Arengades rovellades, molt més que sardines salades

Les arengades són un dels elements que amb unes quantes dècades i generacions, ha passat d’aliment quotidià a anècdota, d’acompanyant obligat del nostre pa de cada dia a opció excepcional o heterodoxa. Quan un passa per davant d’una bacallaneria i les veu dins del cèrcol totes disposades en perfecta sincronia circumferencial fins i tot pot creure que les arengades són un element d’atrezzo, una mena d'esnobisme visual urbanita. I no. Potser cal reivindicar-les.

Com bona part dels preceptes gastronòmics associats al calendari, una mescla de motivacions entre rituals, religioses, consuetudinàries, econòmiques i socials fan un embull amb les seves arrels en hàbits més o menys estesos. Un d’aquests, precisament en temps de Setmana Santa, ens remet a les arengades. Però ni molt menys se’ls ha d’adjudicar, a aquestes sardinotes, cap lligam amb aquestes fulles del calendari. D’arengades n’hi ha i se'n pot menjar en qualsevol moment de l’any perquè per alguna raó són una conserva en sal, en salaó, perquè puguin estar en plenitud quan hagin de fer falta. Sigui un dia Sant o el més normal i corrent. Tant li fa. El fet és però que en temps de certa abstinència, forçada o volguda, en aplicació de màximes quaresmals l’arengada guanya anomenada. Les arengades rovellades, juntament amb les mongetes i el bacallà conformen la trilogia gastronòmica associada a les set setmanes d’abans de Pasqua, ni que sigui en la dita. I una cosa du a l’altra.

De la mateixa manera que sempre s’ha sentit a dir que per Divendres Sant (pels descreguts, el que ja surt en vermell al calendari) no s’ha d’escombrar a casa o faríem sortir formigues, esmorzar arengades rovellades s’escau en un dia de quietud predominant. Un dels dies més mandrosos de l’agenda anual, Divendres Sant. Una jornada confinada fins i tot quan no n’estàvem. Sigui feta o volguda l’associació d’idees amb el dia o no, el que sí que es pot dir de l’arengada és que és un peix que fa de bon esmorzar. De senyor esmorzar fins i tot. Feta a la brasa, acompanyant el pa amb tomàquet. Exigint el rajolí de vi, si se n’és consumidor.

De fet, l’anomenada de l’arengada ve associada al fet que durant temps era la font de proteïna més barata i assequible, si es vol més popular per obligació. D’això la mala premsa que l’associa amb temps en què no es podia escollir massa res. En classes i famílies on la menja era escassa i poder triar una excentricitat dels qui més tenien.

Velles conegudes 

De les arengades, abans d’entrar-hi més, també n’hem d’aclarir un sobrenom, desxifrar-ne la identitat i desfer una mala associació d’idees. En primer lloc, el sobrenom estès: les arengades molta gent els hi diu Guàrdia Civils perquè se solen menjar per parells, de dues en dues, que és com patrullaven sempre els agents de la dita benemèrita. La identitat: les arengades són sardines? Sí. Ni més ni menys. Sardines de mida grossa que són conservades en salaó i que per tant poden aguantar el pas del temps. Del color que van adquirint feta la tècnica de conserva en surt aquest ‘rovellades’ com a cognom de pronúncia quasi obligada. L’error més comú: confondre-les amb l’areng, un altre peix. L’areng ve del nord i és ben diferent. La confusió és ben habitual perquè l’areng també es conserva en salmorra. La traducció al castellà, a més, sembla feta especial perquè no l’encertem. 

Una cosa curiosa en clau mataronina de moltes de les arengades que podem trobar és que un dels llocs on la pesca i conserva és més important és Isla Cristina, la població de Huelva tan associada en els seus orígens a pescadors mataronins que hi van anar a parar. Menjant arengades, també enfilem el fil històric que uneix dues localitats tan diferents i allunyades l’una de l’altra. 

El ritual d’aixafar-les

Què tenen d’especials, doncs, unes sardines grosses i salades, que anomenem arengades rovellades que suscitin un cert interès entre militant i reminiscent? La manera de desescatar-les i treure’n la tripa les converteix en un element curiós, un ritual que pot semblar estrambòtic o tronat però que no falla. Per menjar l’arengada s’ha de prémer fort, embolicant-les amb paper de diari, perquè així les escates qui queden enganxades i també espolsa la tripa. Un sistema que sembla patentat per algú que ben bé funcionés pel boc gros. Una persona clarivident. La millor manera de premsar l’arengada és amb el marc d’una porta. 

Posem l’arengada al marc de la porta i la tanquem fins que queda ben premuda. Llavors, en obrir, el propi paper de diari s’haurà endur l’escata i el peix quedarà net (ep, amb espines, clar, però sense tripa) a punt per anar a la brasa, a la paella, com la vulguem fer. Una manera sensacional de combinar és amb ceba (tendra, per Setmana Santa tot tendre, sempre s’ha dit) que podem escalivar o daurar.

Després serà qüestió de desfilar i combinar amb el pa amb tomàquet. Els més delectosos del gust diuen que també amb raïm, però ara no n’és pas temps. Vi de grau per fer anar avall i notarem la força de l’arengada corrent organisme endins. I se sabrà perquè quan només es podien menjar arengades, aquest era un esmorzar habitual. Del d’agafar empenta per a tota la jornada. 

Amb el pa amb tomàquet, en format esmorzar, l’arengada té el punt antic o ancestral. Si es vol rupestre, fins i tot. Però l’arengada és molt més que l’element catàrtic d’un esmorzar d’alè i digestió. Hi ha autèntiques delicatessens de plats juganers que prefereixen la versió en salaó de la sardina, que juguen a triomf segur en algunes tapes, un trinxat, amb cigrons, un confitat, una esqueixada, un contrast amb amanida i oliva negra o tantes altres idees com s’hi vulguin trobar. L’arengada no és l’element preciosista de reclam de dins la caixa rodona. Era molt i encara avui pot ser una gran companya de peripècia gastronòmica.