Les últimes escarxofes: cinc plats fàcils per menjar-ne

Fa pocs dies, dinant en camarilla, un amic de Sant Boi de Llobregat es va fer preguntar si l’escarxofa que li havien servit era del Prat. Gent militant. Un altre company de Molins, dies després, em va dir que el Parc Agrari del Prat “és un referent de país”. I li vaig dir que sí, perquè també parlàvem del mateix fruit. A l’ESO em van preguntar per la flor preferida i vaig dir la carxofa. I la professora encara riu.

De les carxofes, sempre n’hem dit escarxofes. Té poc sentit que ho haguem d’amagar perquè fa maco. Per això parlaré d’escarxofes, igual que quan les mengem posem estovalles i que a vegades també hi ha esbergínies. Aclariment lèxic fet. Prosseguim.

L’altre dia, a plaça...

De la mateixa manera que hi ha qui se sap el sant de cada dia, cada alineació del seu equip preferit o la taula periòdica dels elements, les temporades d’un producte o d’un altre formen part d’un saber arxivat al cervell de les persones que els que som més despreocupats només podem fer que envejar. Som ignorants de mena més enllà d’una vaga idea del que és més del fred i què més de la calor i quan anem a plaça ens amaguem i parem l’orella. Sempre és bo escoltar-se el pagès, el venedor o el comprador refutat quan conversen sobre el producte de temporada. En aquestes vaig sentir que volien col·locar escarxofes al reclam de “són les últimes”.

Era aviat al matí i em va treure la son de les orelles. Les últimes escarxofes, ja? Però si som a… era tan aviat que no sabia ben bé quin mes era però l’advertència (segurament més comercial i provocativa que real, això vaig voler pensar) em va soliviantar. I òbviament vaig comprar escarxofes sota el jou d’un comiat que, pel que es veu, encara no és però va arribant.

Quedi clara l’advertència, d’escarxofes encara n’hi ha i se’n troben. Però estem d’escopetada final i quan passem de mes i l’abril se’ns escalfi… ja ens hi podrem dir adéu (més enllà d’hivernacles i d’altres) fins que al novembre amb dues capes potser ja no fem. Té nassos i coherència, però l’escarxofa és fredolica i necessita plantar-se en zones temperades però surt i es menja en els mesos de fred. 

Sanes i més polivalents del que semblen

De tant en tant hi ha qui no li agraden les escarxofes. Com totes les opcions, ha d’imperar el respecte i també el veure-li el cantí positiu: més n’hi haurà per nosaltres! D’escarxofes en podem penjar abastament, amb l’únic problema de l’alt contingut en fibra cosa que fa que a alguns ventres sensibles els pugui ser excessiu. Cada terra fa sa guerra i cada digestió té el seu propi guió. El que sempre és recomanable és veure que siguin bones. De proximitat millor. Les del Prat i tot el Llobregat, genials. Les del Maresme, millor que siguin de més avall de la Tordera em va dir un dia un pagès. Vés a saber. Però que siguin de per aquí, on es porten segles fent-ne i coneixent-les.

En temps de calçotades, per exemple, és inexcusable de fer també a la brasa les carxofes, que comparteixen temporada. Amb aquell ritual seu i variant, de picar-les perquè s’obrin i de posar-los oli perquè es coguin més.

Però d’escarxofes en podem prendre de tantes maneres com es vulgui, se’n menja fins i tot el tronc (sí sí, el tronc per dins té un gust igual de bo que les fulles) pel que la consigna que impera quan l’advertència de “són les últimes” encara ressona i abans no sigui veritat pot ser repassar maneres de fer-les que siguin fàcils i bones.  

Cinc maneres de cuinar-les així, pim pam
 

• Escarxofes enfarinades
  Quin delit, plat perfecte de tenir a taula acompanyant. D’aquells que veus que quasi s’acaben abans que el primer o el tall que se suposen principals. Tan senzill com tallar les carxofes (sense els pèls) a làmines, passar-les per farina i sal i fregir-les. Ara d’aquestes coses se’n diu “snack” però el gust bo i genial que ens donaran depara molt aquest anglicisme innecessari.
   
• Escarxofes confitades
  Altre cop carxofa a l’oli, però amb mètode, durada i regust diferent. Això de confitar ja requereix una mica més de paciència, planificació i coneixement… però un cop se li troba el punt és una cocció que fa llaminer, delicat i de sabor resaltat ingredients com aquest, que sempre veiem d’una mateixa manera. Recomanades com a recurs acompanyant, les confitades.
   
• Truita d’escarxofes
  Ja va passar el Dijous llarder però per sort les truites creuen l’any més enllà del seu dia epicèntric. Una truita de carxofes és boníssima, fàcil de fer (només si es vol és complicat de fer el tall i allò de posar amb llimona perquè no s’enfosqueixi) però sigui d’element principal de la truita o amb altres elements (alls tendres, bull blanc, bull negre, carbassó… el que es vulgui) la truita que en resulti serà guanyadora.
   
• Crema d’escarxofes
  De cremes i sopes vegetals també en vam parlar prolíficament. Aquí un sempre en va decantar de l’opció les escarxofes fins que va llegir del potencial del seu gust, que li donarà un to diferent a una crema verdosa, que revestirà caràcter. L’escarxofa li dona un punt i textura que fa un contrapunt un punt agre a la resta de verdures. Ideal per combinar amb porro, xirivia i patata.
   
• Arròs d’escarxofes
  Un sol cop en vam fer, en un d’aquells dies en què (versionant la dita) de l’escassetat en vam fer virtut. Però va ser sensacional. Òbviament no és l’element únic, el brou ens acaba dictant el resultat, però un arròs caldós fet en base a l’escarxofa que, amorosida, s’insereix de ple en la melositat del gra i el gust suau i candent. Va ser sensacional!