Les endívies no fan fàstic: tres receptes fàcils

Les endívies no són agradables de conèixer. Són antipàtiques i especialetes. Requereixen que te les miris amb bons ulls i paladar obert de mires. De bones a primeres són un d’aquells ingredients que semblen fets per no agradar. Pràcticament tothom ha pensat en algun moment que les endívies eren una merda i no és així. I n’hi ha prou amb fer un exercici de tolerància i atreviment (quantes coses en aquesta vida no es curen amb tolerància i atreviment, de fet?) per rebatre per complet als crítics i escèptics de l’endívia.

“L’endivisme”, moviment al qual ens adherim en aquest article, no guanyarà eleccions però poc a poc pot anar fent forat com a tendència si davant la temporada d’aquest vegetal anem sumant adeptes. Amb l’endívia pot passar com amb segons quin moble de gran cadena escandinava: sense les instruccions precises el resultat satisfactori no està garantit sinó més aviat el contrari. L’endívia no l’hem de fer jugar ni tractar-la com una variant d’enciam perquè té un tacte i gust que requereix presentació. 

Què té l’endívia?

Aquest podria ser un article normal i avorrit que digués que l’endívia és una hortalissa que la podem trobar als nostres mercats des de la tardor fins a començaments d’estiu. Que destaca per tenir un alt contingut en aigua; mentre que el contingut en hidrats de carboni, proteïnes o greixos és baix o que unes quantitats destacables de fibra, la qual cosa el fa un aliment indicat en dietes d’aprimament pel seu efecte saciant. En podríem dir que és un aliment altament vitamínic i que hi destaquen els folats, la provitamina, la vitamina C i l’E però això és òbviament copiat i enganxat perquè qui signa no té ni idea de què són els folats. De la mateixa font, sense més escarafalls, podríem treure’n que el lleuger gust amargant de l’endívia és causat per l’intibina i que precisament, és per aquest component que l’endívia és un aliment que afavoreix la digestió dels greixos i estimula el bon funcionament del fetge.

Folats, vitamines, gust amargant i intibina. Fins aquest moment, si s’hi arriba, sembla ben bé que el titular de l’article sigui enganyós i que haguem vingut aquí a dir a deixar l’endívia amb mala premsa. I no. Hem vingut al contrari.

L’endívia se l’ha de saber tractar i les següents són tres de les infinites idees de recepta amb les que, en el tacte i ús apropiat, veurem com l’endívia és la pera (com a expressió, no com aliment).

Per menjar el tzatziki

Moltes de les aplicacions de l’endívia són en fred i aprofitant la perfecte concavitat de les seves fulles, segurament per forma i robustesa la millor “barca” vegetal amb la que fer de cullera i ‘carregar’ farciment o sucar una salsa espesa. Precisament aquesta darrera és la primera proposta: gaudir del conegut i deliciós tzatziki grec com entrant mentre vas sucant-hi l’endívia (que dit així sembla una altra cosa).

Fer tzatziki és força més fàcil que pronunciar bé el seu nom. N’hi ha prou amb pelar un cogombre, treure’n les llavors i ratllar-lo. Colar i esprémer una mica la pasta que queda per treure’n aigua i barrejar-lo amb quatre iogurts (que siguin grecs!). En un pot de minipimer mesclem quatre cullerades d’oli, el suc de mitja llimona i un gra d’all, i aboquem el triturat a la barreja dels iogurts i el cogombre. El resultat final el remenem amb forquilla fins que lligui. La barreja quedarà emulsionada i la concurrència, empalant l’endívia, emocionada. 

Amb pollastre al roquefort

Segona opció per aprofitar la “barca” de la fulla d’endívia. Aquí juguem sobre segur perquè el matrimoni entre endívia i formatge roquefort és més antic que l’amor entre en Robafaves i la Geganta, ve de temps immemorials. No ens quedem, però, només amb aquestes dos i anem a pel trio. Siguem poligàmics gastronòmics i optem per fer un sofregit simple de ceba i saltejar-hi daus petits de pollastre que s’enrosseixin per, després, i un cop cuits, fer-los al roquefort amb una salsa que amoroseixi una mica, que rebaixi la contundència.

Amb la barreja a punt a la paella (hi podem picar julivert o cibolet per sobre) ja li fotríem cullerada però ho disposarem en bona presentació sobre les fulles d’endívia per sortir a taula on aconsellarem que els comensals siguin curosos amb la queixalada. Els costarà perquè ens voldran deglutir aquesta ‘tapa’. 

Crema d’endívies i porros amb encenalls de pernil

Clàssic de clàssics, les cremes vegetals. Ai las: hi ha qui les critica però els partidaris de l’endivisme són per naturalesa d’ascendència cremística bel·ligerant. En temps de fred, a temperatura i quan sigui estiu passant per la nevera que ens curarà el foc interior. El fet és que les cremes són sensacionals i amb una bona combinació l’agror endívica ens donarà un contrapunt sensacional, que agrairem a cada cullerada.

Definir exactament l’itinerari de per on pot anar ja és cosa més personal i no hi ha altre secret que sofregir els ingredients abans una miqueta (que vulguis que no sempre dóna alegria) i buscar-hi elements que ens donin tacte o cremositat. Si no som de cap religió que ho tingui com a trampa proscrita, la pastilleta de caldo sempre farà el fet. Amb porros (visca els porros!) i presentat amb encenalls de pernil un dia va quedar una crema entre blanca i verdosa sensacional. Quedi apuntat.