La magrana: quatre propietats i un perill

         

Ja hi ha magranes a plaça i la seva parròquia de devots estem d’enhorabona. La magrana és una fruita especial, singular. De les que tenen personalitat i cos propi en l’esdevenir dels mesos i el seu gènere de temporada. De fet, ja fa dies que se’n troben i cadascú sabrà on se les compra. Les mercaderies i els proveïdors són personals i poden arribar a ser secretes. La de la foto d'aquí baix, per exemple, és de la Feixa aquí a Mataró. 

De la magrana se’n pot parlar durant estona i paràgrafs. Des de com escollir-la (deixeu-vos recomanar, que amb la pell dura mai se sap com va per dins de feta) als exercicis pràcticament d’osteopatia que a vegades s’han de fer per pelar-la bé. És característica i singular perquè el que se’n menja són les llavors, que s’han de destriar. I té la seva gràcia. Per cert: si sou maldestres, hi ha vídeos amb trucs, tècniques i dreceres perquè no arribi a passar (segons es comenta) que arribis a no comprar magrana per la basarda de pelar-la. No siguem carcamals.

Mengeu magrana. Torneu-la a tastar si heu estat temps sent tan obtusos i cap-quadrats de donar per fet que no us agradava. La magrana potser d’entrada té un no sé què incòmode (el tacte o la textura, potser?) però un cop t’hi aficiones adquireixes com a conducta que quan despunta d’inicis la tardor i te la trobes… et fa content!

Perquè l’article s’adigui amb el titular i vagi més enllà d’una oda prosaica a la magrana, pertoca de puntualitzar-ne quatre virtuts i un petit defecte, ben perillós. Procedim-hi:

És antioxidant

Si un és jove, això de les propietats antioxidants és probable que li pugui relliscar. Però, angelets i angeletes, en Peter Pan no existeix. Pareu atenció perquè la magrana “ gràcies a l’alt contingut vitamínic, especialment vitamina C i, en menor quantitat vitamina A, E i àcid fòlic” (això ho he llegit perquè no sé què vol dir) té com a major propietat que serveix contra l’envelliment cel·lular, i per a prevenir determinats tipus de càncer. És recomanable cardiovascularment i, per això, hi ha qui en diu una superfruita. Aquestes categories tendeixen a la collonada.

Dolça però amb molt poc sucre.

“La magrana és dolça, deu tenir molt de sucre”. Si ets dels que han descartat la magrana fent cas a l’instint que relaciona dolçor i sucre sense més has de saber que has fet el paperina i que molta gent l’ha fet abans. “L’aportació en hidrats de carboni no és elevada per la qual cosa pot ser una fruita que la poden consumir amb moderació persones amb continguts en sucre elevats”, diuen de la magrana que a més és poc calòrica. Es calcula que uns 100 grams consumits aportarien al voltant de les 60 calories. Aquest fet juntament amb l’efecte saciant de la magrana a causa de l’alta aportació de fibra, la fa un aliment molt recomanat en casos de dietes de control de pes.

Diuen que és afrodisíaca…

Cultivada i admirada fins i tot amb devoció i fe des de fa segles, a la magrana se li atribueixen propietats positives sobre l’organisme i les ganes instintives de procrear. Que és afrodisíaca o més o menys, diuen. Vaja. Que en temps d’anar directes a la cosa podríem enviar un missatge al projecte de parella i dir-li “vols que quedem i mengem magrana?”. Els fenicis li atribuïen a més propietats propenses a la fertilitat i el color vermell o granat, associat a la passió, contribueix a aquest caràcter que arriba al punt d’estar associada a Afrodita, deessa del nyaca-nyaca.

Un dels sucs més buscats

En les mil i una botigues de coses de salut, ara que està de moda això de cuidar-se i de les coses naturals el suc de magrana té un cert magnetisme. De sucs envasats a vegades costa de trobar-ne, però tenen un públic fidel. Tot i que a nivell culinari associem la magrana a unes postres o en una amanida, en podem fer suc i ens queda una proposta fresca, mig dolça mig àcida. La podem prendre i té quasi totes les propietats. La granadina, a més, marida de perles en molts còctels.

i 5, el perill: taca de forma quasi irreversible

La magrana és perfecta? No té peròs? No ens passem. Ens pot agradar molt la magrana però precisament als que en són aficionats saben quin és el punt complicat de la cosa. No li direm dèbil, perquè no arriba a demèrit, però en cas que ens hi haguem trobat toca molt la pera. La magrana taca. Pot no semblar-ho, però taca i taca molt. Potser és la fruita que taca més i de forma més contundent i perenne. Si et taques de magrana, has begut oli. Si l’has d’obrir, posa’t davantal. Si en menges, tingues cura. Els grans, a més, poden mig espetegar i esquitxar. De debò, no et taquis de magrana o, en tot cas, si procedeixes que sàpigues que t’exposes al seu gran perill. Tots fossin com aquest!