Céllecs, el lloc sagrat dels esports de muntanya del Maresme

El fenomen de les muntanyes sagrades és prolífic a molts països, siguin del tipus que siguin. Des de temps immemorials, segles i segles enrere, la humanitat ha conferit a alguns dels seus cims algun caràcter que les fa especials. Sovint no són els més alts ni del seu sistema ni de la seva zona d’influència. Un bon exemple seria en Tendaya de Fuerteventura. Al Maresme hi tenim el Corredor i el Montnegre com a destacats en altimetria, la simbologia de Burriac amb la seva preponderància i castell com atribut però si ens concentrem en la vessant més d’esports de muntanya pocs espais hi ha més especials i sagrats que Céllecs.

En un any com aquest 2020 de retrobada de l’espai natural i les muntanyes per part de molta gent, la sensació compartida és que potser tots plegats no érem prou conscients dels espais que tenim ben a prop. La redescoberta dels espais verds dins i fora de les trames urbanes i el seu ús intensiu en esport a l’aire lliure (outdoor, dit de forma pretensiosa i en anglès) han fins i tot omplert d’activitat espais que, fins fa poc, eren reserves de tranquil·litat. Céllecs pot entrar fins aquesta categoria ja que molts dels que sovintegen aquesta muntanya i els seus tres turons diuen que segons en quin cap de setmana es pot arribar a massificar.

Pendent i singularitat entre dues comarques

Què fa especial Céllecs? No és una resposta unidireccional. D’entrada està com insertat entre Òrrius i Vilanova del Vallès, però s’hi pot accedir fàcil també des de la Roca o Dosrius. És a prop de molta gent i té un sistema de tres turons que, sense oferir cap element eixelebrat, té pendents pronunciats en diferents dels seus corriols. Els tres turons són un d’homònim, el Céllecs o Turó Gros (526 metres en el punt més alt de tota la muntanya), el de Mataró i el Turó Rodó. Sigui caminant o en bicicleta (de muntanya, que l’asfalt queda prou lluny), qualsevol dels corriols que s’hi poden trobar ens oferiran un trajecte amè, sense problemàtica tècnica però de gran dinamisme, que és com se’ls hi diu als camins que no permeten que t’hi despistis.

Accedir al carenat de Céllecs des de Sant Bartomeu de Cabanyes és potser el camí més habitual, que trobarem marcat amb facilitat. Per cert, ara que n’és temporada, a la seva obaga els bolets aconstumen a trobar-hi un bon ecosistema. Diuen, perquè els boletaires mai diuen massa. Pot ser qüestió de comptar dies des de la darrera pluja de tardor i provar sort.

L’altra gran virtut que és evident de Céllecs és la seva panoràmica sobre el Vallès Oriental, des de dalt del seu morro. Realment la vista és espectacular, en un dia de cel net ens pot mostrar sistemes del pre-Pirineu i, si no és el cas, ens haurem de fer fotre. Ja se sap que deia Pere Quart, que com el Vallès no hi ha res. Segons com te’l miris, acabaries per dir-li al poeta de Sabadell que potser per sort no n’hi ha més. Qúestió de gustos.

On els maresmencs comencen a escalar

L’altra gran vinculació de Céllecs amb l’esport té en l’escalada (una altra de les disciplines en clara puixança del nombre de practicants) la seva fita. I és que a Céllecs és on es comença a escalar en molts casos amb els seus diferents sectors equipats. La coneguda  Placa de Céllecs ha estat, des dels anys cinquanta, un lloc d’iniciació a l’escalada per la majoria de mataronins. Primer s’hi venia ha fer pràctiques de ràpel i maniobres amb les cordes i posteriorment es va començar a escalar. Al principi sobretot s’hi practicaven les tècniques artificials, amb burins i estreps. A la dècada dels seixanta és va descobrir el sector del Contravent i no va ser fins l’any 1982 que és va començar a escalar a les Roques Noves.

 

L’any 1986 un grup de joves de la comarca van equipar totes les vies dels diferents sectors de Céllecs. L’agrupació científico-excursionista de Mataró va subvencionar la compra dels espits i les plaquetes necessàries per realitzar aquestes tasques amb la idea de crear una escola d’escalada al Maresme. A les quatre vies que hi ha a la placa de Céllecs es treballa sobretot la tècnica d’adherència sobre una placa tombada, que pot resultar una mica difícil si no es té confiança amb els peus de gat.

De la ruta megalítica al poblat ibèric

Céllecs basa bona part de la seva màgia en la seva prolífica història, present, que se’ns pot arribar a manifestar de forma tel·lúrica si anem descobrint els seus espais amb paciència, tacte i ganes de conèixer. A través dels seus espais i camins podem viatjar al passat i tenim a tocar alguns dels monuments megalítics més espectaculars de la serra de Marina. Roques i pedres que el senderista poc curiós pot confondre o ignorar però que suposen el llegat del que hi havia a la zona fa més de 4500 anys aproximadament, des de finals del Neolític fins a l'Edat de Bronze (entre el 2500 i 2000 a. C.) Sens dubte, la proliferació d'aquests jaciments indica la importància del litoral del Maresme durant el neolític.

La Pedra dels Orenetes és la joia de la corona i en època de dèria instagramer motiva no pas pocs ‘selfies’ cada cap de setmana. És el més carismàtic i sorprenent dels monuments neolítics de Céllecs. Aquest bloc granític és de vuit metres de longitud i tres d'amplària, en el seu relleu ofereix pintures rupestres i diferents cavitats dissenyades per a donar recer. Entre les pintures s'han pogut identificar figures femenines, formes en creu, representacions humanes amb tons de color vermell fosc. Val la pena informar-se’n perquè el següent cop que la veus l’impacte és major.

Passant alguns segles endavant, Céllecs també ens testimonia el seu important passat com a centre d’operacions dels íbers. El seu poblat encara és un gran desconegut però alguns arqueòlegs consideren que va arribar a ser més important que el poblat ibèric de Burriac.  Tenia una muralla d'una amplada mitjana d'un metre que envoltava tot el recinte que es va aixecar entre finals del segle III aC i principis del segle ii aC (aquesta és l'època de les lluites entre romans i cartaginesos pel domini de la península Ibèrica) i que va conviure amb el món romà fins que poc després fou abandonat. Si us agrada aquesta història, val a dir que val la pena d’informar-se’n. Més d’un ha tornat de Céllecs pensant-se que se l’havia perdut. No és fàcil de visitar i el bosc ha fet via, aquests segles, amagant bona part del jaciment.