Què podem fer amb les maduixes madures

Llençar menjar és malbaratar. És pecat i és immoral. A vegades, el concepte de malbaratament l’associem a les botigues o supermercats, que es desprenen del que no té sortida o caduca. Els estudis de la de menjar que s’arriba a llençar s’il·lustren amb dades feridores. Que el món està mal repartit ho sabem de sobres (“des del primer mes gener”, canten els Estopa) però ni que sigui per allò de canviar nosaltres per mirar de fer canviar el món entre tots el manament de “no malbarataràs!” seria un dels principals d’unes sagrades escriptures ja no del bon menjador, directament del bon ciutadà.

Arriba la millor època de l’any pel que fa a les fruites, per més que els plàstics d’hivernacle i els trànsits intensius de mercaderies semblin haver esvaït una mica el concepte de temporades. Per més que a segons on s’hi trobi de tot durant tot l’any, no podem obviar que és a partir de maig, amb l’esclat poderós i complet de la primavera, que ens arriben joies com les maduixes. És temps de maduixes, proclamen productors i restaurants del Maresme. I fan bé. Tenim unes maduixes sensacionals que potser es cullen tot l’any però que és ara, quan els toca, que sembla que esclatin de sabor intens, dolços i acidesa justes, que és com si palpitessin quan les queixalem i gaudim.

Menjar maduixes és d’aquells plaers que ben bé no voldries mai que s’acabés. El preu i el senderi limiten, s’entén, perquè si fos per gana i paladar tiraries i tiraries com el conillet imparable d’aquell anunci d’alcalines de fa uns anys. Precisament per aquestes ganes i perquè a més a més ara que és temps (i tot i la mascareta dels nassos, mai millor dit) l’olor que fan les maduixes t’inciten sensualment a la compra compulsiva, pot arribar a passar que en tinguem a casa de madures, que estan massa al punt o fins i tot un xic passades. Macades, vaja. Ens ha passat a tots i seguirà passant. 

Les maduixes en plenitud les farem soles, en macedònia, acompanyades amb nata, en pastissos, amb vinagre i sucre, barrejades amb plàtan i ensucrades o combinades amb xocolata. La maduixa és com el color negre, que queda bé i lliga amb tot i tothom. Però alguna d’aquestes preciositats del repertori culinari comú pot veure’s ressentida si la maduixa ja minva, se li ha apagat el color viu i tendeix a pansir-se i estovar-se. És aquí on hem de recordar el manament i en cap cas tirar les maduixes a marc. Ho hem d’evitar i de la necessitat sobrevinguda en podrem trobar virtut.

Per això, sense inventar-nos res que no es conegui, llistem tres opcions d’aprofitament.

Vinagreta de maduixes per a amanides no avorrides

Hi haurà un abans i un després de quan la tastis. L’abans serà incrèdul i escèptic, el després convençut. Ideal per tothom amb dos ulls a la cara, com tothom, a través dels quals ens pugui semblar que totes les amanides poden ser iguals. El món de la vinagreta és com descobrir una habitació més al domicili dels gustos, secció verda. La de maduixes sembla feta per compensar elements com el formatge fresc, o el de cabra, l’alvocat o fins i tot les làmines de carbassó. Barregem les maduixes, l’oli del millor, el vinagre de mòdena i una culleradeta de neu i emulsionem. L’amanida es transforma com un nen quan pren llaminadures.

Batut exprés

Als bars que van de flipats els hi diran smoothies i segurament t’apujaran el preu només per fer-se els “english-pitinglish”. Agafem les maduixes macades, les tallem a trossos petits, hi posem sucre, mitja tassa de llet i remenem amb una batedora, trituradora o un ‘un-dos-tres’ (s’ha perdut, oi, el dir-li ‘un-dos-tre’?). Després hi afegim un iogurt natural, que si és una mica bo millor, i seguim removent. Triturar-hi dos glaçons ens donarà el punt fred i si ho servim amb una fulla de menta ja semblarà que caguem gras. 

Granissat de maduixa

Ja fa bo. Els joves van en calça curta. Sobren mànigues i capes, tot i que sempre hi ha qui és més fredolic que el retorn a casa després de la Ruixada. En tot cas, als granissats maresmencs! Ben aviat en tindran als bars, gelateries i granjes i mentrestant en podem fer a casa. Versió fàcil, mateixos utensilis que amb el batut, però triturant només gel, les maduixes netes, suc de llimona i sucre (extrem desaconsellat pels que no ens ho podem permetre). Això que farem no serà ben un granissat (que a Mataró pronunciarem “granitzat”, per cert) però ens servirà de remat refrescant. A partir d’aquí el podem fer més ben fet o podem tallar i congelar les maduixes tot esperant quan les voldrem fer servir. Del granissat de maduixa en podem fer Juliana però no ens esverem. Del granissat més canònic o del més d’estar per casa en podrem derivar des de daikiris a altres barreges destil·lades. Més esveramenta. Prou.

Veníem només a aprofitar les maduixes. Aquestes són tres idees de moltes més de possibles. La clau és no llençar-les, no malbaratar i aprofitar.