nivell de records més personals i íntims que enriqueixen el llibre amb les històries, no només de les botigues, sinó també de les famílies i les persones que van viure a la Plaça Xica.

L’autora s’ha centrat en un espai molt limitat, que va de l’actual farmàcia de la Creu Blanca fins a l’edifici de la Peixateria (l’actual zona de Can Xammar estava tancada en aquell temps). Assegura que ha intentat fer un retrat amb la màxima “objectivitat i distància” i ser respectuosa amb les històries que li ha confiat la gent que ha entrevistat, entre les quals no hi falten embolics de faldilles i altres anècdotes sucoses. Gonzàlez destaca especialment la satisfacció que li ha suposat recuperar expressions i frases fetes  que han caigut en desús, com per exemple, la que assegura que “parlar malament fa home”. I remarca que, sobretot, ha volgut deixar testimoni dels petits detalls, la senzillesa i la quotidianitat que van marcar una època en el petit món de la Plaça Xica.