La clara, la companyia imprescindible en plena canícula

Hi ha vegades que sembla que ens haguem d’amagar d’allò que ens agrada, com si fos una petita vergonya o ens manqués criteri per tenir el gust que tenim. D’entre la nodrida legió de cervesers amb paladar selecte i olfacte per allò més refinat, sovint és fàcil de trobar-hi el fill de sons pares que alça la veu i proclama que “si t’agrada la clara és que no t’agrada la cervesa”. Si no has tingut l’oportunitat que cap conegut te l’hagi dita, doncs millor. Millor i més feliços tots. Però el patró es repeteix i com que tot el que és dolent es contagia, potser el següent divendres ja seran dos els elements de la colla que proferiran aquesta sentència. Deixem-los de banda, que avui i aquí parlarem i defensarem la clara.

La clara, la combinació entre cervesa i llimonada, té l’encant original de tots els invents casuals. Diu la llegenda, que sembla que va de veres, que en una taverna alemanya on davant l’allau de ciclistes assedegats l’amo patia per si les reserves de cervesa no eren suficients i va començar a barrejar-la amb llimonada. L’èxit fou instantani i d’aquesta anècdota fa un segle en ve l’hàbit i el gust per prendre clara. Una altra cosa divertida de la protagonista és la de noms diferents que rep, des de per Tarragona on li diu xampú a les radler o shandy de les marques comercials espanyoles. Un exercici divertit és, quan vas per l’Estat, demanar-la específicament “una cervesa amb llimonada, sisplau” i que llavors et diguin com es diu a cada lloc.

Dèiem que la clara pot tenir un cert desprestigi als altars del cervesisme, si és que existeixen, però aquest fet té poca importància. En un racó de món com aquest i en una època de l’any com aquesta, poques rivals poden complaure tant a l’assedegat com una clara, en got, gerra o a galet, des del porró. Una clara fresca que afegeixi a l’elixir de la civada fermentada l’acidesa fresca de la llimona. Als que ens agrada de valent per apaivagar la set desesperada de l’esclat de xafogor d’ara ens costaria molt trobar una millor companyia en temps de canícula. Quan un declara l’amor a la clara no ho fa amb tòpics com l’anunci de la marca més coneguda, que ens ensenya un pelacanyes corrent arran de mar com si fos la gran cosa. Simplement adorem la clara perquè ens reconforta. Perquè ens propicia un moment de refugi sensorial. Fa anys un distribuidor de cerveses va dir que en pocs llocs hi havia un consum tan alto de clara com a Mataró per Les Santes (quan eren Les Santes, no això d’ara) i la raó és senzilla. La canícula apreta i si es pren alguna cosa és bàsicament per no gripar literalment.

La millor clara en cinc passes

Preparar la clara és la cosa més fàcil del món, però també té la seva gràcia de descriure allò que tothom ja sap

1. Escull una cervesa. Que sigui clareta i lleugera, tipus lager o pilsener (les que dominaven quan de cerveses no n’hi havia tantes) o fins i tot una de blat. Ah, sobretot: millor si és de tirador i si no es dona la circumstància que sigui freda. Freda de debò. Molt freda!

2. Agafem la llimonada. Hi ha versions per tots els gustos, com qui prefereix fer-se-la casolana per evitar el redoble de gasos, que sempre haurem de saber gestionar. Hi ha llimonades de marca més dolces, d’altres més àcides. Que vagi a gust. També diria que hi ha autèntiques marques absolutament “no-t’hi-fixis” que són creades únicament per fer clara a preu barat.

3. L’ordre: primer la llimonada. Ja que hi som, no ho fem de qualsevol manera. No la xarbotem, posem-hi una mica de cura. Que no perdi el gas. Llit proporcional de llimona. Si anem amb porró fem servir la neurona i pensem en la seva forma.

4. Després la cervesa. Una mica més de cura, ja traurem l’animal quan sigui torn de mamar. Que faci l’escuma justa. Diuen que la cervesa sempre ha de tenir entre un i dos dits per tal que no s’oxidi però mai se sap si aquestes teories són certes o d’algun ximple amb ínfules d’enginyer. Per si de cas, fem-li cas i disposem la cervesa sobre la llimona.

5. Les proporcions. La mare de les batalles. Deixem-nos guiar pel gust (o fins i tot per les reserves que tinguem) més que no pas pels que vagin d’evangelistes i entonin que “la clara de debò és així”. Una proporció de 40% de llimona i 60% de cervesa es pot aproximar al que seria un estàndard. 

Variacions que ens la poden fer millorar

Amb granissat de llimona: En vam parlar ja la setmana passada i encara és més ideal en l’actual hostilitat climàtica. Si substituïm la llimonada per granissat, el resultat ens quedarà més dolç i fred. Més refrescant. Una mena de “efecto Megatron” de les begudes, descàrrega de frescor.

Amb cervesa doble malta: Se suposa que la clara es fa amb cerveses lleugeres, però hi ha qui opta per servir-la també amb varietats més carregades. El resultat és suggerent però també cal que siguem conscients del salt qualitatiu pel que fa a grau, que no ens estomaqui.

Amb gasosa: Relacionat amb les diferents nomenclatures de l’invent, és probable que si anem cap al sud i demanem una clara ens la serveixin amb gasosa. Si passa, tampoc cal ser descortès. La podem prendre, no té acidesa, però potser li trobem alguna gràcia que justifiqui a aquelles persones que els hi agrada. No siguem puritans!