Quina-Momo: l’essència d’Argentona que es resisteix a morir

La humanitat es pot dividir, en un criteri bastant d’estar per casa, en tres grups de proporció molt dispersa segons la seva relació amb un producte d'aquí a la comarca: el Quina-Momo. Hi ha la gran majoria hegemònica, que no saben el que és. La seva és una ignorància involuntària i que per tant podem perdonar. Un segon grup és el de la gent que es pensa que el Quina-Momo ja no es fa ni es pot trobar, que l’associa amb el passat. Que potser els sona però res més. Hi ha un tercer grup de gent, petit i minúscul, més remot i aïllat que el llogarret de l’Astèrix al mapa de la Gàl·lia ocupada: són (som) els bons. I els que saben que encara es pot trobar l’essència d’Argentona en forma de licor.

Quina-Momo és un nom que amb una mica de justícia i sort hauria de ser molt més popular del que és. Hi ha generacions que potser l’associen als anuncis de les parades del Casas o al rètol publicitari de sobre el tramvia que unia Mataró amb Argentona. De fet, a la reproducció del tramvia que sortia per la Cavalcada fins que els animalistes ho van fer prohibir només remenant la cua, hi és, l’anunci. El (o la) Quina-Momo s’anunciava i era popular fa dècades i ara aguanta, arraulit i salvat a la vegada pel Celler Castañé d’Argentona. Sols ells embotellen i venen el licor d’un groc intens que encara apareix en algunes sobre-taules quasi com un exercici de militància i nostàlgia. 

El Quina-Momo és un digestiu fet a base d’herbes medicinals i licors naturals que destaca pel seu color i tacte i que en la línia d’altres licors similars, entre els 20 i els 30 graus, popularment sempre se’ls ha anomenat estomacals. La recepta vigent és menys dolça i forta del que havia estat dècades i etapes enrere però encara ara és una aposta de molt bon equilibri a l’hora de les ‘gotes’ amb la que rematar algun àpat que, per dia a de la setmana o disposició dels plats, sigui mereixedor d’una sobretaula. El Quina-Momo, com altres licors fets d’herbes, té un punt aromàtic que sembla incentivar precisament aquest remat. No embafa, té un equilibri just, i el podem prendre tal com raja, acompanyat d’un glaçó o directament provinent de nevera.

Tant que a vegades ens omplim la boca tots per parlar del territori i els seus encants, el jovent de totes les generacions que se’n considerin potser haurien de renovar els antics vots i gustos dels seus pares i avis i no deixar-se vèncer per les modes i dèries que sembla que tot ho limitin a la dictadura del gin-tònic (com si fos la gran cosa) o els gotets de limoncello italià, patxaran de Navarra o la plenipotenciària ratafia que sembla que sigui l’únic que s’embotelli en català. D’aquí, mai millor dit, hi ha el Quina-Momo. Fem-nos en dignes, que diria Macià. No?

Una història i una vigència que cal mantenir

El Quina-Momo es resisteix a morir tot i que ja no sigui el que va ser. Hi ha força cosa escrita i diferents versions sobre l’origen d’aquest licor i òbviament aquí no s’hi pot posar cullerada. Això és terreny d’estudiosos i d’argentonins i qui firma té memòria selectiva i on viu tenim mar. Però fent-ho una mica pel boc gros es pot dir que el Quina-Momo va adquirir gran popularitat a partir de la segona meitat del segle XIX, que sembla que va “arribar” a Argentona però no seria repica-truges de naixement, que va adquirir una gran popularitat com un dels estomacals de referència a Catalunya i que fins i tot va suscitar rivalitats, denúncies i embolics per la patent i la comercialització. No estem parlant, doncs, d’una cosa menuda. Al contrari, faríem bé entre els argentonins i els seus veïns de comarca de no només no permetre apagar la brasa d’aquesta beguda insigne, sinó de mirar de fer més viva la flama.

Si Salvador Espriu des de Synera va demanar salvar els mots, en aquesta història hi ha qui va sortir a salvar-nos els glops. El Celler Castañé és un dels cellers més senyors de la comarca i va ser qui va comprar fa 30 anys la recepta i la marca del Quina-Momo perquè no es perdés quan la Destil·leria Abril, que l’havia ostentat durant bona part del segle XX, va acabar fent aigües (que ben mirat és el pitjor que li pot passar a qui es dedica als espirituosos). Anant al Celler Castañé podem, doncs, comprar les ampolles de disseny i recepta renovada que pel nom i l’herència mantenen viva la remembrança d’una beguda popular i pròpia. Seria oportú que de la mateixa manera que en d’altres punts propers han sabut fer de la militància i la identificació amb el seu licor propi un tret d’identitat, a Argentona es defensés el Quina-Momo com a Badalona branden l’anís del mono o a Arenys s’havia fet amb el Calisay.

Per demanar-ho humilment des d’aquí que no quedi.