Venite adoremus i gràcies pel pastís, Sarah Bernhardt!

Cada any que passa és l’Any d’alguna cosa. Fins aquí l’afirmació és fluixota però deixi’m que m’expliqui. Les grans efemèrides, motius i personatges del país són homenatjats en l’aniversari rodó del seu naixement o la seva mort. Acostumen a ser celebracions de poca entitat: un comissari que cobra, un acte institucional, un sopar de duro i tres publicacions o xerrades. Per sort n’hi ha de més destacades. Avui i aquí proposo que el 1923 sigui declarat al nostre país l’Any de la Sarah Bernhardt. I que el país mostri gratitud i militància envers el mite fundacional del millor pastís, l’homònim de l’actriu francesa. Venite adoremus Sara Bernhardt!

La Sarah Bernhardt era considerada les dècades finals del segle XIX i les primeres del segle XX la millor actriu del món. És, per tant, un mite. Una llegenda. La seva biografia donaria per sèries i novel·les. Ho recomano perquè la personatge té tela. Si ens centrem en l’apartat de la interpretació, va esdevenir una referència que va anar més enllà de França, on és considerada amb raó una de les més grans de l’escena. Va ser la primera gran estrella cinematogràfica i una gran dama del teatre. Tanta peripècia és difícil de resumir i és per això que darem per bo el “millor actriu del món” i demà serà un altre dia.

El punt més important del trànsit vital de la Sarah Bernhardt, però, és el seu pas per Barcelona el 1923. Va ser en aquella ocasió i a mode d’homenatge i ofrena, que els pastissers locals van treure’s de la màniga un pastís en homenatge de l’actriu. Se’n coneix això i poc més. Se sap que el van fer per ella però no si se’l va cruspir, tota llaminera ella. Se sospita que, més o menys, el pastís podria existir abans però que per a l’ocasió el van fer més exquisit. El fet és que gràcies a la vinguda de l’actriu fa 98 anys que a Catalunya es menja sara (literalment) en les millors ocasions. Per això l’Any de la Sarah Bernhardt ha de servir per rememorar-ho en el centenari de la creació.

La sara és un d’aquells invents excel·lents, tant que no semblen fets de ningú. És un pastís fet amb bescuit i crema de mantega, recobert amb la mateixa crema i trossets d’ametlles torrades. Amb sucre en pols, a vegades, per blanquejar-la. Tant en format pastís com pastisset, per tallar a porcions o fer-se-la un mateix, en solitari. A les pastisseries, entre setmana, la gent d’edat per qui tots els dies de la setmana fan la mateixa ganya és habitual de veure alguna senyora homenatjar-se amb una sara, un dimecres a tres quarts de sis, per posar un exemple. 

El ‘sarabernat’

El pastís que tots coneixem com a sara, de fet, durant anys i panys se li deia també el cognom. Era un ‘Sarah Bernhardt’ o un ‘sarabernat’ tot junt, tal i com el cita fins i tot Josep Pla, que recull com en menja a Girona. Aquest ‘sarabernat’ tot junt, adaptant la pronúncia estranger del nom és sensacional i ens pot recordar com al ‘xuixo’ gironí a Mataró se’n diu ‘globet’ com adaptació de ‘Loubet’, cognom d’Émile Loubet, president francès de finals del segle XIX, en honor a qui es va oferir el dolç. Convé convidar gavatxos, doncs, per enriquir el repertori pastisser de per aquí.

Pastís de diumenges, de Pasqua, d’ocasió

La sara és avui un dels pastissos més coneguts i populars del nostre país fins al punt que de l’antic homenatge fa quasi un segle a Bernhardt s’ha passat a un autèntic clàssic dels diumenges, dels dies senyalats, dels aniversaris o de Pasqua. Molts ous de mona jauen sobre el pastís de Sara, cada any.

I és que la Sara és llaminera de mena. Dolça però de bon passar. Bona, mantegosa, tendre. Els qui els agrada d’emborratxar-ho tot, saben que el seu pa de pessic pot absorbir les gotes que s’hi decideixin. Això sí, la sara és boníssima quan és feta del dia. Convé exigir-la fresca. Passada i seca pot fer un emgrut al coll que ens la farà descartar.

És curiós, però hi ha qui no li agrada la sara. Cap problema. Més pels altres. També és cert que a qui li agrada, és probable que hi aboqui una devoció exagerada. Una mena de fenomen fan més propi de l’actriu que el va inspirar que no pas del pastís. Però aquesta és la gràcia de l’art i les coses ben fetes: que entusiasmen fins al punt de salivar només de pensar en la propera sara i d’agrair-li a la causant tota la seva carrera interpretativa. I sobretot el pastís.