A la Fira de Mataró, el látigo és el principi i final de totes les coses

Poques coses hi ha més persistents en el temps que el Látigo. Aturada obligada a la Fira de Mataró des dels seus inicis, és el lloc on conflueixen totes les famílies i generacions, perquè en el fons, si la fira sobreviu és per ser molt nostra, com passa amb Les Santes i com no va passar amb la Festa al Cel. El Làtigo és el principi i final de tot. On els més petits primer pesquen aneguets i de cop es fan més grans del compte, i on els grans ja miren amb por les caigudes lliures però el Látigo els fa sentir vius per dins.

El Látigo és vintage, però sobretot és boomer. Els colors de l’atracció recorden a un pirulo tropical, darrera de cada cabina hi ha les anelles dels Jocs Olímpics com la Barcelona que mai oblida el 92 i quan està a punt d’arrencar, sona un sorollet que és exactament el mateix que escoltaves al Pryca quan un nen s’havia perdut. Són quatre euros per persona, però deu ser de les que més ajustades es troben en relació qualitat-preu. Per alguna cosa segueix després de tant de temps.

Longeva també és l’atracció del Tren de la Bruixa, encara que de bruixa els dos ganàpies amb mascareta de Halloween que van molestant amb pistoles d’aigua i petites escombres no en tenen gaire. Però als petits els agrada intentar treure-li l’estri (et donen un tiquet gratis) i als grans no els atabala gaire. Seguint amb l’estètica retro, la veu en off que arrenca el tren et diu un ‘Bienvenidos’ que ens recorda a una cançó de Paco Pil, fet que ens fa plantejar si potser el que és boomer no és la fira, sinó la mirada. 3,5 euros per cap dol quan els infants no volen pujar sols, i la realitat és que hi ha una franja d’edat ínfima en la qual nens i nenes els crida l’atenció i poden pujar-hi sense els pares. Cal aprofitar aquesta forquilla si no vols que se’t dispari la inversió.

La fira entre setmana és agradable, perquè no hi ha gaire gent i es pot passejar tranquil·lament. A diferència de l’any passat, ja no hi ha restriccions d’accés i la primera benvinguda és la clàssica paradeta de varietats. Molts es fixen en els núvols de sucre, però aquí defensem el coco. Abans de tenir botigues amb eco-coses, de coco només se'n menjava a la Fira, i això també és una tradició que cal preservar.

Fruita tropical en mà, Tren de la Bruixa superat i Látigo venerat, no falten les parades de punxar globus, de disparar amb escopeta (de fira) i els camells, imprescindibles per guanyar algun peluix. El truc està en tirar suau i centrat, buscant que si no fas forat vermell, sempre caigui al blau. Si tens el canell calent com un triplista de l'NBA, ets l’heroi dels teus fills per una estona. Són molts anys entrenant, els hi dius.

No hi ha gaires sorpreses més. Les atraccions d’aigua es mantenen com en els últims anys, i si vas a la zona alta, saps que no és lloc pels més grans ni pels més petits. És per l’edat aquella rebel que vas amb els amics, que puges a les presons que volen alt i a les versions passades de voltes de les atraccions de sempre. Un espai que té el seu target però que queda lluny de qui llegeix aquestes línies, segur. Hi trobem a faltar una muntanya russa de primera i la nòria. Potser ja no estan de moda, tot i que el que no s'esgota mai és el Montroy, inamovible en estètica i on molts infants esperàvem a que els pares acabessin de fer la seva visita de rigor, normalment com a tret de sortida abans d'anar a les atraccions.

Tornant cap avall, queda el Pop Pirata, que gira sobre el seu eix però cada pota fa girar a la vegada les cabines que hi té enganxades, fent unes el·lipses que bé podrien servir per explicar astronomia de forma senzilla. Torna a ser d’aquelles atraccions intermitges, que no tenen la intensitat del Saltamontes i el seu efecto Megatrón, però que et fa sentir com quan a Port Aventura et deixen pujar a l’estampida perquè no tens alçada per fer-ho al Dragon Khan. A destacar l’estratègia de preus del Pop: 12 euros tres tiquets, però 14 si en són quatre. Algú entén per fi que a vegades els pares i mares pugen per evitar desgràcies, no per divertimento.

Perquè el preu és objecte de debat. Si et trobes algú, et diu que tot és caríssim (tot i ser com l’any passat). I la veritat és que no ajuda que, en una nòria infantil de 3 metres, t’animin a pujar amb els teus fills per megafonia però a la guixeta posa ben gran "todo el que sube paga". És evident que si la fira no és rendible econòmicament, a la vida res ho deu ser.

La fira de Mataró és com sempre, amb trampes constants perquè els petits hi caiguin i els pares paguin, amb joves de més de 14 i menys de 20 pensant-se els reis del mambo -si es veiessin des de fora-, amb llaminadures extremadament grans i cares (fins a 2,5 euros) i amb la sensació que amb un dia ja n’hi ha prou, i que el cap de setmana vinent, que t’hi portin els avis, filla. Encara està oberta fins aquest diumenge, dia 12, i la veritat és que, malgrat tot, s’hi ha d’anar. No deixa de ser la nostra.